POPAGANDA: Bloc d'en Carles Chacón

Deutsch Repor

2007-01-09T17:24:28+00:00

Imatges de Berlín:

Aquí dormíem, a un allberg molt bo al mig de Mitte, que és el centre de la ciutat. Llàstima: compartíem habitació i l'australià roncava i la portuguesa tenia mala baba...
Entrada del metro a Rosa Luxemburg, el carrer on estàvem.

Monument de record al holocaust. Entre els monolits el terra puja i baixa descontroladament, per crear-te una sensació d'inseguretat, desorientació i, perquè no dir-ho, un mareig amb tendència a l'arcada final.
L'ombra del passat a cada cantonada de la ciutat.

Els tres estrangers. Sí, allà érem guiris: Jo, la Rosana i la Marga. Ens van convidar a una festa alemanya a una casa alemanya amb tot d'alemanys. Va ser divertit, molta gent parla castellà i tothom anglès. La perla de la nit, un alemany borratxo que després de confessar-me que va viure a València i que només ha assistit a la festa "per la seva noia", se m'apropa i em diu: "Eso que dices es muy interesante", abans de caure totalment borratxo als braços del seu amic, un xinès gay que quan parpadeja necessita moure tot el braç. La cosa és que això tan interessant que he dit és que "aquí en Berlín las cosas son muy bajitas, menos las personas".

L'esglèsia de la memòria. La de l'esquerra encara conserva els senyals de la guerra. La de la dreta, una de moderna per conmemorar el mateix.

Berlín

2007-01-08T16:05:44+00:00

Ja hem tornat de Berlín. Ho vam fer dimecres passat, però hem apurat les vacances fins al límit, i no he tingut temps d'actualitzar.
Ja veieu que la foto no és meva, en vam fer algunes, de fotos, però no tantes. I ara hauria d'explicar el que em va semblar la ciutat. Però la veritat és que m'ho han preguntat massa vegades, ja, i tampoc estic molt segur de com definir-la.
Em va semblar una ciutat negra, densa, com el caràcter de la majoria dels seus habitants; una ciutat que ens va rebre amb una boira com de llet, uns edificis de no més de 4 plantes mai i un mur molt més baix del que havia pensat.
Avui reflexionava sobre la ciutat, sobre el que hem viscut allà i, de sobte, per la ràdio, han dit una paraula que com una bala m'ha foradat el front. La paraula és "dislocar". La seva sonoritat m'ha despertat com una droga, i la nomeno 'paraula del dia'. Disssslooooocaaaar.... mmm... sembla un caramel.

Jet Pet

2006-12-15T13:11:00+00:00

Ahir a la nit vam assistir a la festa de presentació de la revista Looc Balears. No sabíem res del local on se celebrava, i millor així. Va ser una d'aquelles festes que presenten l'Anne Igartiburu.
Plena de gent pretesament guapa i suposadament interessant, a un local d'aquells que tot es diu amb anglès. Allà les coses no són interessants, emocionants o, si m'apures, 'chules'. Allà tot és 'lounge' guonge' 'lofty', 'cool' o 'in'.
En fi, el millor de la nit va ser la barra gratis (jo en teoria cobria l'acte però a la mitja hora m'en vaig cansar), el sushi gratis i la Concha Buika amb el Niño Josele. La Concha gairebé peta els amplificadors amb aquella veu que té, i el Niño Josele, tot un mestre i tan jove, gairebé es menja la Marga amb els ulls quan passava pel davant nostre.
I mentre la Buika cantava, els components de Marlango i Pablo Rivero (el revolucionari de 'Cuéntame') arrassaven amb el menjar i la beguda.
No sé si algú es va fixar amb les sabates de la Buika. Jo quan m'avorria, la major part de la nit, m'hi fixava i em venia el riure davant tanta jet pet, perdó, jet set. En fi, suposo que d'això viu alguna gent, de deixar-se veure i poc més. Donant voltes.
Per la nostra part, la Marga, l'Anna i jo tenim pensat fer una empresa per llogar els nostres meravellosos cossos i cares per omplir les festes de glamour i bona conversa. I és que en me puta vida em van fer tantes fotos seguides, tantes encaixades i petons a persones desconegudes. Mai me la havia suat tant tota le gent que m'envoltava, dic.

Periodisme

2006-12-14T13:06:39+00:00

S'admeten interpretacions.

Digui, digui

2006-12-14T12:55:26+00:00

Que jo apunto.
Les coses per aquí són de vegades rutinàries. Un espera sortir de la Universitat i resulta que acaba assegut a quatre rodes de premsa diàries prenent apunts del que diu el Conseller de torn. Apuntar el que et diuen abans i apuntar el que declaren ara.

PERDÓ

2006-11-30T18:07:02+00:00

Per cert, perdó per fer-vos esperar tant. Les visites han baixat en picat. Per aquells que encara estigueu llegint, ara penso escriure més sovint. Sento també el tema del retrobament, però valia la pena.

CORRUPCIÓ

2006-11-30T17:59:32+00:00

Hi ha dies en què un desitja fer-se invisible. Eugenio Hidalgo ho ha estat durant molt de temps, d’invisible, fins el matí de dilluns passat, quan un grup de la Guàrdia Civil va irrompre al despatx de l’il•lustre alcalde d’Andratx i el va detenir, manilles i cap acotat inclòs.
Eugenio Hidalgo, alcalde del PP a Andratx, és acusat de corrupció urbanística, i això aquí és com la llengua: ningú l’escriu i alguns la parlen normalment. Es per això que dic que Hidalgo era invisible. Tot i que això no és just del tot, hauríem de dir que se’l fa invisible, perquè molta gent sabia que Andratx era un indret on uns quanta es cagaven en la normativa vigent i els espais protegits. I a les Balears, un 18% de superficie és espai protegit, així que imagineu quantes cagades.
A hores d’ara hi ha 40 imputats, que sona pitjor del que realment és, ja que és quan algú està implicat però no se sap en quina mesura. El mateix dilluns en Matas feia una roda de premsa improvisada i deien que ells no en sabien res, de tot això. Que havia estat una sorpresa, i, en definitiva una putada.

És possible que tot això es cogui lenta, subreptíciament, i un bon dia esclati? Imagineu que un bon dia tot el vostre sistema de valors (que ve a ser l’equivalent mental de l’àrea d’urbanisme d’un poble) esclata i tothom en veu les contradiccions. Imagineu que perdeu amics, família, feina, que tot s’esfuma per un pensament, diguem-ne, corrupte. Pot passar en un sol dia? Suposo que sí, però la analogía, com ja heu detectat, no és correcte. No hi ha excusa per justificar el que ha passat a Andratx: les torres, les naus industrials en terreny protegit… tot això es veu, es percep només passejant o parant l’orella a les veus dissidents. I ara va la pregunta: Qui sent les veus dissidents del partit majoritaria? Qui sent les veus que desmunten les nostres creences? És per això que d’aquí a unes setmanes el senyor Hidalgo tornarà a ser invisible per a la majoria: tornaràn les veus dissidents inaudibles, com els dubtes que atenten contra el nostre urbanisme mental i que ignorem, com qui es pregunta, abocat al balcó de casa, quins dubtes i delictes comet i pateix el nostre veí.
A algú li interessa un solar recalificat com a zona comercial? Ei, sense preguntes.

QUÈ ENS FA SENTIR COM A CASA?

2006-10-09T12:35:13+00:00

Per exemple, per què ara mateix escolto Elvis Costello i em sento com a casa? Per què ahir, a Valldemossa, en un indret remot d'aquesta nova illa que ara és casa meva, em sentia tan en el meu lloc?
Després d'arribar a Palma el passat dijous, aquest cap de setmana hem fet la primera ruta per alguns pobles. Alaró, Orient, Sóller, Deià i Valldemossa. A Valldemossa, potser un dels llocs més bonics que he vist mai, hi va estar en Chopin. Comprem un cd per posar-lo al cotxe, però és una mica matusser: sembla que al piano s'assegui una màquina, no una persona. El músic polac va passar un hivern a la Cartuja, un convent del poble. Hi va retocar obres, diu al prospecte del cd. M'imagino al Sr. Frederic amb un San Francisco beneït a la mà, els peus a sobre del piano, creuat de braços, i els sacerdots: "Senyor Chopin, estem molt contents de tenir-lo aquí, però vol dir que no hauria de treballar un poc? Passa vostè tota s'horabaixa rient amb ses monjes..." I l'altre: "No pateixi, monsenyor, ja he canviat dues notes i un silenci".

La George Sand també s'hi va estar, però ella és la que es va sentir més maltractada, perquè era dona, i fumava i portava pantalons, coses poc combinables per aquells temps. Suposo que als plans Valldemossins no entrava convertir-se en un dels llocs turístics de referència. Si no mai haguessin tractat així a una escriptora. Si les persones normals quan ens enrabiem som perillosos, els periodistes i escriptors (gent taciturna de mena, ejem, ja m'enteneu), poden escriure barbaritats només perquè porten dues hores amb el full en blanc. I es desfoguen amb nosaltres. La Sand va escriure Un hivern a Mallorca, explicant la seva experiència. Totes les botigues de souvenirs tenen el llibre als aparadors, però la Marga m'explica que al llibre els Mallorquins apareixen com una gent primitiva, maleducada. Suposo que una crítica de Chopin i Sand és més del que molts pobles tenen. Ja sabeu: que parlin de tu... La gent només escolta el principi de frase.

Sóller és el poble on va néixer en Joan Miquel Oliver, guitarrista i compositor del grup Antònia Font. Curiós. Dissabte jo m'estava allà i els Antonia Font aquí, o ells allà i jo aquí, no sé com dir-ho. Ells a Premià i jo a Sóller.

Em pregunto si ells també es van sentir com a casa. Però clar, són els Antònia Font: els seus vestits d'astronauta i llestres extraterrestres són estrangeres a tot arreu. També a Sóller.

Capítol 22: Can you see me? Volum 2

2006-08-16T18:02:51+00:00

El Roberto abans de l'actuació. Es posa a sobre qualsevol cosa que troba al camerino.

Unes "papas" que ens va fer el Cèsar. Moolt bones.

Sofia Loren i jo.

La Marga a Punta Galera.

Al Kumharas.

Aquesta foto és per tranquilitzar a l'Edu i la Rebeca. Hail pop!

Muntant a un hotel prop de Benirràs. Sunaven, deien els alemanys. (vol dir "una més")

Lo siento, Roberto. Havia de posar-la. O no?

Jo provant so.

Punta Galera in full color.

Quina por. Les ulleres són les que em poso per fer de John Lennon.

No tinc paraules...

Us sona? És el Roger, a la cala secreta. De barman a descobridor...

She loves you yeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee

Roberto aka "sonrisa de oro"

Fins aqui tot. Ja us aniré posant més, reconec que no faig gaire fotos i que algunes són en blanc i negre: vaig tenir problemes al convertir-les.
Una abraçada a tots, expliqueu-me coses! Us estimo.

Capítol 22: Can you see me?

2006-08-16T17:27:50+00:00

Aquí teniu una selecció de fotos, per fi! Són les que he considerat més representatives, ja em direu que us semblen. Un petó!

L'Albert al Kumarhas, fent una cervesa.

Albert i Xavi cuinant.

Beatles at home. La Toni va experimentar una d'aquestes nits que s'allarguen cantant i cantant. "Espero que això no passi cada dia...!"

El menda lerenda at work.

Te quieeeeero bucaneeeeeraaaaaa (Harrison dixit)

La suposada cala secreta.

Un dibuix que vaig fer a les tantes de la matinada.

"Saben uhtedeh... tengo la vos un poco ohcura, no? Ehte micro va bien?"

L'Esther cuinant.

De festa a l'apartament. No recordo què és això blau que tinc al coll.... És broma. És un collaret. Ejem.

Home a Punta Galera.

Jo a Punta Galera.

Capítol 21: Marga, Roger, Toni, una altra illa

2006-08-16T17:24:10+00:00

Han passat, crec, dues setmanes des de l’ultima vegada que vaig actualitzar el bloc. Em sap greu, sobretot pel Pepe, que ya se que te aburres mucho en la tienda. Total, que ara mateix encaro el resum gens detallat d’aquests dies.
Cada dia és més o menys igual: surt del llit, fes alguna cosa, dina, recull les coses i al concert. Però els dies lliures són diferents.
Per començar, va arribar el Roger. Per fi un bocí de Premià a casa nostra. Em vaig alegrar molt de veure’l. Aquell mateix dia cuinem (sobretot la Marga i el Roger) uns carbassons farcits que demostren, amb un marge d’error molt petit, que Deu existeix.
Els dies passen amb el Roger i ell surt més que jo, tot i que la millor nit és la del Rustic, sense dubte el millor local que ens hem trobat a l’illa. Es tracta d’un bar en una casa privada (ara habilitada com a bar) on hi ha una terrassa molt gran. Al jardí, com si diguéssim. Els cubates surten a sis euros. I no és car. Imagineu la resta de bars. El cas és que al Rustic et posen rock i pop (yeah!) de qualsevol època, fins i tot el Shine in your crazy diamond, de Pink Floyd. El Roberto I jo intentem ballar el solo de saxo del final. Resulta un fracàs divertidíssim.
El Roger es converteix ràpidament en conductor habitual del cotxe de la Marga. Dimecres és dia lliure i en Juan (recordeu?) ens convida a dinar a una casa pagesa. Ens fan una amanida i una truïta de quatre dits d’alçada. Tot va molt bé fins que algú escolta al Juan parlar en català amb la cuinera (que no entén el castellà), i la Marga li pregunta d’on és. En Juan és nascut a Barcelona però ha viscut a diversos llocs abans de caure a Eivïssa. Li diem que no sabíem que parlava català tan bé. Ell respon que només amb la gent que no entén el castellà, perquè el “rollo català” no li agrada. La Marga, el Roger i jo obrim els ulls molt, incrèduls. No sabem què és això del rollo català, però el to que ha fet servir anuncia una especificació que no es fa esperar gaire: el rollo disgregador, que delimita geopolíticament un espai i vol separar a la gent. Redéu, el discurs de sempre. Estem a punt de saltar i dir quatre coses, però em sembla que els tres considerem que no val la pena discutir-hi. Jo després em prenc unes herbes eivissenques, que són tan fortes que em cremen fins i tot aquest discurs ranci, que se m’havia indigestat. No creia que el Juan pensés així.
Després anem a una cala pretesament secreta, encara que per tot arreu hi ha escombraries. Ens banyem una mica, recollim la merda que podem i marxem a la ciutat per fer una cervesa.

El dia després de marxar el Roger arriba la Toni. Em fa rabia perquè m’estic refredant i avui mateix havíem d’anar a la platja, però no puc. Ahir vaig acabar el concert afònic, i el refredat no es dóna per vençut. No importa, la Toni sap anar a la seva i ja ha quedat amb coneguts seus. Per cert, les primeres hores amb elles van ser, de nou, una petita visita a Premià. Sentia, per boca seva, totes les vostres veus.
El segon dia anem a Punta de Creu, que és ben a prop i té bona pinta, però és tota de roca i volíem una mica de sorra, així que busquem la platja més pròxima.
Punta de la Creu no s’assembla a Punta Galera, on vaig estar amb la Marga. La Creu és més desèrtica, sembla simplement on acaba el terra i comença el mar. Ja sé que aquesta és la descripció de qualsevol platja o cala, però a Punta Galera, com deia la Marga, tot té un color especial (com Sevilla a la cançó) i tot, fins i tot l’aigua, sembla d’or.
Tornem cap a casa i dos homes amb ulleres entren al jardí dels Boogie Nights (els nostres veïns). M’acosto i dic que qui són i què volen. Són polícies judicials investiguen un crim. Faig la cara d’innocència que tantes vegades he vist a CSI i em pregunten si dissabte a la nit vam notar alguna cosa rara al pàrking que hi ha al costat de casa nostra, propietat d’un minigolf. Dic que no i ens expliquen que es van sentir crits de noia. Faig una batuda pels apartaments i ningú va notar res. Algú especula amb violació, però són només suposicions. Els policies marxen i ens sorpren la situació de San Antoni: no només crits de noia: fa unes setmanes una colla de estrangers borratxos van protagonitzar un tiroteig en ple passeig que va sortir a tots els telenotícies. I ens va entrar un lladre a casa. Per la finestra oberta. El Cèsar el va enxampar i no va poder robar res. Des d’aleshores tanquem amb clau. No obstant, la zona sembla tranquil•la. El que no tranquilitza és el número d’efectius disponibles a la caserna (hauria de dir barracó) de la Guardia Civil: una persona.

Ja us ho he dit, aquest resum no és gens detallat, però em limito a explicar-vos el que em vé a la memoria més ràpidament. No us preocupeu, el més important vé ara.
Fa cosa de tres setmanes la Marga em va proposar anar a treballar a Mallorca. Al diari on ella s’està necessiten a gent, i tenia una posició privilegiada per entrar-hi, amb sou fixe i condicions immillorables.
De moment no ho he acceptat perquè era impossible trobar una solució que no deixés tirats als Beatles, sense John Lennon.
Però les possibilitats enxamplen l’horitzó. De feina, i sobretot, sentimentals, perquè el camí que començo amb la Marga és tan ample… és còmode i resulta tan fàcil de caminar… com diuen els mallorquins, em fa ganes. Tinc ganes de començar una cosa gran i nova, i quan penso en ella i aquesta nova cosa el pit se m’infla. I no d’oxigen. (Això m’ho he inventat jo, no és de cap canço “del verano”)
El cas és que dilluns que vé vaig a Mallorca, a veure si conec a tota aquesta gent. Per això m’he hagut de empadronar a Sant Josep, així el viatge em surt més barato.
I relacionat amb això hi ha una cosa que us vull anunciar. No m’agrada ressenyar cada disc, cada llibre, cada pel•lícula que veig, però ara ho he de fer, perquè un dels meus referents musicals treu disc. Jorge Drexler. El seu single ja sona a la radio i ahir em va alegrar el dia. Es diu Transoceánica, i el podeu trobar aquí. Sembla mentida, amb el single de Quique González, “Caminando en círculos”, em va passar el mateix que ara amb “Transoceánica”: semblen cançons fetes per il•lustrar el sentiment que tinc quan els descobreixo. En fi, ja m’enteneu. En Drexler sembla que parli del meu viatge.

Aviat tornaré a ecriure, si puc des de Mallorca. Una abraçada a tots, us trobo molt a faltar. La Toni m’ha explicat algunes coses de vosaltres i mentre les explicava jo somreia. Com somric ara, quan ho recordo. Que no em veieu?

Capítol 20: Disculpa

2006-08-10T13:37:48+00:00

Ei, perdoneu si no passo gaire per aqui. Tinc feina, bé, no tanta, però dormim molt i desordenat i queda poc temps per tot lo altre. Prometo que dimarts que ve penjaré un parell d'articles per actualitzar i un munt de fotos. Per cert, ben aviat alguns piratilles apareixeran en aquesta pàgina. Fins aviat!

Capitol 19: Demà fotos

2006-07-27T18:57:04+00:00

Doncs això. Demà tindreu noves fotos, que ara no em dona temps. Una abraçada per tothom. Gràcies per escriure tant llarg i bonic.

Capítol 18: “Aquests tipus amb rastes… són tots igual de diferents”

2006-07-27T18:55:49+00:00

La frase és del Rafa i la diu quan torna de Kumharas. Riem i riem, perquè és un resum delicadíssim d’un tipus de gent abundant a la illa. Tots sabeu del que parlo, ja. Riu fins i tot el Roberto i l’Esther, que són els que més propers podrien estar a aquest tipus de gent. Però riuen. No sé qui ho va dir, però l’humor de vegades és més subtil que cap altre cosa: a més de fer-te riure, conté una reflexió al seu interior.
Acabo de rellegir el que he escrit i he de fer una aclaració. No tinc res contra les rastes. No entenc com es netegen, però aquí acaba la meva opinió sobre aquest look. Algú podria dir que encasello a la gent, que no accepto la divergència o la diferència o el que sigui. Però ells mateixos es limiten. Són, en definitiva, igual de diferents. He vist a massa gent new age que crida quan es pon el sol i estima a la mare natura i tot això i que després resulta banal. Alerta: la banalitat em sembla bé. Que cadascú faci el que vulgui. Només em molesta que la manera de vestir i de aixecar el cubata doni més credibilitat a algú. No veus la tele? Jo sí. No portes rellotge? Jo sí. Per saber quina hora és, collons.
Ningú et margina aquí, enteneu-me. Jo sóc com sóc aquí i a Indoxina. L’actitud que certa gent manté no és excloent, però encara així et sents fora. No sé si m’explico. Imagineu que sou a una discoteca i tothom va drogat menys vosaltres. No t’exclouen ni et miren malament. Però et sents a fora.
No tornaré yonki, no patiu. Aquesta visió de les coses em fa pensar i adonar-me de coses com de quina manera es conforma la identitat, com pot un ser diferent, o original, en el sentit de ser qui realment s’és. O si això de “ser diferent s’ha de pretendre o no”. Hi penso molt, en això. La pretesa originalitat que alguns abanderen és falsa. I no accepta divergència. És la visió de qui té una raó superior, de qui pensa que els altres estan equivocats, sense pensar que hi ha moltes formes de viure. Diverses maneres per ser feliç. Són profetes predicant el sermó de sempre: menys o més sofisticat, però el mateix guió.
Quan penso en originialitat entesa com a ser qui un realment és sense por a dur la contrària, a equivocar-te, a que el teu discurs vagi a favor o en contra d’algú, que sigui políticament incorrecte o que, ejem, no estigui de moda, penso irremediablement en tots vosaltres, amants de Bisbal i Radiohead, i especialment, m’enrecordo del Martí. Trobo a faltar el seu blog i xerrar amb ell.
Algú que et diu sempre “escriu al meu blog: fote’m canya! A mi m’agrada”.
Així que foteu-me canya, però això si: deixeu la vostra adreça i quan arribi us visitaré casa per casa, mamons, amb el cap ple de rastes, a ensenyar-vos les més de cinc-centes fotos de postes de sol que he fet. I qui no aplaudeixi i cridi que es prepari.

Capítol 17: Tocant a la terrassa

2006-07-27T18:55:17+00:00

Dimarts toquem a Seaview country, un hotel. Nosaltres ho pronunciem Silvio Conti. Què voleu? Toquem cada dia les mateixes cançons. Hem de fer bromes i rutines estúpides a mode d’escapisme mental.
Doncs això, anem al Silvio, on a més mengem de franc i ens posem com porcs. Feu-vos una idea: les postres superen qualsevol altre plat. I abans van dos plats. Ufff.
El Roberto i jo dormim a recepció, a unes butaques marca morfeo. Ve un tipus de seguretat i desperta al Roberto. Ei, que som dels beatles, tiu. De poc que no ens fan fora.
El show va prou bé i tornem a casa. Quan arribem la Marga l’Esther i l’Albert han comprat whisky, així que xerrem unna mica. Apareix el Cèsar amb la guitarra. Cantem i sorgeix la proposta de pujar al terrat. Hi pujem i fem tan escàndol que els nostres veïns, els Boogie Nights i el brasileny, s’apunten. Així que toquem al terrat d’un apartament eivissenc, amb un hotel al davant, les estrelles sobre els nostres caps i gent d’arreu del món cantant. Per acabar cantem Two of us, dels Beatles. Comença a ser un himne. Si no lo coneixeu busqueu-la i canteu-la en una situació similar. Què? Qui és ateu en aquestes circumstàncies?

Capítol 16: S’aigo es blanca (sis a casa)

2006-07-27T18:54:40+00:00

Dilluns dia lliure. Aprofitem i anem a buscar al port a un company del Roberto, el Xavi. Comprem entrepans i begudes, perquè volem anar a la platja d’aigües Blanques. Tenim un petit xoc amb el cotxe, res important, no vam veure un cotxe rere nostre. Cap conseqüència, i la dona del cotxe (un mini d’aquests moderns) ens perdona la vida a través de les seves ulleres de dolce i gavana.
Total sortim cap a la platja, i al pàrking (on també s’ofereixen dutxes per un euro) un home gras i simpàtic ens diu que no ens quedem a la platja, que caminem per la costa i trobarem algun lloc interesant. Efectivament, caminem i ens allunyem de la gent. Hi ha gent despullada, així que tothom es despulla menys la Marga i jo. No em fa res fer nudisme. Però aleshores estava més còmode amb banyador. I no es tracta d’això, d’estar còmode? A més, encara no estic disposat a penjar fotos intimes en aquest bloc. Almenys mentre no en tregui diners.
Passem tota la tarda i fins i tot ens fem un bany de fang d’aquells. Resulta divertit veure’s encarcarat per la sorra adherida al teu cos i, després d’esvandir-te, comprovar que tens la pell suau. Com un peix.
Pleguem i anem a casa i sopem i tal i qual i després ens toca anar de nou a Eïvissa per recollir a una altra amiga del Roberto: l’Esther. No ens fa gaire gràcia agafar tant el cotxe, sobretot a la Marga que és qui condueix. Però bue. Ho fem i mentre esperem que el Roberto vagi al port, ella i jo ens quedem al cotxe i posem un disco del Fito Paez.
Al tornar muntem la festa a casa, com de costum, i la veritat és que resulta com qualsevol festa, així que no us donaré més la tabarra i imagineu qualsevol festa casolana i canvieu els protagonistes per músics. Uff. Pesat oi?

Capítol 15: Comeback

2006-07-27T18:53:45+00:00

Marga is comeback. Aquesta vegada amb cotxe. Això suposa tenir una mobilitat extraordinaria, sense limits. Ho comprovarem al dia seguent. Diumenge, però, tot són retrobaments. Sembla, com ella diu, que no hagi marxat. Com si el parèntesi d’una setmana no existís.

Capítol 14: A. Illa. Ment.

2006-07-27T18:52:34+00:00

No m’hi havia fixat mai fins l’arribada de la Rosa, la parella del Rafa, divendres passat. Estem aïllats informativament. Veig una Vanguardia que ha portat i llegeixo tot el que esta passant a Beirut. Porten prop de deu dies de bombardejos, i nosaltres aquí sense saber res.
L’etimologia de aïllament prové clarament de illa, això és el que no havia pensat mai. Sembla com si tinguéssim un mur transparent al voltant.
Sempre em passa, a l’estiu: compro el diari i em sento increiblement a prop de tot el que passa. Em posa trist, per primera vegada en molt de temps, una notícia publicada al diari.

Capítol 13: Gauchos en la nit

2006-07-27T18:50:31+00:00

Dissabte toquem a l’hotel Barceló, un dels pocs hotels on la gent ens saluda en castellà i, en aquesta ocasió, en català. Català indignat, a més. Després ho explico.
El cas és que el Roberto, mentre toca, es fixa en unes portugueses que ens diuen nosequè. Vaig dient obrigado constantment, per fer la broma. Al fons, unes noies ens saluden. Quan acabem descobrim que són conegudes: les noies de Disney. És un show germà: és de la nostra mateixa empresa. Xerrem i riem i ens diuen que si anem al Bucanero. Ens ho diuen tantes vegades que el Cèsar em mira amb els ulls petits i jo entenc que vol anar, així que decidim anar-hi.
Abans, però, durant l’actuació, tinc un altre experiència lingüística. Durant l’Hey Jude, una dona, amb un català tancadíssim amb mira amb mala bava i em crida: “O tradueixes o et segueixo!”. L’amenaça m’estaborneix perquè no sé ben bé quina és la magnitud de això de “et segueixo”, però en tot cas no m’enfado i li dic, davant de tothom i en català: senyora, això és una cançó d’amor, cantem tots plegats. Ella riu satisfeta (això sí que m’emprenya) i canta. Al baixar de l’escenari es disculpa i fa una apologia nacional catalana, en contra de tots els guiris que ens invaeixen. No sé. No són els estrangers els que han fet possible això? Aquest tipus de desenvolupament? No participa ella en aquest creixement?
Però el que deia: volem anar al Bucanero, així que ens dutxem bla i bla i bla. Però al jardí compartit que tenim als apartaments ens trobem als gauchos.
Són tres argentins, un brasileny, una família bulgara i nosaltres. Beuen i volen fer carn. Hi ha trossos que, ho juro, deuen pesar el doble que un braç meu. Ens quedem un moment, però ens serveixen rom i salsitxes i butifarres, i s’esta tant a gust que arriben les cinc i ningú s’enrecorda ja del Bucanero. Parlem de les piràmides d’Egipte, de la música actual argentina, de tècnica musical… Una nit agradable, de sobte parles amb un tipus brasileny que no te res a veure amb tu, però amb el que conectes. Un d’ells em diu “el catalán del pop”, perquè en un moment jo dic que Gun’s & Roses no m’agrada, que jo sóc de formació pop. Quina gràcia. Tanta gent…

Capítol 12: Directe

2006-07-18T19:17:46+00:00

Això que escric ara és la primera cosa que escric en directe des del cibercafé. Els altres textos, ja ho devieu notar, els escrivia a casa i els pujava aquí.
Em veig obligat, una altra vegada a donar-vos les gràcies, m'agraden tots i cadascun dels missatges que em deixeu. I això de que sigui una mena de forum ja m'està bé, mentre no sigui jo el centre constantment...
He estat temptat de respondre individualment, però tots ja sabeu el que us diria. De veritat. Un petó molt fort a tot, les vostres paraules tenen alegria, banalitat, normalitat, detalls personalíssims... Us estimo!

I després d'aquest atac de imbecilitat extrema que em nego a censurar, us penjo unes fotos, que ja sé que les trobeu a faltar! No en faig gaires, però intento que captin el que estic vivint. Fins la setmana que ve, no trenquem el contacte!

Abans d'una actuació. El del fons és el Rafa (Mc Cartney) afinant el baix. El de la dreta és en Cesar (Harrison).

El tipus en primer pla és el Juan, un dels pocs Eivissencs que coneixem. Potser el més important. Això és a la festa de Benirràs. És un home que parla com els llibres del Jorge Bucay.

Els nostres apartaments. El nostre es diu Bermudas. Una metàfora? Per això el temps em passa tan ràpid?

Es diu Bucanera, en honor al bar. Divertit, oi? El Rafa se la va trobar i la vam adoptar. La veritat és que només la veiem a l'hora de dinar. La nit del Café Royal, a casa, el Cèsar, cantant el "My Sweet Lord" del George Harrison, va substituir l'estribillo per "Te quiero bucaaaaneeeeeraaaa". Encara ric.

Fent broma amb l'autostop a la sortida de Namaste. 7 del matí.

Carregant els trastos.

El Roberto i jo al Kumaras.

Un dibuix que vaig fer a casa.

Penjaré més a poc a poc. Fins aviat!