La llibertat dels miserables
Quan tenia 16 anys un grup de Skin Heads neonazis em va pegar una pallissa al sortir del institut fins a deixar-me mig inconscient, per l'únic fet de ser homosexual. Aquell dia vaig decidir que la meva causa política era l'erradicació del odi feixista a la terra en qualsevol de les seves vessants.
Es per aixó que aplaudeixo l'acte de les joventuts d'ERC davant de l'emisora de ràdio que encarna els mateixos valors que tenien els meus agressors ( la CoPPe, per si algú ho dubtava).
Perqué, no us enganyeu, la llibertat d'expressió acaba on comença la incitació al odi, l'insult i el menyspreu a la condició humana del adversari. I aquesta cadena ha superat amb escreix el llindar raonable de la discrepància política.
El problema de fons es que la dreta, la creadora del Poder, no pot entendre que el partit polític de la seva minyona estigui ocupant el poder al Ministeri que fins fa poc ells tenien. No poden concebre estar apartats del Govern, perqué ells van fer l'Estat per explotar i no perque els seus majordoms els hi vinguin a fer lleis a favor del benestar.
No saven estar a la oposició si no és amenaçant, cridant i supurant bilis infectada per l'odi del mal perdedor. I aquest Dissabte han preparat la seva enésima bretolada: Una mani a Madrid contra Catalunya
En fi: com deia el Quixot "¿Ladran Sancho? Luego cabalgamos"
