No temps

Ara que no dono l'abast i que els compromisos adquirits són una carregosa hipoteca de la qual jo -com la majoria- no sé desfer-me'n, com enyoro en Thoreau i aquell tractat sobre el passejar, passejar, passejar. Els boscos. Perdre's. Passejar, escriure als amics, fer fotografies, tenir una conversa amb dues tasses de cafè amb llet entre ell/a i jo, i tornar a passejar i observar, pacient, com el núvol que tenia forma de cocodril es desfà i va adquirint mentrestant la imatge d'un gladiador. Passejar i trepitjar les fulles d'aquesta tardor tan estranya.
No us deixeu de mirar el bloc del Miquel del Turó i potser m'entendreu.
Amen Thoreau.

servido por aiguader 65 comentarios compártelo favorito