No va ser un somni
Ja fa vuit anys q vaig tornar de Brasilia (Brasil)! Wow com passa el temps!
Aquest viatge a través del oceà, va representar per sobre de tot un punt d'inflexió en la meva forma de pensar i entendre el mon
Trobar-me de front amb l'abisme que existeix entre la nostra plàcida vida i la de milions de nens que son abandonats amb 3 anys i han de sobreviure a les faveles, em va fer replantejar moltes coses: com per exemple l'egoisme infinit que tenim davant les nostres procupacions mundanes enfront als problemes REALS que ells tenen i que tot i així enfronten la vida amb un sorprenent optimisme i valentia.
El pitjor de tot es que a Brasilia es pot constatar la injusticia del capitalisme amb un cop d'ull al paisatge: hi conviuen les barraques de cartrons al costat dels luxosos edificis de l'oligarquia.
Quan recordo tot allò, em dona una mica de esgarrifançes: van ser tantes emocions de cop.. Vaig sentir odi i rabia davant l'injusticia, al mateix temps que l'alegria per descobrir noves amistats i fins i tot amors platònics, tot i que quan vam marxar tot es va esvair com una volva de neu amb el sol, convertint amb impoténcia els nostres deitjos de canviar el mon.
Quan miro enrera em dona l'extranya sensació de que tot allò va ser un somni i que no vaig ser jo qui va estar allí, manifestant-se davant el congrés, ballant capoeira, banyant-me a les cascades de la selva, coneixent milers de persones al Encontro de meninos o visitant nanos de 12 anys en una favela dins un abocador de deixalles.
Potser si que objectivament no vam acabar amb la pobresa, però del ben segur es que aquella utopia ens va transformar en unes persones completament dieferents, més madures i espero que millors
