LV-3002

Hi ha un lloc molt petit, deixat de la mà del temps. Les seves pedres són les mateixes pedres. Els camps de blat i les muntanyes són els mateixos camps de blat i les mateixes muntanyes. Algunes cabres que hi viuen m'atreviria a dir que són també les mateixes cabres i cabrons de dècades ençà, de segles. El poble és tan petit i té un nom tan curt! Gaudeix només de mig camp de futbol, i el pal superior, oxidat, de la seva proteria vibrava frenèticament aquesta tarda quan hi hem tornat sota un núvol, com electritzat per una presència oculta. És un poble tan antic que més enllà de les dates sobre les lloses, els seus edificis semblen perdurar-hi pel plaer de perdurar fora de la línia del temps. Els seus silencis diürns i nocturns. El minúscul cementiri de sempre. La rectoria tancada. L'eixida dels gats. Le dues senyores grans amb el quisso lleig passejant ran de l'antiga LV-3002.

servido por aiguader sin comentarios compártelo favorito

pardines

Uns dies a Pardines han servit per magnificar la idea que els culs-de-sac són els indrets idonis per retirar-s'hi i viure la idea-sensació d'individualitat autònoma íntima i absoluta. Prendre el camí que no condueix enlloc és tan absurd, gratuït i efímer, que ho començo a considerar gairebé terapèutic. Els cul-de-sac estan estretament lligats a la idea de "romandre". ¿I què hi ha de més bonic que senzillament romandre veient com creix l'herba, auscultant el creixement dels arbers, amb les seves ferides i traumes, els seus moments de resplendor, i retenir al ventre, bocabadat, la respiració de les muntanyes sota els núvols quan s'acosta la tempesta que no sempre arriba a ser o que de vegades ho arrossega tot amb ella i ens deixa agenollats entre el fang, amb els braços oberts, l'esquena abatuda, sabedors que no tenim res?

En el futur haurem de parlar de la fecunditat en relació als culs-de-sac. Convido tots i cadascun dels meus pobres i escassos lectors a aportar idees, testimonis, dades, etc.

servido por aiguader 4 comentarios compártelo favorito

Arcàdia I

De Arcàdia

© Aiguader 2007

servido por aiguader 2 comentarios compártelo favorito

naufragi

Foto: autor desconegut, però m'agradaria conèixer-lo i fer-li els honors.

No hi ha res que sigui per sempre, però vivim d'esquenes a aquesta veritat tan absoluta i eterna. No ens va servir de res que Heràclit ens ho deixés dit ja al segle V a.C. No ens serveix de res constatar-ho als llibres d'història. No ens serveix de res experimentar-ho en les nostres pròpies carns mortals. No ha ha res que sigui per sempre. I sembla que aquesta veritat ens faci mal i lluitem contra ella com lluitem contra la mort, i parapetem tota mena d'artilugis per evitar que les aigües del riu s'escampin i reguin aquells camps erms amagats als països obacs de la nostra ànima. I no obacs perquè sí. Foscos i ombrívols de tan ocults com els volem mantenir.
La por. No ens agrada ser mariners. Evitem el risc de quedar a l'empar dels vents i dels corrents. I el risc de naufragi? Ah, el risc de naufragi... La nostra ment de mamífer depredador gregari es fonamenta, al cap i a la fi, en els preceptes imposats per quatre benaventurats mascles alfa que han vingut a aquest món per tenir un ramat d'humans entre les tanques psicològiques de la por al canvi i la promesa d'intangibles com l'ordre i seguretat. I així, ¿amb quina força interior podem aixecar en la foscor aquesta llosa immensa que no ens deixa despertar per veure que les nostres mans són nostres, i que els nostres actes construeixen el temps que ens és donat de viure?

servido por aiguader sin comentarios compártelo favorito

persianes

Sovint ens lamentem. Ens lamentem del dia a dia. Ens lamentem dels dilluns. Ens lamentem del temps que fa. Ens lamentem dels altres quan aquests no hi són. Ens lamentem d'haver-nos de llevar. Ens lamentem de com ens cansa la feina, de com ens cansa la vida. Ens lamentem dels polítics. Ens lamentem en silenci de moltes coses. Ens lamentem en veu alta de totes les altres coses. Ens lamentem de no tenir prou diners. Ens lamentem d'haver de treballar d'aquesta manera i no d'alquella altra. Ens lamentem de no haver seguit aquell camí. Ens lamentem que no arribin les vacances.

El lament hauria d'haver estat un dels pecats capitals. Vivim tota una cultura de la lamentació. Les nostres vides són un mur al qual acudim religiosamentper lamentar-nos. De vegades ho fem com un acte íntim, però el que més sovinteja és de participar-hi socialment. Arrribo a pensar que se sol creure, internament, que lamentar-se queda bé, que dóna peu que els altres t'escoltin.Que crea un cert protagonisme i que crida més i millor l'atenció dels altres. Aturem-nos en un matí de feina. Anem a fer el cafè amb els companys. Fixeu-vos en qui és més escoltat. No he fet l'estadística, però queixes i lamentacions guanyen segur. Però mentres els treballadors de l'empresa x, la meva, prenen aquesta actitud davant d'una màquina de cafè, els clients de l'empresa x, cadascun ubicat en el seu espai personal-laboral-social, repeteixen mimèticament aquesta actitud. Els directius de l'empresa x també.

Som el nostre principal enemic i un dels més grans i perillosos. Parem trampes al nostre creixement personal. Nosaltres mateixos instal·lem proteccions a cada costat de la via per tal de no sortir-nos del camí i ens justifiquem amb tota mena de creences més o menys populars que només amaguen la por dels nostres pares, dels nostres avis... aquesta por atàvica. Seguim fidels el camí infidels a l'ànima. Llegim llibres que ja ho diuen, tot això que explico, i diem que aquests llibres són boníssims, i els elevem com a símbols de la nostra cultura, aquesta que al llarg dels segles s'ha erigit gràcies a l'esperit d'aventura i de superació constant, però tot això són només actes religiososocials. No sentim que el nostre camí de debò tingui a veure amb tot això. Continuem lamentant-nos. Hem escoltat milers i milers de persones, familiars, companys d'estudis, companys de feina, clients de la perruqueria o del bar del barri comentar que no estan contents amb la seva situació econòmica, esperant que els toqui la rifa, somiant què farien si fossin rics, envejant aquells que tenen una vida econòmica resolta. Però cap d'ells es lleva cada matí amb la més mínima inquietud i l'esperit actiu d'aquell que sí posarà remei a aquesta situació. I tants de nosaltres ens queixem d'haver de treballar tant! Que no tenim temps per a la família, que no tenim temps per al nostre creixement personal, que no tenim temps per a viure,que no tenim temps... Hi ha hagut iniciatives valuoses que han encarat aquest problema, i us recomano especialment dos llibres: La bolsa o la vida, del malograt Joe Domínguez i la Vicki Robin i El placer de no trabajar, de l'Ernie J. Zelinski. El primer no és només una proposta, sinó que esdevé tota una filosofia, un mètode basat en la recuperació de valors que clarament han entrat en decadència. El seu plantejamentva contribuir a la tendència deldownshifting als EUA durant els 90.El cas d'en Zelinski també és una proposta, però aquesta fa un plantejament més individualista, no tan programàtic però el considero lúcid i intel·ligent.

Hi ha qui agafa el toro per les bannyes o pels collons i es desperta cada matí pensant que ell sí que pot pendre les rendes de la seva pròpia vida. Que ja n'hi ha prou de lamentar-se. I pren decisions que amb el temps produiran canvis substancials. No sé si arriben a la felicitat, però no acudeixen diàriament al mur de les lamentacions. D'altres apliquen un mètode no tan occidental, el de conformar-se i trobar el gran sentit en la vida que porten. Pretenen trobar-se a si mateixos en el mateix lloc que ocupen. Saben que són un cos, una ànima i un temps en aquest univers, i gaudeixen d'allò que els ha tocat de viure. Respecto moltíssim aquesta postura, i la trobo intel·ligent. Però més enllà d'aquestes dues actituds, la resta és malaltia, brutícia de l'ànima, merda que emmerda els altres i que es propaga pel planeta com una plaga vergonyosa.

fotos ©aiguader 2005

servido por aiguader sin comentarios compártelo favorito

excuses

Arribem de nit i marxem de nit. Sols. Com de cantonada, o d'esquitllentes, o oblíquament, com sense ser vistos o fugint de les imatges que hi ha al mirall en penombra. Alguns mireu el rellotge, o el calendari, i sabeu que demà tornarem a treballar, i que demà passat no l'altre tornarem a fer vacances o que agafarem algun pont o que ens fotrem i seguirem treballant. Qui dies passa anys empeny. Però com que és de nit, som fantasmes amb llençol blanc o sense, i tan sols deambulem, i els esperits del perenne ens perceben tan sols com un alè de la nostra presència lleugera, que és el que som.

servido por aiguader 7 comentarios compártelo favorito

No temps

Ara que no dono l'abast i que els compromisos adquirits són una carregosa hipoteca de la qual jo -com la majoria- no sé desfer-me'n, com enyoro en Thoreau i aquell tractat sobre el passejar, passejar, passejar. Els boscos. Perdre's. Passejar, escriure als amics, fer fotografies, tenir una conversa amb dues tasses de cafè amb llet entre ell/a i jo, i tornar a passejar i observar, pacient, com el núvol que tenia forma de cocodril es desfà i va adquirint mentrestant la imatge d'un gladiador. Passejar i trepitjar les fulles d'aquesta tardor tan estranya.
No us deixeu de mirar el bloc del Miquel del Turó i potser m'entendreu.
Amen Thoreau.

servido por aiguader 65 comentarios compártelo favorito

muur (autoretrat del viatger VIII) o les cartes del tarot

El tarot dels aparadors. Algunes instruccions d'ús

El vianant ha de caminar o fer el que li vingui de gust en el seu camí. Divagar (recomanable) o seguir una ruta prefixada de manual (només per a insípids i col·leccionistes malaltissos d'experiències impròpies).
El vianant, tard o d'hora, s'atura davant del vidre d'un aparador. Sol adoptar una d'aquestes tres actituds:

1.- Mirar el vidre ens si. Analitzar-ne l'estat i les qualitats. Observar-hi algun detall gràfic.
2.- Contemplar l'aparador que hi ha al darrere. Analitzar-ne el contingut i la composició dels objectes en l'espai, les textures, les llums, etc.
3.- Contemplar-se a si mateix reflectit en el vidre. Contemplar-se a si mateix i tot un entorn espacial ple de circumstàncies i senyals que potser no veuria si no fos a través del reflex d'un vidre.

Sóc el vidre que reflecteix la ciutat, les bicicletes. Sóc el vidre que em reflecteix. Sóc les lletres del restaurant xinès, sóc "muur", sóc la barana i el senyal de direcció prohibida que m'impedeixen de desfer el camí, sóc la foscor i el misteri que amaga rere un vidre excessivament reflectant. I no puc evitar de preguntar-me: Se'm veu, des de l'altre costat del vidre-mirall? Perquè allò d'allà dintre també sóc jo, i no ho albiro.

servido por aiguader sin comentarios compártelo favorito