Famosos al armari
Si podem afirmar amb total rotunditat que aquesta decada que estem vivint passarà als anals de la història per ser la de la derrota quasi total de la homofòbia i de l'acceptació social de la homosexualitat és única i exclusivament gràcies a la visibilitat, que s'ha convertit en una eina imprescindible per derrotar qualsevol ombra de perjudicis.
Jo sempre he defensat, com les feministes, que la vida personal és política i que mai canviarem la mentalitat del mon si no som capaços d'afrontar nosatltres mateixos amb dignitat la nostre identitat. I no estic parlant, abants que cap homòfob em salti a la iugular, d'estar exhibint 24 hores al dia la orientació ni de fer d'aquesta el centre de la meva existència: al contrari, el que jo vui es poder desenvolupar amb llibertat una tendéncia homosexual amb la mateixa normalitat de la que han gaudit sempre els heteros.
Es per això que mai entendré a la gent que, des de la seva posició de fama o prestigi públic, amaga deliberadament la seva homosexualitat i no digem ja quan la disfressa amb una parella i fills d'atrezzo.
Tom Cruise, Rafael Amargo, Alberto de Mónaco, Maria Teresa Fernandez de la Vega, Alejandro Sanz, Lluís Llach, Rita Barberà, Mariano Rajoy, Ricky Martin, Judy Foster... la llista és tan llarga que podriem tardar dies en anomanar-los a tots. I de nou ens porta al debat, per una banda sobre si és ètic obligar a algú a sortir del armari i per l'altre sobre la inmensa hipocresia de fomentar manifestacions contra els matrimonis homosexuals, quan estás desitjant que s'aprovi la llei per casar-te.
En fi, a totes les polilles que viuen eternament enclaustrades al regne dels abrics i la naftalina, fingint eternament i renegant de si mateixos us dedico aquesta cançò de Fangoria: "Si lo sabe Dios, que se entere el mundo", en directe des de Santiago.
