No negaré que Espanya estigui bastant trencada, i potser per sempre, qui sap. Respecte a Nova Planta, Felipes V i demés, li diré un parell de coses: una: jo no sóc Felipe V. No he de demanar perdó a ningú, i menys a vosté. Dos: la història, i vosté que sembla que tant en sap ho hauria de conèixer, és sempre cruel, cruenta i sanguinària, i sí: si es parla castellà arreu del món és perquè hi van anar espanyols i van passar "a cuchillo" a molta gent. Però miri, el món és format així; és la història dels forts (i o dels assassins, si és molt susceptible). Aleshores, què vols que li digui? Com a mínim, a Sudamèrica ho poden contar. A Nordamèrica pocs indígenes poden dir res per la simple raó de que van ser morts en la seva majoria. Alguns espanyols, com a mínim, s'hi van casar amb gents d'allà.
Respecte al català, i en això que diu que un castellà pot viure a Catalunya en castellà, i, en canvi, un català no ho por fer en català hi tinc també un parell de cosetes a dir.
Una: l’espanyol és oficial a Catalunya, com a la resta d’Espanya. Per tant, i tenint en compte que els impostos els paguem tant els que prefereixen el castellà (que per cert, són majoria) com els que prefereixen el català, totes les comunicacions públiques haurien de ser com a mínim en ambdós idiomes. Tenint en compte, a més, que el castellà és l’única llengua oficial a tot l’Estat, si hi hagués d’haver una de sola, penso que, llògicament, aquesta hauria de ser el castellà. Aquest tema té la complicació que la Constitució Espanyola no reconeix directament la superioritat de les normes espanyoles sobre les catalanes, sinó que en fa un repartiment. I si la competència la té la Generalitat, l’Estat no pot fer-hi gaire cosa, excepte que hi hagués un retorn de competències (algunes de les quals, val a dir, van ser atorgades per “fer-se perdonar” pels nacionalistes).
Dos: el català té la sort o la desgràcia de conviure amb el castellà. Això no és modificable per mètodes democràtics o ètics de la nit al dia. En conseqüència, molt em temo, amic meu –és un dir- que el català mai no podrà viure’s en plenitud del 100%. Per fer-ho, hauria de establir-se com a Estat independent (cosa, per cert, que mai ha estat). Però de moment, i encara que es pretengui ser-ho, s’han de seguir les regles del joc, ¿no?
Respecte a allò que diu que Cervantes no se sentia un estrany, li faré vàries preguntes: una, ¿quan s’ha parlat exclusivament català en el territori que ara ocupa Catalunya? Perquè...¿com s’entenia Cervantes amb els catalans, si no sabia català? En canvi, si vostè s’adreça avui dia a un funcionari públic en castellà, en quin idioma creu que el contestaran? Ja li dic jo, en català. Em sentiré ben tractat, si vinc d’Extremadura i em trobo això? (independentment que tingui dret a fer-ho o no).
Per això, és ben trist que avui dia un se senti pitjor tractat que fa 4 segles.
PD: A Suissa no tenen aquesta guerra, senyor meu, per la senzilla raó que allà cada cantó té la seva llengua oficial. A Canadà passa el mateix: al Quebec, el francès n’és la llengua oficial única i exclusiva. En aquells indrets no tenen una llengua comú obligatòria com aquí.
Gràcies. A veure, ja m'he explaiat bastant a l'altre post,per la qual cosa aniré al grà aquí.
A Espanya l’únic idioma que es pot exigir (a menys que s’accepti la constitucionalitat de l’estatut, cosa que com a jurista que sóc ho descarto si no es per motius polítics) és l’espanyol, perquè és l’únic oficial a tot l’Estat. Com ja he dir, els casos amb que es vol comparar son casos on les llengües esmentades són les úniques oficials als seu territori (a Suïssa, cada cantó té una sola llengua oficial; a Canadà, la província del Quebec no té l’anglès com a oficial, només el francès.). A llavors, mentre això sigui així, no ha llei que empari les publicacions “públiques” (oficial) només en català.
Entenc que hi pugui haver gent que això ho trobi injust; però com que és molt difícil saber què és just, i tothom pot tenir la seva opinió, es van crear les lleis. En conseqüència, en aquest cas haurien de tractar de modificar les lleis que prohibeixen aquesta vida en solitari de la llengua catalana. El que diu a les lleis és el just fins que es demostri el contrari. Per tothom.
Ja se li va a escapar a Maragall, quan, estant l’Estatut ja a tràmit, va dir allò de “hauríem d’haver modificat la Constitució abans”.
¿I per què no ho van fer?, hom es podria preguntar. Doncs per la senzilla raó que saben que és més difícil canviar la Constitució que l’Estatut (per a la modificació de la qual només s’havia de fer arribar a la població allò del “Espanya ens expolia”; tot i així, el percentatge de participació va ser ridícul,prova de a qui l’interessava realment), i que si ho feien així, i sabent que els hi dirien que no, tindrien l’excusa per continuar amb el discurs victimista.
eso me temo...voy al paraíso de los borrachos, a un lugar más fashion aún que éste (al que se pretende copiar)...Londres... ¿podrá ser más duro aún?
Tenéis razón los dos, a mi parecer. El artículo lo he escrito rápido y al estilo visceral, por eso no lo razono demasiado. Aún así, el rigor es bastante superior al periodístico de este país (cosa fácil, sólo hace falta comprobarlo con el mundo deportivo o el as).
Es cierto que algunos jugadores no aportaron, pero creo que se confió en un mismo bloque por el clima de camaradería, no por amiguismo. Argentina hizo lo mismo y llegó a las semis; los que mantienen bloque suelen alcanzar altas cotas. ¿O acaso una medalla de plata es moco de pavo? No nos sobran.
De todos modos, es un interesante tema de debate. Por ejemplo, yo llevaría a Raúl López a la selección, pero no lo tengo tan claro con Ricky, porque aunque tiene calidad para estar, no es determinante aún, y quizás no encajaría con el grupo a nivel humano como seguro que lo hará Raúl. O quizás sí, no se sabe. En cualquier caso, es un riego que veremos si se asume.
Lo que tengo claro, aunque él no parece verlo así, es que Sergio no debería ir. En cuanto a los Unicajas, tampoco lo veo claro, aunque en lugar de Berni no sé a quién llevaría. ¿Grimau jiñao? ¿vidal Limitao? Mejor un complemento que aporte algo de forma unidimensional pero efectiva. Berni aportaría cojones e intensidad, y si está solo no falla.
¿Y cómo cuarto pívot? COn los Gasoles de megamaravilla y Reyes, el que vaya va a rascar, así que también llevaría a alguien que pudiera aportar algo desde el primer momento por poco que fuera. Para entendernos, aunque Sonseca haya hecho una mejor temporada global, el tontolaba de Vázquez podría aportar tapones y algún rebote en los 4 minutos que jugara.
Y por favor, Scariolo no. ¿Un italiano en la mejor selección del mundo? Por favor...
Como decían en un periódico de hoy, curiosa esta España de deportes: al seleccionador de fútbol que gana son puntos de las compañías de vuelo por viajar a hacer amistosos, se le permite hasta incumplir sus promesas, y al que es campeón se le echa a la calle. Y no me valen las excusas que conozco y que me abstuve de indicar en el artículo por pereza y porque, qué coño, es mi blog y no me apetecía enrollarme ni aburrir a las ovejas. Si lo han echado, creo que es por algo personal. Es mi opinión.
Que siga el debate (si queréis), ¡y gracias!
Acabo de encontrarme por la calle a un antiguo alumno alemán, uno de lo smejores que he tenido, que por lo visto ha venido una semana de vacaciones a BCN. Curiosamente, hace unos días pensé en él y me pregunté qué sería de su vida. Qué casualidad, justo hoy, tras escribir esto. ¡Qué bonita es esta profesión!
¿He oído metal? ¡Viva Savatage!
En un primer momento puede parecer así, pero por liberal creo que se entiende alguien que, como dices, va a la suya, y que, por tanto, "va", se dirige, hacia algún sitio. El conservador simplemente quiere que todo siga igual. El que no hace nada no es liberal: es simplemente perezoso en ese área. En la derecha suelen encuadrarse tanto liberales como conservadores, pero creo que es porque a ambos les une la preferencia por la no interferencia del estado en ciertos asuntos.
qué razón lleváis los dos. Quién me lo iba a decir...pero qué coño...VIVA EL REY
