ISABEL COIXET... film a film

Trobar noms femenins que destaquin amb llum pròpia al mon de la direcció cinematogràfica resulta una ardua feina i no diguem ja al nostre país.

Isabel Coixet és sens dubte una excel·lent professional que un bon dia em va deixar impressionat per la seva increïble capacitat per plasmar els sentiments més durs en una patalla, en un fotograma, en una mirada o en una frase; és aquesta fluidesa a l'hora de transmetre emocions amb de gran intensitat com si de bales al cor es tractessin el que fa excepcional i quasi màgiques les històries que explica.

COSAS QUE NUNCA TE DIJE(1996)

Una història senzilla i trista sobre els sentiments en el seu estat més pur i els amors no correspostos: aquelles coses que mai ens atrevim a dir i després ens en arrepentim de no haver-ho fet durant anys; de totes aquelles oportunitats perdudes, les ruptures mal tancades, els desitjos des de la foscor expresats amb llargs i muts silencis, la incapacitat d'ajudar als qui més estimem... Mai us heu preguntat que és l'amor i si mai l'heu sentit realment? Aquest film no us en donarà la resposta però a través de la història d'Ann i Don podrem viure un relat humà que s'expresa a través d'aquelles paraules que mai ens veurem capaços de pronunciar.

A LOS QUE AMAN (1998)

Un drama romàntic situat a la Anglaterra rural del S.XIX que versa sobre una cadena d'amors no correspostos al llarg del temps. Cal dir que la intrepretació excessivament nyonya de Olalla Moreno destroça el film, però Albert Plà fent de boig que recita la "Divina Comèdia" constantment equilibra la jugada. Tot i que la història pot resultar un xic previsible, la reflexió omnipresent sobre el sentit de l'amor i la vida, la excel·lent il·luminació i el vestuari d'època fan que veure aquesta pel·lícula sigui un veritable orgasme per als sentits.

MI VIDA SIN MI (2003)

Sense cap lloc a dubte és la peli que m'ha fet plorar més al llarg de la meva vida, que jo recordi. Un drama brutal que ens deixa sense respiració des de la primera escena fins a les lletres de crédit: es pot dir que la Coixet supera amb nota el repte d'explicar els darrers dies d'una enfermetat terminal sense caure en cap tòpic ni exageració previsible. De fet és l'extrema verosimilitud que tenen les escenes el que porta al espectador a ficar-se dins la pell de la jove protagonista (Sarah Polley) condemnada per un cancer a abandonar les seves filles, marit, mare i feina. Com a anècdota destacar que el paper de la mare és interpretat per la cantant de Blondie, Debbie Harris.

LA VIDA SECRETA DE LAS PALABRAS (2005)

Va ser el film que em va descobrir a aquesta genial directora. Encara recordo l'estat de xoc en el que em vaig quedar al sortir del Cine Verdi, aturdit per la duresa de la història, especialment del final.
Sarah Polley de nou i acompanyada de Tim Robins aquest cop per explicar una història, en aparença senzilla, però que amaga un impactant secret de com el passat i els records dolorosos reprimits ens poden arribar a marcar. Jugant amb el misteri, la ironia, el silenci, el poder de la imatge i un repartiment de secundaris de luxe ens enganxa sense escapatòria en aquest film àmplia i merescudament premiat.
I ens deixa un misteri per resoldre: ¿qui es la veu en off que ella escolta?

servido por glamboy69 2 comentarios compártelo favorito