LV-3002

Hi ha un lloc molt petit, deixat de la mà del temps. Les seves pedres són les mateixes pedres. Els camps de blat i les muntanyes són els mateixos camps de blat i les mateixes muntanyes. Algunes cabres que hi viuen m'atreviria a dir que són també les mateixes cabres i cabrons de dècades ençà, de segles. El poble és tan petit i té un nom tan curt! Gaudeix només de mig camp de futbol, i el pal superior, oxidat, de la seva proteria vibrava frenèticament aquesta tarda quan hi hem tornat sota un núvol, com electritzat per una presència oculta. És un poble tan antic que més enllà de les dates sobre les lloses, els seus edificis semblen perdurar-hi pel plaer de perdurar fora de la línia del temps. Els seus silencis diürns i nocturns. El minúscul cementiri de sempre. La rectoria tancada. L'eixida dels gats. Le dues senyores grans amb el quisso lleig passejant ran de l'antiga LV-3002.

servido por aiguader sin comentarios compártelo favorito

pardines

Uns dies a Pardines han servit per magnificar la idea que els culs-de-sac són els indrets idonis per retirar-s'hi i viure la idea-sensació d'individualitat autònoma íntima i absoluta. Prendre el camí que no condueix enlloc és tan absurd, gratuït i efímer, que ho començo a considerar gairebé terapèutic. Els cul-de-sac estan estretament lligats a la idea de "romandre". ¿I què hi ha de més bonic que senzillament romandre veient com creix l'herba, auscultant el creixement dels arbers, amb les seves ferides i traumes, els seus moments de resplendor, i retenir al ventre, bocabadat, la respiració de les muntanyes sota els núvols quan s'acosta la tempesta que no sempre arriba a ser o que de vegades ho arrossega tot amb ella i ens deixa agenollats entre el fang, amb els braços oberts, l'esquena abatuda, sabedors que no tenim res?

En el futur haurem de parlar de la fecunditat en relació als culs-de-sac. Convido tots i cadascun dels meus pobres i escassos lectors a aportar idees, testimonis, dades, etc.

servido por aiguader 4 comentarios compártelo favorito

Arcàdia I

De Arcàdia

© Aiguader 2007

servido por aiguader 2 comentarios compártelo favorito

esferes

©aiguader 2007

De les esferes que formen la nostra particular constel·lació n'hi ha una que indica el nostre grau de tolerància envers aquelles situacions en què ens trobem per obligació. És com els cotxes. No poden rutllar bé si estan freds. Cal que tothom escalfi una mica els motors per anar endavant i sentir-se, com a mínim, no gaire malament o gens. També hem de reconèixer que els motors de vegades s'escalfen en excés per causes diverses, externes o internes, i aleshores l'elevada temperatura afecta la marxa còmoda de les nostres vides i acabaperturbant les altres esferes de la nostra constel·lació, de la nostra íntima, màgica, agrupació de buits, secrets, dolors, aparences, desitjos... I ens oxidem en un procés decadent. En aquell procés decadent que dicta la natura per a tots els éssers. La fruita es podreix abandonada sota els arbres, bellament adolorida, mentres el gos borda i jo passo veloç en bicicleta tot disfressat. Al marge de les rutes hi ha tot d'homes caiguts en combat. Els seus cossos treballats per la intempèrie i els carronyaires no conviden gens a l'alegria. Però pedalo,pedalo sol en les boires baixes i constato la veracitat dels cadàvers. No és por el que sento. Però hi ha una immensa força que m'empeny a córrer endavant.

servido por aiguader sin comentarios compártelo favorito

Where the Hell is Matt?

servido por aiguader sin comentarios compártelo favorito

efímer

Ell i jo, i nosaltres, venim del mateix no res. I en la cadena oblidem sovint el nostre lloc. I no solem tancar els ulls per escoltar al mirall de parpelles endins el cant originari que mou le aigües, l'herba, els corrents d'aire i la solapa del teu anorac descordat.

servido por aiguader sin comentarios compártelo favorito

metropol

La ciutat i el viatger. Hi ha un temple enmig del jardí. El tinc a l'esquena. El tinc de cara. Ravintola, quina paraula més maca. Ravintola, Ravintola. No sé què vol dir, però la seva sonoritat pot batejar aquest moment i no aquell. L'ara i no el record. Perquè la fotografia no és l'escena, la fotografia és la seva contemplació i lectura. Ravintola. M'imagino que aquesta és la paraula que els feligresos resen monòtonament dins el temple. I que les seves pregàries augmenten progressivament de to. Deixo de sentir els motors, tant a prop que els tinc, i Ravintola m'arriba ara més fort. És una crida. És un cant que conec. El jardí. El temple.

servido por aiguader sin comentarios compártelo favorito

muur (autoretrat del viatger VIII) o les cartes del tarot

El tarot dels aparadors. Algunes instruccions d'ús

El vianant ha de caminar o fer el que li vingui de gust en el seu camí. Divagar (recomanable) o seguir una ruta prefixada de manual (només per a insípids i col·leccionistes malaltissos d'experiències impròpies).
El vianant, tard o d'hora, s'atura davant del vidre d'un aparador. Sol adoptar una d'aquestes tres actituds:

1.- Mirar el vidre ens si. Analitzar-ne l'estat i les qualitats. Observar-hi algun detall gràfic.
2.- Contemplar l'aparador que hi ha al darrere. Analitzar-ne el contingut i la composició dels objectes en l'espai, les textures, les llums, etc.
3.- Contemplar-se a si mateix reflectit en el vidre. Contemplar-se a si mateix i tot un entorn espacial ple de circumstàncies i senyals que potser no veuria si no fos a través del reflex d'un vidre.

Sóc el vidre que reflecteix la ciutat, les bicicletes. Sóc el vidre que em reflecteix. Sóc les lletres del restaurant xinès, sóc "muur", sóc la barana i el senyal de direcció prohibida que m'impedeixen de desfer el camí, sóc la foscor i el misteri que amaga rere un vidre excessivament reflectant. I no puc evitar de preguntar-me: Se'm veu, des de l'altre costat del vidre-mirall? Perquè allò d'allà dintre també sóc jo, i no ho albiro.

servido por aiguader sin comentarios compártelo favorito