Deutsch Repor

Imatges de Berlín:

Aquí dormíem, a un allberg molt bo al mig de Mitte, que és el centre de la ciutat. Llàstima: compartíem habitació i l'australià roncava i la portuguesa tenia mala baba...
Entrada del metro a Rosa Luxemburg, el carrer on estàvem.

Monument de record al holocaust. Entre els monolits el terra puja i baixa descontroladament, per crear-te una sensació d'inseguretat, desorientació i, perquè no dir-ho, un mareig amb tendència a l'arcada final.
L'ombra del passat a cada cantonada de la ciutat.

Els tres estrangers. Sí, allà érem guiris: Jo, la Rosana i la Marga. Ens van convidar a una festa alemanya a una casa alemanya amb tot d'alemanys. Va ser divertit, molta gent parla castellà i tothom anglès. La perla de la nit, un alemany borratxo que després de confessar-me que va viure a València i que només ha assistit a la festa "per la seva noia", se m'apropa i em diu: "Eso que dices es muy interesante", abans de caure totalment borratxo als braços del seu amic, un xinès gay que quan parpadeja necessita moure tot el braç. La cosa és que això tan interessant que he dit és que "aquí en Berlín las cosas son muy bajitas, menos las personas".

L'esglèsia de la memòria. La de l'esquerra encara conserva els senyals de la guerra. La de la dreta, una de moderna per conmemorar el mateix.

servido por carleschacon 2 comentarios compártelo favorito

Berlín

Ja hem tornat de Berlín. Ho vam fer dimecres passat, però hem apurat les vacances fins al límit, i no he tingut temps d'actualitzar.
Ja veieu que la foto no és meva, en vam fer algunes, de fotos, però no tantes. I ara hauria d'explicar el que em va semblar la ciutat. Però la veritat és que m'ho han preguntat massa vegades, ja, i tampoc estic molt segur de com definir-la.
Em va semblar una ciutat negra, densa, com el caràcter de la majoria dels seus habitants; una ciutat que ens va rebre amb una boira com de llet, uns edificis de no més de 4 plantes mai i un mur molt més baix del que havia pensat.
Avui reflexionava sobre la ciutat, sobre el que hem viscut allà i, de sobte, per la ràdio, han dit una paraula que com una bala m'ha foradat el front. La paraula és "dislocar". La seva sonoritat m'ha despertat com una droga, i la nomeno 'paraula del dia'. Disssslooooocaaaar.... mmm... sembla un caramel.

servido por carleschacon sin comentarios compártelo favorito

Jet Pet

Ahir a la nit vam assistir a la festa de presentació de la revista Looc Balears. No sabíem res del local on se celebrava, i millor així. Va ser una d'aquelles festes que presenten l'Anne Igartiburu.
Plena de gent pretesament guapa i suposadament interessant, a un local d'aquells que tot es diu amb anglès. Allà les coses no són interessants, emocionants o, si m'apures, 'chules'. Allà tot és 'lounge' guonge' 'lofty', 'cool' o 'in'.
En fi, el millor de la nit va ser la barra gratis (jo en teoria cobria l'acte però a la mitja hora m'en vaig cansar), el sushi gratis i la Concha Buika amb el Niño Josele. La Concha gairebé peta els amplificadors amb aquella veu que té, i el Niño Josele, tot un mestre i tan jove, gairebé es menja la Marga amb els ulls quan passava pel davant nostre.
I mentre la Buika cantava, els components de Marlango i Pablo Rivero (el revolucionari de 'Cuéntame') arrassaven amb el menjar i la beguda.
No sé si algú es va fixar amb les sabates de la Buika. Jo quan m'avorria, la major part de la nit, m'hi fixava i em venia el riure davant tanta jet pet, perdó, jet set. En fi, suposo que d'això viu alguna gent, de deixar-se veure i poc més. Donant voltes.
Per la nostra part, la Marga, l'Anna i jo tenim pensat fer una empresa per llogar els nostres meravellosos cossos i cares per omplir les festes de glamour i bona conversa. I és que en me puta vida em van fer tantes fotos seguides, tantes encaixades i petons a persones desconegudes. Mai me la havia suat tant tota le gent que m'envoltava, dic.

servido por carleschacon 1 comentario compártelo favorito

Periodisme

S'admeten interpretacions.

servido por carleschacon sin comentarios compártelo favorito

Digui, digui

Que jo apunto.
Les coses per aquí són de vegades rutinàries. Un espera sortir de la Universitat i resulta que acaba assegut a quatre rodes de premsa diàries prenent apunts del que diu el Conseller de torn. Apuntar el que et diuen abans i apuntar el que declaren ara.

servido por carleschacon sin comentarios compártelo favorito

PERDÓ

Per cert, perdó per fer-vos esperar tant. Les visites han baixat en picat. Per aquells que encara estigueu llegint, ara penso escriure més sovint. Sento també el tema del retrobament, però valia la pena.

servido por carleschacon 3 comentarios compártelo favorito

CORRUPCIÓ

Hi ha dies en què un desitja fer-se invisible. Eugenio Hidalgo ho ha estat durant molt de temps, d’invisible, fins el matí de dilluns passat, quan un grup de la Guàrdia Civil va irrompre al despatx de l’il•lustre alcalde d’Andratx i el va detenir, manilles i cap acotat inclòs.
Eugenio Hidalgo, alcalde del PP a Andratx, és acusat de corrupció urbanística, i això aquí és com la llengua: ningú l’escriu i alguns la parlen normalment. Es per això que dic que Hidalgo era invisible. Tot i que això no és just del tot, hauríem de dir que se’l fa invisible, perquè molta gent sabia que Andratx era un indret on uns quanta es cagaven en la normativa vigent i els espais protegits. I a les Balears, un 18% de superficie és espai protegit, així que imagineu quantes cagades.
A hores d’ara hi ha 40 imputats, que sona pitjor del que realment és, ja que és quan algú està implicat però no se sap en quina mesura. El mateix dilluns en Matas feia una roda de premsa improvisada i deien que ells no en sabien res, de tot això. Que havia estat una sorpresa, i, en definitiva una putada.

És possible que tot això es cogui lenta, subreptíciament, i un bon dia esclati? Imagineu que un bon dia tot el vostre sistema de valors (que ve a ser l’equivalent mental de l’àrea d’urbanisme d’un poble) esclata i tothom en veu les contradiccions. Imagineu que perdeu amics, família, feina, que tot s’esfuma per un pensament, diguem-ne, corrupte. Pot passar en un sol dia? Suposo que sí, però la analogía, com ja heu detectat, no és correcte. No hi ha excusa per justificar el que ha passat a Andratx: les torres, les naus industrials en terreny protegit… tot això es veu, es percep només passejant o parant l’orella a les veus dissidents. I ara va la pregunta: Qui sent les veus dissidents del partit majoritaria? Qui sent les veus que desmunten les nostres creences? És per això que d’aquí a unes setmanes el senyor Hidalgo tornarà a ser invisible per a la majoria: tornaràn les veus dissidents inaudibles, com els dubtes que atenten contra el nostre urbanisme mental i que ignorem, com qui es pregunta, abocat al balcó de casa, quins dubtes i delictes comet i pateix el nostre veí.
A algú li interessa un solar recalificat com a zona comercial? Ei, sense preguntes.

servido por carleschacon 1 comentario compártelo favorito

QUÈ ENS FA SENTIR COM A CASA?

Per exemple, per què ara mateix escolto Elvis Costello i em sento com a casa? Per què ahir, a Valldemossa, en un indret remot d'aquesta nova illa que ara és casa meva, em sentia tan en el meu lloc?
Després d'arribar a Palma el passat dijous, aquest cap de setmana hem fet la primera ruta per alguns pobles. Alaró, Orient, Sóller, Deià i Valldemossa. A Valldemossa, potser un dels llocs més bonics que he vist mai, hi va estar en Chopin. Comprem un cd per posar-lo al cotxe, però és una mica matusser: sembla que al piano s'assegui una màquina, no una persona. El músic polac va passar un hivern a la Cartuja, un convent del poble. Hi va retocar obres, diu al prospecte del cd. M'imagino al Sr. Frederic amb un San Francisco beneït a la mà, els peus a sobre del piano, creuat de braços, i els sacerdots: "Senyor Chopin, estem molt contents de tenir-lo aquí, però vol dir que no hauria de treballar un poc? Passa vostè tota s'horabaixa rient amb ses monjes..." I l'altre: "No pateixi, monsenyor, ja he canviat dues notes i un silenci".

La George Sand també s'hi va estar, però ella és la que es va sentir més maltractada, perquè era dona, i fumava i portava pantalons, coses poc combinables per aquells temps. Suposo que als plans Valldemossins no entrava convertir-se en un dels llocs turístics de referència. Si no mai haguessin tractat així a una escriptora. Si les persones normals quan ens enrabiem som perillosos, els periodistes i escriptors (gent taciturna de mena, ejem, ja m'enteneu), poden escriure barbaritats només perquè porten dues hores amb el full en blanc. I es desfoguen amb nosaltres. La Sand va escriure Un hivern a Mallorca, explicant la seva experiència. Totes les botigues de souvenirs tenen el llibre als aparadors, però la Marga m'explica que al llibre els Mallorquins apareixen com una gent primitiva, maleducada. Suposo que una crítica de Chopin i Sand és més del que molts pobles tenen. Ja sabeu: que parlin de tu... La gent només escolta el principi de frase.

Sóller és el poble on va néixer en Joan Miquel Oliver, guitarrista i compositor del grup Antònia Font. Curiós. Dissabte jo m'estava allà i els Antonia Font aquí, o ells allà i jo aquí, no sé com dir-ho. Ells a Premià i jo a Sóller.

Em pregunto si ells també es van sentir com a casa. Però clar, són els Antònia Font: els seus vestits d'astronauta i llestres extraterrestres són estrangeres a tot arreu. També a Sóller.

servido por carleschacon 7 comentarios compártelo favorito