14 Mayo 2008
Hoy es el cumpleaños de mi compañera y amiga Jacinta, así que para ella el post de hoy. Y nada mejor para celebrarlo que una buena comida japonesa con nuestro aliado Manuel (a precio de caviar, aunque las vistas al Pâo de Azúcar y la Praia do Botafogo bien lo valían) acompañada de una rica pizza de chocolate.
Feliz 23 parabéns Jaciiiinnnnn!!!
14 Mayo 2008
Aquesta imatge és la més habitual quan juga un dels quatre equips de Rio. Molts seguidors es posen a mirar el partit que ofereixen els bars de peu des del carrer, així no han de pagar res. I els bars, com si res, ni s`immuten encara que tinguin a desenes de persones a fora mirant la seva tele. Em pregunto on està el negoci!
La foto que he posat era d`un simple partit intrascendent de la Copa de Rio, entre el Flamengo i el Duque de Caxias, que és amateur. Però tot i així, ja es poden comptar 10 persones mirant-lo. I no cal dir que quan és un partit important, el carrer està a petar de gent intentant mirar el partit. Sense pagar, es clar.
13 Mayo 2008
Què dieu que no està permès???
12 Mayo 2008
Creada a finals dels anys 20 en una zona que era una plantació de cafè i amb gairebé 200.000 habitants avui en dia (si es que es pot arribar a saber quanta gent hi viu), Rocinha està considerada la favela més gran de Brasil i també de Sudamèrica. I precisament, per aquesta popularitat que s`ha guanyat, és de les poques que es pot visitar, tot i que el risc que et pugui passar alguna cosa evidentment sempre hi és. Però Rocinha és diferent, no només perquè és la més gran: té bancs, supermercats, cadenes de fast-food i si no fos perquè les cases t`indiquen que és una favela, caminar pels carrers principals podria semblar igual que en qualsevol altre barri humil carioca.
I dissabte per fi vaig poder tenir la sort d`anar-hi. Impressiona lo seu. 4 línies d`autobus arriben a Rocinha, amb unes vistes espectaculars de Rio. Com tota favela, està situada en un morro (muntanya), al sud-oest de la ciutat, a les afores. La vista, com es pot veure a la foto des de dalt de tot, és simplement brutal. I al fons, Sao Conrado, un dels barris més luxosos de Rio. El contrast és impressionant, surts de la favela i entres a un barri exclusiu on els apartaments amb vistes a la platja són els més cars de la ciutat.
La veritat és que entrar en una favela, encara que Rocinha seria "luxosa" comparada amb les altres 800 que hi ha, és entrar en un altre món. Tota l`estona sents soroll, no hi ha un sol lloc silenciós. Principalment, per les motos. Com que topogràficament està plena de pujades i baixades, la millor manera de moure`s és amb moto. I hi ha centenars de motos (bones motos) que es dediquen a fer de taxi. Pagues i et porten on vols ràpidament. Van a tota hòstia i fan molt de soroll, i n`hi ha tantes que acabes fart de motos amunt i avall. Cotxes casi no se`n veuen, per un tema lògic: la gent d`allà no té diners per comprar-se`n un. Només taxis, camionetes i autobusos. Les faveles tenen un parell o tres de carrers grans i la resta són laberints on amb prou feines passen dues persones a la vegada, són molt estrets. Ficar-se en aquests carrerons és exposar-te al que et pugui passar. Però anar pels carrers principals diria que és més segur que passejar per La Rambla. La gent no fa res perquè no té cap interès en que vingui la policia, i perquè malgrat tot, per 10 o 100 delinqüents que hi hagi, paguen tota la resta, que són milers, però que segurament són bona gent. Gent humil, pobre i que et mira amb cara de veure un marciano quan et veuen allà passejant. Com si fossis un policia, una espècie que allà no hi entra mai. I quan ho fa, sempre acaba amb morts pel mig.
Fer fotos no està gaire ben vist excepte en punts clau, com un mirador o al mig d`un carrer. Més que no estigui ben vist, és que te la poden agafar si veuen que has fet una foto on no es podia, perquè els traficants i delinqüents sempre estan al carrer amagats, encara que no els vegis. I sempre estan controlant tothom que passa per allà.
Els contaïners no existeixen: la merda s`amuntega al carrer. I encara entre els més pobres, hi ha gent que segueix remenant entre les escombraries per veure que hi troba. No hi ha botigues de luxe, però està ple de barbers, bars i botiguetes on comprar menjar. La vida mai s`acaba allà, hi ha gent amunt i avall sense parar. Generalment van vestits amb poca roba, sobretot les noies. I els nois és un mosaïc sense parar d`equips de futbol: mai havia vist tantes samarretes d`equips juntes. Les porten posades, siguin d`on siguin. N`he vist una del Barça que no havia vist mai (blau fosca amb publicitat enorme de Nike on ara hi ha UNICEF) i fins i tot una del Celta. I el que més sorprèn, és veure la de noies joves embarassades. Sembla que facin una compatició a veure qui es queda prenyada abans. I les que no, porten un o dos nens ben petits amb elles. Mai n`havia vist tantes, de 15, 16 o no més de 17 anys amb uns bombos de cuidado o ja amb nens agafats de la mà. Ara ja sé quin és el passatemps favorit de la gent a les faveles, si més no, dels més joves.
Les cases són ben humils, algunes tenen finestres, però la majoria no. Algunes estan pintades, però el que predomina són les que estan fetes de totxana. I a dalt de tot, totes tenen un cubell enorme blau on recullen l`aigua de pluja que faran servir després. Pels carrerons que es visualitzen des del carrer principal, tens els veïns a un metre i mig de casa. Treus el cap per la finestra (si és que n`hi ha) i amb el nas toques la paret dels veïns: no hi ha espai per res, estan tots allà com sardines.
És una ciutat dins d`una ciutat, amb la llei que marca el traficant que governa a la favela. Sense policia, sense diners, sense serveis bàsics i amb unes condicions sanitàries que fan pena, amb milers de persones vivint en pocs metres quadrats. Així és com viu pràcticament el 30% de la població de Rio. Em va alegrar veure uns xavalets jugant a futbol, els que surten a l`última foto. Qui sap si d`ells en sortirà algun Ronaldo o algun Romàrio, una de les poques sortides que tenen per fugir d`aquest trist món on els ha tocat viure.
11 Mayo 2008
Tenia mono d`un matí de connexions entre diferents estadis perquè hi havia un campionat en joc. Dic matí perquè per la diferència horària, el Calcio i la Premier League són al matí Brasil. I entre la RAI i la ESPN, tot el matí ha estat un anar i venir de connexions des de San Siro, l`Olímpic de Roma, Stamford Bridge i el JJB Stadium. Hagués preferit que guanyés el Chelsea, però cal treure`s el barret amb la temporada del United. Premier, final de la Champions i si no van arribar més lluny a la Cup, va ser per un penal del porter suplent en el partit contra el Porstmouth que anava camí d`un desempat. La seva 17a lliga, la desena en els últims 16 anys, demostren que és el dominador actual d`Anglaterra, davant d`un Chelsea, un Arsenal i un Liverpool plens de figures internacionals però que han perdut l`essència del futbol britànic i la seva identitat d`ençà de la llei Bosman.
Ferguson ja ha dit que l`any que ve aconseguiran la 18a Premier i empataran amb el Liverpool com a equips que més cops han guanyat la lliga anglesa. Avui la Premier només ha tingut 33 minuts d`emoció, fins que Cristiano Ronaldo ha marcat de penal el seu 31è gol de la temporada al camp del Wigan. El United s`ha dedicat a aguantar el resultat, no ha estat un dels seus millors partits, però tampoc ha patit perquè al Wigan no li anava res. El gol de Shevchenko a la segona part ha posat una mica d`emoció a la lliga, amb un Chelsea que veia impotent com no només no hi havia manera de marcar fins al minut 62, sinó que no depenien d`ells. Però Giggs, que avui ha fet història superant a Bobby Charlton en partits jugats amb els red devils, ha decidit la lliga al 80 amb el seu gol. Ni l`empat de Taylor en l`últim minut al Chelsea-Fulham ha servit per canviar les coses, perquè la segona part ha estat una festa dels seguidors del ManU a Wigan i de la plantilla, sabent-se ja abans del final campions.
El Chelsea tindrà la seva revenja el 21 de maig a Moscou, a la final de la Champions. Espero que llavors sí que guanyin, perquè s`ho mereixen. Els Red Devils ja tenen el seu títol i un equip campió com el Chelsea no pot perdre dos títols tan importants en tan poc temps. Veient la renovació que ha defer el Barça, crec que podrien fixar-se en el United. Qui coneixia a Evra, Cristiano Ronaldo, Nani, Vidic o Anderson abans de fitxar-los? Però se la van jugar, van apostar per ells i ara són autèntiques estrelles. Com també van apostar per Carrick, Tévez, Saha o Park quan encara no eren figures mundials. Per no parlar de Ferguson, que porta 22 anys a la banqueta, Hi tindrà alguna cosa a veure amb tants èxits? Congratulations.
Basilea, campió suís
A Suïssa també hi ha un nou campió des d`aquest cap de setmana. És el Basilea 1893, que va aconseguir el seu 12è títol de lliga després d`haver perdut les dues darreres temporades la lliga en l`últim partit. Si Ferguson és un model per portar tants anys a la mateixa banqueta, el mateix es podria dir de Christian Gross, que entrena el Basilea des del 99 i ahir va guanyar la seva 7a lliga (3 amb el Grasshopers i 4 amb el Basilea). Possible rival del Barça a la prèvia de la Champions, el 'Bebbi' és també una autèntica ONG: 11 nacionalitats hi ha dins del vestuari, tant diferents entre elles com Libèria, Japó, Argentina o Austràlia. La Superlliga la va guanyar dissabte en un partit a vida o mort on es podia haver repetit la mateixa història dels dos últims anys: perdre-la en l´últim partit. El Basilea, amb 1 punt més, rebia el segon, el Young Boys de Berna, que si guanyava, quedava campió. Però Stocker, una de les promeses suïsses més grans, i el ja consagrat Streller van sentenciar el partit abans dels 25 minuts amb el 2-0 final, davant el deliri de les 38.000 persones que van omplir l`estadi. Ha estat un campió força irregular, però a la llarga s`han imposat els millors jugadors que hi ha a Suïssa ara mateix: els nacionals Streller, Degen i Huggel, l`australià Chipperfield, el serbi Ergic, el japonès Koji Nakata o el suec Majstorovic, internacionals tots ells. Una plantilla curta però millor que la resta, com ha acabat demostrant en una temporada en la que també va guanyar la Copa.
El Young Boys de Carlos Varela i Hakan Yakin ha estat a les portes d`aconseguir el seu 12è campionat, 22 anys després d`ahver guanyat l`últim i havent retornat fa poc a la màxima divisió helvètica. La decepció ha estat el Zurich, que ha acabat pagant la seva bona campanya a la UEFA i es van distreure a la lliga, on han finalitzat tercers a 14 punts. El Thun, que s`ha vist immers en un escàndol sexual a mitja temporada, ha acabat baixant a la Challenge League, mentre que el Saint Gall, campió no fa gaire, jugarà el play-off de descens.
L`anècdota la tindrem a partir de l`any que ve, perquè el Vaduz, de Liechenstein, està a un partit d`assolir l`ascens a la Superlliga suïssa. No em venen al cap ara més equips d`un país que juguin en una altra lliga de primera divisió excepte el Mònaco: (el San Marino està a la Sèrie C2 del Calcio i l`Andorra, perdut ara a la Primera Regional, mai va passar de la Segona B espanyola). Si el Bellinzona li ho permet, Liechenstein tindrà un equip a la primera divisió suïssa. Un equip però, que porta anys jugant la UEFA, com a campió de la Copa del seu petit país, on no tenen rival. Per cert, que el Servette meu i del meu estimat Manel, acabarà a la zona mitja, sense aspiració a res. A veure si espavilen aquests de Ginebra amb el nou estadi!!
10 Mayo 2008
M`han fet esperar, però per fi avui comença el Brasileiro 2008!!
Com que entre juny i setembre, la meitat dels jugadors de la lliga marxen a Europa i Àsia, és impossible tenir un clar favorit, perquè cap equip sap quins jugadors perdrà d`aquí a pocs mesos. Però pel que he vist fins ara, el Palmeiras ho té tot per guanyar. Sempre que Sao Paulo, Flamengo, Fluminense, Internacional i Cruzeiro li ho permetin. We`ll see.
9 Mayo 2008
Quan agafes una de les autovies que surt de Rio de Janeiro per anar a l`aeroport internacional Galeao (o sigui, en direcció Belo Horizonte i Salvador de Bahía), un cop passes el port, entres en un mar de faveles i fàbriques abandonades, un escenari que la veritat no és gaire bonic de contemplar. Hi he passat vàries vegades i sempre m`havia fixat que a mà dreta, durant uns segons es pot veure just al costat de l`autovia un camp de futbol. I no va ser fins fa poc que em vaig adonar que en una de les parets, hi ha una inscripció que diu "aquí nasceu o fenómeno". No em vaig poder estar el següent cop que hi vaig passar, de fer parar el taxista allà al mig per tal de fer-hi unes fotos.
I és que abans d`aficionar-se als travolos, d`haver-se repassat una col·lecció de models i barbies que espanta, que el deixes la nòvia (casualment, la que està pitjor i a la vegada més intel·ligent de les que ha tingut), que deixés la pobresa per passar a viure dins d`un món luxós, que es trenqués els dos genolls a Itàlia, que es guanyés el sobrenom de 'gordo', de fer-se milionari, de guanyar tots els títols possibles i sobretot, abans d`arribar a ser el millor jugador del món, Ronaldo Luis Nazário da Lima, Ronaldo, va fer els seus primers gols jugant a futbol 11 en aquest modest camp de futbol, on hi juga el Sao Cristovao.
Situat en un paupèrrim barri carioca, rodejat de fàbriques i faveles i no gaire lluny de Maracanà, el Sao Cristovao jugava el 1990, quan va entrar-hi Ronaldo, a la segona divisió de Rio de Janeiro i com a major èxit, havia estat campió de Brasil als anys 20.
Fins aleshores, Ronaldo jugava a futbol sala al Social Ramos Clube. Als 13 anys, el seu pare, Nélio, va accedir a que canviés el sala pel futbol gran davant la promesa del Sao Cristovao de pagar-li el tren i l`autobús per anar als entrenaments. Això sí, durant un any, compaginava els dos clubs: els dissabtes al matí jugava amb el Sao Cristovao i a la tarda ho feia amb el Social Ramos.
A l`any 1990, el Sao Cristovao necessitava jugadors infantils i es va organitzar un partit d`entrenament entre els seus infantils i els del Social Ramos. Aquests últims van guanyar per 2-1, amb un gol de Ronaldo. Ell va ser un dels 8 jugadors que van passar d`un club a l`altre. El 12 d`agost de 1990, jugava el seu primer partit amb el seu nou equip, amb un debut de crack: 5-0 i marcant un "hat-trick".
No cal dir que va triomfar enormement al Sao Cristovao durant els 2 anys que hi va jugar. Per sort, o per desgràcia seva, Alexandre Martins i Reinaldo Pitta eren directius del club i no van tardar en adquirir els drets del jugador per 7.500 dolars del moment (1992). Primer el van ajudar, després ja se sap com va acabar aquesta relació i on paren actualment Pitta i Martins. Sense tenir l`edat, va passar a jugar amb els juvenils, on va seguir marcant gols. En total, va jugar 63 partits amb el Sao Cristovao i va marcar 44 gols. Diuen que l`últim que va marcar va ser simplement, espectacular. Contra el seu Flamengo estimat, equip que l`havia refusat en una prova uns mesos abans, va agafar la pilota a una trentena de metres de la porteria rival, va driblar a tothom que li va sortir al pas i va marcar abans del mig minut de partit.
La seva posterior convocatòria amb la selecció sub-17 de Brasil per disputar el Campionat Sudamericà sub-17 de 1993 a Colòmbia va ser el seu trampolí final. El Cruzeiro de Belo Horizonte va ser el més ràpid de tots i va acabar fitxant la futura estrella, que posteriorment va marxar a Holanda, on va començar al seva espectacular carrera, que per desgràcia, viu ara els seus últims dies.
Fa dies que s`ha tancat a la casa que li va regalar a la seva mare a Angra dos Reis, on intenta refer-se de la patinada que ha suposat per ell el fer-se públic el seu intent de llogar 3 travolos de carrer a la sortida d`un partit del Flamengo. No només és la riota número 1 de Brasil aquests dies (els acudits als diaris i els còmics a la tv són constants i el deixen per terra), sinó que s`ha quedat sense xurri, sense 3 milions d`euros al trencar TIM el seu contracte amb ell i ha rebut una sèrie advertència de Nike que a la pròxima, perdrà el contracte de 100 milions de dòlars que els uneix. I tot per uns travolos de carrer que sí que s`han forrat amb aquesta història.
8 Mayo 2008
Humiliació no és haver de fer el passadís per reconèixer el mèrit d`uns companys de professió que, simplement, ho han fet millor que tu. Humiliació és jugar com ho han fet i rebre el bany que han rebut quan defensen la samarreta que porten a sobre els jugadors del Barça, com ha passat avui. Això sí que és una humiliació, com perdre al camp del Novelda, el Figueres o el 2a B de torn.
També he de dir que, encara que era i sóc partidari del passadís (ningú morirà ni a ningú li passarà res per fer-lo), no l`he vist perquè estava a la platja amb dues garotes catalanes i tot i ser el clàssic dels clàssics, l`interès era mínim. I no m`he perdut res.
Ah! Un altre exemple d`humiliació: el que han patit aquesta nit els jug
adors del Flamengo a Maracanà. Després d`haver guanyat per 2-4 en el partit d`anada dels vuitens de final de la Libertadores, i amb tot fet després d`haver guanyat el diumenge el campionat de Rio, avui han perdut 0-3 amb l`Amèrica. Això sí que és una humiliació, per anar de sobrats i per creure`s el que no són. Però mai reconèixer els mèrits del rival i el campió, que és un acte total de "fair play".
Selecciona el agregador que utilices para suscribirte a este blog (también puedes obtener la URL de los feeds):
