hristopau

Els números de Rio

2008-07-26T00:21:14+00:00

Sense comentaris, senzillament:

BRASIL-VIOLENCIA
Muertes causadas por policía carioca suben hasta 649 personas en cinco meses

Río de Janeiro, 25 jul (EFE).- El número de personas muertas en enfrentamientos con la policía de Río de Janeiro continuó su ritmo ascendente y alcanzó una cifra récord de 649 casos en los cinco primeros meses de 2008, informaron hoy fuentes oficiales. Hasta el final de mayo, la policía carioca causó un 10,8 por ciento más de muertes que las registradas en el mismo período del año pasado, según informó el Instituto de Seguridad Pública regional. Tan sólo en el mes de mayo, la policía carioca fue responsable de 147 fallecimientos, una media de 4,74 personas por día. En el cómputo global de 2007, la policía que patrulla en la segunda mayor ciudad brasileña causó la muerte de 1.330 personas, según cifras oficiales. La brutalidad policial en Río ha sido muy criticada por diversos organismos pro derechos civiles y organizaciones no gubernamentales, como Amnistía Internacional, que arremetió con especial dureza contra los cuerpos de seguridad regionales en su último informe. Esta ONG denunció que los policías "arremeten con armas de fuego contra civiles", "matando de forma indiscriminada" e "intimidando" a las comunidades pobres. Los cuerpos de seguridad del estado no suelen patrullar las cerca de 700 favelas que salpican toda la geografía del principal destino turístico de Brasil. Estas barriadas pobres, en las que viven cerca de dos millones de personas en el área metropolitana de Río, están controladas o por narcotraficantes fuertemente armados o por milicias paramilitares formadas por policías y ex policías que actúan al margen de la ley. Cuando la policía realiza una incursión en las favelas, normalmente es recibida por intensos tiroteos y con diverso armamento de uso militar, como granadas y hasta morteros antiaéreos. A parte del aumento de este tipo de delito, el Instituto de Seguridad Pública informó una mejoría en los registros de asesinatos. Según el organismo público, los homicidios en primer grado cayeron un 9,3 por ciento en los primeros cinco meses de 2008, en los que se acumularon 2.441 muertos por este motivo. Con 411 asesinatos en un mes, este fue considerado como el mes de mayo menos violento desde 1991 -año en el que se comenzó a elaborar el registro de criminalidad de Río de Janeiro. En mayo de 2007 murieron asesinadas 55 personas más, un total de 466 personas. EFE mp

La ciutat ideal?

2008-07-24T23:27:39+00:00

A l`Estat de Rio Grande do Sul (pintat de color verd en el mapa que hi ha a sota de Brasil), s`hi troba una ciutat que pel nom, ha de ser bonic viure allà: PELOTAS. No sé si n`hi ha gaires ni tinc constància de cap futbolista que hagi nascut allà, però sempre millor viure en un nom així que no en un altre,oi?

Per situar-nos: la capital de Rio Grande do Sul és la famosa Porto Alegre, a uns 250 km de Pelotas. Fundada el 1780, està situada pròxima a la frontera amb Uruguai, s`hi pot arribar gràcies al seu aeroport internacional i té una població de gairebé 350.000 habitants.

Saudade

2008-07-24T23:31:10+00:00

A Brasil tothom diu que s´hi viu molt bé, cosa que no es pot negar. Però sempre quedarà un petit país al nord d´Europa que, com explica el bo d´en David Murillo Bonvehí en aquest article, encara s´hi viu millor, a pesar del seu clima.

Llegir-lo m´ha fet entrar la famosa "saudade"...

Un revisor espavilat

2008-07-22T04:18:24+00:00

Divendres a la matinada vaig agafar amb un amic un autobus per anar de festa al centre de Río. Eren gairebé les dues i quan va passar el bus, no va obrir la porta del davant com fan sempre, sinó que només va obrir la del darrere, cosa que encara no havia vist. Vaig anar directe al principi amb l`objectiu de pagar el billet al revisor (aquí els autobusos tenen una persona que et cobra el billet a dins, amb un torn com els que hi ha a qualsevol metro i que si ell no dóna l`accés, no pots passar perquè el torn està bloquejat), però quan li anava a pagar, em va fer com que no calia, tot i que parlava tan baixet que amb el soroll del bus (aquí ho són molt) no vaig entendre res del que em va dir. Tothom anava pujant pel darrere. Al cap d`una estona, el revisor es va aixecar i va anar passant la mà. El molt hàbil s`havia associat amb el conductor, de tal manera que només obrien per darrer perquè així no quedés registrat a la màquina quantes persones entraven i pagaven. Després, ell venia a cobrar la propina, que està clar, anava directament a la seva butxaca. Però com que és totalment il·legal, tu també pots fer el teu paper i rebaixar el preu: dels 2,1 reals que havíem de pagar cada un, ho vem deixar en 2 reals entre els dos, i ell tot encantat.

Una manera prou hàbil per omplir el calaix a final de mes.

Un hivern molt dur

2008-07-23T00:09:19+00:00

Platja, sol, garotes i la salsa de la vida, futbol.

Oi que és dur sobreviure al "duríssim" hivern carioca?

El culpable del Maracanazo

2008-07-23T00:07:16+00:00

Fa temps que volia penjar aquest gran article que un dia vaig llegir per internet en un gran blog . Només un geni com Enric González podria escriure una cosa com aquesta i només a 'historias del calcio podrien tenir-lo'.

LA NOCHE DEL NEGRO JEFE por Enric González

Enric González publica en su sección 'Un asunto marginal' de los domingos en El País un artículo sobre el mítico jugador uruguayo Obdulio Varela y aquel maravilloso episodio del maracanazo.

No volverá a jugarse un partido como el maracanazo, ni existen ya hombres como el Negro Jefe. Se ha escrito mucho sobre aquel día, 16 de julio de 1950, la fecha del fin del mundo, y sobre la hazaña del Negro. Lo realmente épico, sin embargo, fue la noche. El Negro salió a beber, aquella noche. Entre una cosa y otra, la noche del Negro Jefe duró 46 años, y terminó con su muerte, el 2 de agosto de 1996.

Recapitulemos, aunque todo sea ya muy conocido.

Obdulio Jacinto Muiños Varela nació mulato, pobre y asmático en Curva de Industrias (Montevideo) el 20 de septiembre de 1917. Sus padres se separaron y él, como sus hermanos, tuvo que buscarse la vida. Fue limpiabotas y vendedor a domicilio. Empezó a jugar al fútbol, aunque no era muy bueno: ni muy rápido ni muy técnico. Pronto se vio que lo suyo era otra cosa. Lo suyo era el carácter. Los compañeros le obedecían y los rivales le respetaban. Cuando llegó al Wanderers de Montevideo, en 1937, ya era el Negro Jefe, el medio centro, o centrojás (por centre-half), más prestigioso del país.

Nunca perdía los nervios y sabía lo que vale un gesto. Cuando ya estaba en Peñarol, durante un partido contra Nacional, su compañero Montaño recibió una patada salvaje y el árbitro pitó una simple falta. El Negro Jefe cogió el balón y se acercó al árbitro: "Señor juez", dijo, "si alguno de mis futbolistas llega a dar una patada como la que aquel señor acaba de dar, le ruego que lo expulse, porque en mi equipo un jugador que pega así no merece seguir en la cancha".
Peñarol fue uno de los primeros equipos en lucir publicidad en la camiseta. La llevaban todos, menos el Negro Jefe, que se negó. En 1945, tras una victoria de Peñarol sobre el River Plate argentino, los directivos decidieron premiar a todos los jugadores con 250 pesos, y con 500 al Negro Jefe. Que no estuvo de acuerdo: "Yo jugué como todos; si ustedes creen que merecí 500 pesos, son 500 para todos; si ellos merecieron 250, yo también". Y fueron 500 para todos.

Los directivos le odiaban. El sentimiento era recíproco.

Y llegó el maracanazo: la final del Mundial de 1950, Brasil-Uruguay, en el nuevo estadio de Maracaná, con 198.000 entradas vendidas. El torneo se disputó como liguilla, sin eliminatorias, y a Brasil, la mejor selección del momento, le bastaba un empate para alzar el trofeo. A Uruguay se le reservaba el papel de víctima noble, y los propios dirigentes uruguayos asumían ese destino. La arenga en el vestuario fue deprimente: "Con llegar a la final ya han cumplido, traten de no comerse seis goles y jueguen con guante blanco". Mientras recorrían el pasillo entre el vestuario y la cancha, con casi 200.000 voces brasileñas atronando el estadio, el Negro Jefe hizo un discurso distinto: "No piensen en toda esa gente, no miren para arriba, el partido se juega abajo, y si ganamos no va a pasar nada, nunca pasa nada".

Brasil marcó, en el minuto 2 de la segunda parte. Entonces el Negro Jefe tomó el balón bajo el brazo y se dirigió al árbitro inglés para reclamar, con todo respeto, un fuera de juego. El árbitro no le entendió y hubo que llamar a un intérprete. Pasaron varios minutos. El Negro Jefe sabía lo que hacía: ganar tiempo, calmar el ambiente, iniciar una guerra de nervios.

En cuanto se reanudó el juego, el Negro Jefe sólo dijo una palabra a sus compañeros: "Seguidme". En el minuto 17, el uruguayo Schiaffino empató el partido. Y a falta de 10 minutos, el Negro Jefe dio el balón a Ghiggia y éste marcó el 2-1. Fue el fin del mundo. No hubo ni ceremonia final, ni música, ni entrega de trofeos. El Negro Jefe tuvo que arrebatarle la copa de las manos a un desorientado Jules Rimet, presidente de la FIFA. Brasil entero lloraba.

La selección brasileña no jugó otro partido en dos años. Y no volvió a lucir el color blanco que vestía hasta el maracanazo.

En esa noche amarga de Brasil, el Negro Jefe se negó a celebrar la victoria con sus compañeros. Se marchó a recorrer bares, triste por los vencidos. Acabó bebiendo y consolándose con varios aficionados brasileños. Al día siguiente no quiso fotos, ni compartir festejos con los federativos. No sentía ningún ardor patriótico. ¿La explicación? "Mi patria es la gente que sufre". Le dieron un dinero y compró un coche viejo, de 1931; se lo robaron a la semana siguiente.

Se retiró en 1955 para vivir en la pobreza con su mujer, y siguió rumiando, como si la noche del maracanazo fuera infinita, su desprecio por los dirigentes y su compasión por los brasileños. "Ganamos porque ganamos, nada más", afirmó, muchos años más tarde. "Nos llenaron de pelotazos, fue un disparate. Jugamos cien veces, y sólo ganamos ésa". Los más grandes escritores de fútbol, Fontanarrosa, Soriano, Galeano, publicaron obras sobre el Negro Jefe.

Obdulio Varela, el Negro Jefe, murió en 1996, meses después de morir su mujer. Sus botas de Maracaná y su camiseta, con el número 5, se guardan en la Federación Uruguaya. Al final, hasta eso se quedaron los dirigentes. -

Obdulio Varela, el reposo del centrojás, en Artistas, locos y criminales, de Osvaldo Soriano. Bruguera, 1983.

Àlex (tronxet) Santos

2008-07-18T03:36:22+00:00

L`altre dia entrava en un dels blogs que segueixo habitualment i vaig llegir al títol un nom que em sonava, i del que jo li havia parlat al seu autor. Continuant, vaig llegir un nom idèntic al meu, i finalment, em vaig adonar que s`estaven referint a mi. Abans de venir a Brasil, li havia promès que un dia li dedicaria un post, i ara finalment tinc l`excusa perfecte per fer-ho.

La primera vegada que vem coincidir en persona va ser a Catalunya Ràdio, al programa d`esports "Els millors anys de la nostra vida". El 20-3-2006, vaig guanyar el repte que proposava cada dimarts el bo d`en Ricard Torquemada per antena (la resposta era Luca Toni), i per anar a buscar el regal, vaig demanar si podia anar-hi un dia mentre fessin el programa per poder així parlar amb el mestre Torquemada i el gran Bernat Soler. I va ser allà quan vaig veure per primera vegada Àlex Santos, a qui considerava un "estripador" (utilitzant el seu llenguatge) per carregar-se tot el que es feia a Can Barça, com sempre feia cada cop que l`escoltava a la ràdio. Sense saber que el destí ens acabaria portant a treballar plegats en algun partit del Barça des de la tribuna de premsa i que seria amb ell amb qui vaig compartir els últims minuts laborals a Barcelona (amb tot un Barça-Madrid al Palau Blaugrana a finals de desembre), em va felicitar per haver guanyat, va saludar l`amic que m`acompanyava i ens vem despedir, sense més.
Uns mesos més tard, en el meu primer dia a EFE, el bo d`en Paco Ávila, gran cap i millor persona, em va convidar a un cafè al bar de la cantonada per presentar-se i explicar-me com anaven les coses allà, encara que vem acabar parlant de la selecció d`Equador. Va ser en aquella primera conversa quan em va explicar que tenien una persona d`excedència a la secció d`esports fins al novembre. I sí, aquesta persona era l`Àlex Santos.

Durant els 11 mesos següents, en vaig sentir de tots colors de l`Àlex, principalment del seu caràcter. Molt dòcil no semblava ser. Més d`un cop em van haver de dir "tranquil que no mossega i és bon paio" o "tu a la teva com fins ara i llestos", per la por que vaig començar a agafar-li, preveient una possible enganxada per si les mosques, entre dos que no acostumen a callar-se les coses. Entre tanta "por", i com que em quedaven encara 15 dies de vacances, em vaig agafar les dues primeres setmanes de novembre, per la qual cosa fins aleshores no vam coincidir a la redacció. I finalment va arribar el dia. Vaig arribar dues hores tard per culpa de l`avió amb el que havia de tornar de París, i entre tots els comentaris que m`anaven caient, algú em va allargar la mà i es va presentar. No era un monstre ni era tan terrible, i semblava un bon tipus. Era en tronxet.

En tronxet és un puretilla de l`ofici als seus 43 anys, amb una reputació i contactes que molts ja voldrien tenir. I com que ho sap, li agrada parlar i tractar amb els "becas", com ell els anomena. Dos companys de facultat, com són Toni Castro (futur Manolo Lama i si no, escolteu-lo al carrusel catalunya dels diumenges) i Roger Bogunyà (futur Jordi Badia de Can Barça, encara que espero que pel seu bé li vagin millor les coses dins del departament de premsa), ja ho poden confirmar. Tots dos no van tardar en dir-me que havien conegut a en tronxet quan ho van fer. Potser pel fanatisme culé que ens uneix o perquè no teniem més remei que estar al davant de l`altre, en tronxet i jo ens vem entendre molt bé ràpidament. Igual que un altre veteranillo d`EFE, l`inigualable Chuky Guerrero, Tronxet Santos és dels que li agrada explicar històries, el veus que disfruta. I clar, quan les històries són de futbol regional o del Barça i l`interlocutor sóc jo, doncs caga l`hemus, perquè ell se sentia feliç explicant-me la seva trajectòria amateur futbolística i jo m`hi apuntava ràpid, i el temps passava i passava i les converses mai acabaven. Especialment cada cop que m`ha intentat explicar la seva visió del Déu Hristo i un suposat contracte firmat amb el PSG. Potser aquest ha estat el punt de topada més gran que hem tingut,oi??jajaja.
A diferència del seu superior, el gran Paco Ávila, que tot el que té d`humil i modest ho té de bona persona, tronxet Santos és "mediàtic", encara que no li agrada quan li dic. Surt a la tele, parla per les ràdios i fins i tot publica llibres. I tot això no és perquè sí, és simplement el preu que ha de pagar per ser un dels periodistes a Catalunya amb més coneixement de Can Barça. Es podrà estar o no d`acord amb el seu pensament, però no es pot negar que és una autèntica enciclopèdia del club, jugadors, entrenadors, presidents i del famós entorn. I com que la fama es paga, aquests últims dies ha anat de cul amb tot el tema de la moció de censura. És el preu que s`ha de pagar per cert caché. De totes maneres, per algú que viu conectat les 24 hores amb el món futbolístic (barcelonista per ser més precís), no crec que li vingui d`aquí.

Malgrat la seva veu fineta i tenir la sang blaugrana, en Tronxet té el seu punt de nervi, encara que el sap amagar en moltes ocasions amb gran educació. I tampoc és el típic garrulillo que només té una pilota al cap: com es pot veure en el seu blog, és un gran amant de la lectura, del cinema i a més a més, de la gastronomia, encara que les nostres converses sempre acaben sent del mateix tema.

En tronxet, malgrat la diferència d`edat que ens separa, és un dels bons amics que vaig deixar a EFE Barcelona. Ell ho sap i per això sempre intenta aconsellar-me cada cop que parlem, a la vegada que no li costa enviar-me cap sms al mòbil després de cada derrota del Barça perquè la tristesa pel resultat sigui més suau a tants km de distància. No només això, sinó que va tenir el detall d`escriure`m just la nit abans de marxar i em va regalar i firmar el seu nou llibre sobre el nostre estimat club, del que ja en vaig parlar fa temps. I sí, encara li dec un bon resum i opinió del que em va semblar, perquè sé que amb el "m`ha agradat i flipo com pots saber tot això" no en té prou.

I mentre segueix atent les evolucions del seu Barça, capficat amb el seu blog explicant el que moltes vegades, per mantenir la teòrica "neutralitat" informativa a EFE no pot i amb el telèfon que no para de sonar, en tronxet té ara un repte pendent, com és començar a buscar uns billets per venir a Rio de Janeiro al setembre, com em va prometre que faria. El recanvi del seu Ferrari amb el que es passeja per Barcelona (perdó, vull dir seat Ibiza vermell) pot esperar, oi que sí tronxet? Que Río i el beca bé s`ho valen....!

Bon vent i obrigado

2008-07-16T18:44:25+00:00

S`ha acabat. Fa una estona que s`ha fet oficial el traspàs de Ronaldinho al Milan. Han estat 5 temporades a Barcelona, amb un nivell que va anar clarament de més a menys. Ell solet va aixecar i fer reviure un club que estava enfonsat el primer any, on només li va faltar un títol. Simplement, va ser espectacular i va rendir probablement per sobre del seu veritable nivell. Al segon, va tenir un gran rendiment, però sense arribar al nivell de l`anterior: va guanyar una lliga. El tercer any va ser bo i va acabar amb una lliga i la Champions, però amb un rendiment "bo", res més enllà. El quart va començar a ser l`anunciat declivi, encara que es va salvar amb 21 gols a la lliga (a pilota parada la majoria d`ells), i en aquest cinquè ha estat la confirmació que ens ha pres el pèl a tots.

Segurament serà sempre recordat com un dels millors jugadors que ha jugat mai al Barça, encara que ell, i només ell, va voler posar fi a l`espectacle que cada setmana oferia quan jugava. Va decidir abandonar el futbol d`art que només ell sabia jugar i va passar a ser un mediocre jugador, desapareixent dels partits en moltes ocasions i amb un nivell indigne d`un jugador de Primera Divisió.

Les moltes suposades ofertes que un ex número u mundial de només 28 anys hauria de tenir han quedat reduïdes al final a dos equips: el Manchester City, que volia apostar per ell per fer-se veure mundialment i completar el procés d`expansió com a club que des de l`arribada del primer ministre tailandès Thaksin Shinawatra està duent a terme; i el Milan, un gran que no volia pagar més de 10-15 milions d`euros. Per alguna cosa serà,no?

Ronaldinho està considerat un traïdor a Porto Alegre, la seva ciutat natal, perquè va abandonar el Gremio literalment per fitxar pel PSG; de París va sortir escaldat fins a tal punt que va negar-se a tornar a jugar al futbol francès just abans de fitxar pel Barça; i de Barcelona també surt per la porta del darrere amb una fama de vividor i d`estafador que difícilment podrà treure`s de sobre. Alguna cosa falla aquí.

És una llàstima perquè a pocs clubs com el Barça hagués pogut trobar un aparador per ser sempre una referència mundial pel seu joc i pels seus gols, però ell va decidir optar pel camí de la nit, la festa, les xurris i l`alcohol, on segurament seguirà mantenint el seu caché, que també és de número 1. Molt em temo que s`equivoca anant a Milano: primerament, no està en condicions físiques de jugar al calcio, la lliga més dura d`Europa; després, no sé si s`ha mirat algun partit del Milan, però encara em pregunto on creu que té lloc en aquest equip: un 4-4-2 variable a un 4-4-1-1, amb Kaká per darrere d`Inzaghi o amb tots dos de davanters. Tenint en compte que Ronaldinho no és davanter i que Kaká és indiscutible i no perdrà el lloc, on jugarà Ronaldinho? (que a més a més, tindrà la competència de Pato, que només té 18 anys i com a futur crack mundial que està considerat, tindrà els seus minuts garantits). A Itàlia per jugar al mig del camp cal ser un currante: el Milan té a Gattuso, Pirlo, Seedorf, Brocchi i Ambrosini per 4 llocs, on no hi veig a Ronaldinho.

Pronòstic: acabarà tancant els 'afters-hours' amb Adriano, que ara que s`havia recuperat al Sao Paulo i tornava a ser l`Emperador, hauria de veure amb molta preocupació que tindrà a Ronaldinho ben aprop i sempre disposat a anar a qualsevol festa.

Per sort, tots els seus gols, driblings i detalls de crack amb el Barça estan tots ben guardats en DVD`s i penjats a youtube. És el que haurem de recordar d`ell, un excel·lent jugador que es va perdre ell solet.

Com a culé, obrigado pel que fa uns anys em vas fer gaudir, però bon vent i a veure quan temps t`aguanten a Milano.

Sergei Shmolik

2008-07-15T05:25:57+00:00

Sergei Shmolik era fins la setmana passada un àrbitre internacional bielorus de 43 desconegut fora del seu país, encara que entre altres, havia arribat a pitar un partit d`Anglaterra a Wembley.

Dissabte 6, havia de pitar el partit de la Vyssahya Liga entre el Lokomotiv Vitebsk i el Naftan a l`estadi Tserntral'nyi Sportkompleks de Vitebsk, que va acabar amb empat a un gol. Ell però, no va ser l`àrbitre que va dirigir el partit: va començar a fer gestos de mal d`esquena fins que el van retirar del camp. Anava totalment borratxo. He vist àrbitres bons i molts, però molts, que són nefastos arbitrant: el que no havia vist mai, era un àrbitre com aquest. Realment, el vídeo és boníssim.

Com malvendre un jugador

2008-07-16T01:55:57+00:00

Sovint la gent es fa un embolic quan intenta entendre el fitxatge d`un futbolista procedent del Brasil per totes les persones i empreses que hi estan involucrades pel mig. Sense anar més lluny, si el Barça vol fitxar Henrique, primer haurà d`arribar a un acord amb Traffic, l`empresa propietària del jugador i que té a Wanderlei Luxemburgo un dels seus principals accionistes.

Aquesta setmana passada hi ha hagut un cas que m`ha cridat força l`atenció perquè els mitjans l`han detallat prou bé i crec que serveix per explicar com va el tema dels fitxatges aquí.

El Bayern Leverkusen ha fitxat el mitjapunta Renato Augusto del Flamengo, considerat el millor futbolista de l`equip (per mi, juntament amb Jonatas Domingos). La seva clàusula era de 30 milions d`euros, però el Flamengo, com la majoria d`equips del país, té problemes econòmics. Total, que l`han acabat venent per 10 milions d`euros (25 milions de reals). I d`aquests, el clun només en veurà 6, perquè la resta anirà a parar a Traffic i MFD.

A finals de desembre de 2007, el Flamengo va vendre el 20% dels drets de Renato Augusto a Traffic perquè necessitava diners per mantenir a Kleberson a l`equip i per pagar la cessió del defensa Rodrigo. En total, 1'5 milions d`euros que van servir per renovar a Kleberson fins el 2012 i portar Rodrigo del Dínamo de Kíev. Un mes després, el Flamengo necessitava més diners: va vendre un 20% més de Renato Augusto, ara a l`empresa MFD per poder comprar el 80% dels drets del porter Bruno, també per 1'5 milions d`euros.

A més a més, dels 10 milions acordats pel traspàs del jugador a Alemanya, un milió aniran a parar al representant del jugador i a un altre lligat al Bayer Leverkusen. Al final, el Flamengo només veurà 6 milions d`un jugador que en valia 30. Un bon negoci? És només un bon exemple de la mala gestió que fan els clubs amb els seus jugadors. I això que estem parlant d`un país que a l`any 2007 va vendre 1.085 jugadors a l`extranger.

Triguinho i Marcelo

2008-07-13T02:35:31+00:00

Mirant aquesta setmana un partit del Botafogo, vaig veure la cara d`un jugador i el seu nom, Triguinho. Em va semblar que em sonava d`alguna cosa, encara que no sabia molt bé d`on. I buscant el seu currículum, vaig adonar-me que és un dels dos brasilers que Rivaldo va intentar portar al Barça l`any 2002, juntament amb Marcelo. Algú els recordava o sabia que se`n havia fet d`ells?

Luciano da Silva 'Triguinho' (25-2-1979) portava lesionat uns quants mesos i fins ara no havia pogut reaparèixer, així que no l`havia pogut reconèixer abans. Era un dels jugadors del Guaratinguetá, equip propietat de Rivaldo i César Sampaio. A finals del 2002, Rivaldo va recomenar al Barça dos jugadors del seu equip, un d`ells Triguinho. Lateral esquerre bastant ràpid i explosiu, no va poder fer-se amb un lloc al primer equip i com que el B estava a Segona B i no podien jugar-hi extracomunitaris, va tornar al Brasil per jugar amb el Figueirense.

Allà es va començar a fer un nom, i el Sao Caetano el va fitxar l`any següent, consagrant-se dins del Brasileiro. Durant el 2007, va ser cedit 6 mesos a l`Anderlecht belga, i aquest 2008 està cedit al Botafogo, on una lesió l`ha tingut apartat fins ara.

Amb Triguinho, l`altre brasiler que Rivaldo va intentar col·locar descaradament va ser Marcelo Anderson da Silva (23-1-1981), un fort central que va tenir fitxa al Barça entre gener i juny de 2003 després de la greu lesió d`Abelardo. Al no tenir lloc, va tornar per jugar al Palmeiras, però tampoc va poder demostrar res i va acabar al Río Branco de tercera divisió. Apunt de retirar-se del futbol, va jugar al Guaraní, Marília, Vila Nova i Brasiliense fins que l`any passat el Boavista portuguès es va fixar en ell i el va fitxar. Amb un nou nom, 'Marcelao' i els seus 190 cm i 88 kg, va poder destacar i jugar 26 partit i aconseguir 6 gols a la lliga de Portugal, números que li han valgut perquè l`Asteras Trípolis grec es fixés en ell i l`hagi fitxat per disputar la pròxima temporada.

Entrevista

2008-07-13T02:32:29+00:00

Diumenge a la nit vaig tenir el privilegi de ser entrevistat al programa Latitud Fútbol de Radio Marca per parlar de la final de la Copa Libertadores.

Apretant aquí hi ha l`enllaç directe al programa, l`últim de la temporada. A partir del minut 47 és quan surto jo. I bé, al final m`han agafat per fer de comentarista a partir de la pròxima temporada des de Brasil.

Com fer un gol ràpid

2008-07-10T23:41:54+00:00

El segon gol més ràpid marcat mai al Brasileiro. El va fer diumenge el davanter Dinei, del Vitória de Bahía, als 9 segons de partit al camp de la Portuguesa de Sao Paulo.

Per només un segon el més ràpid segueix sent el que va el davanter del Náutic de Recife Nivaldo l`any 1989, durant un Náutico 3- Atlético MG 2. És aquest:

I ara què?

2008-07-08T01:20:06+00:00

Un cop superada la moció de censura, és l`hora de treure`n conclusions i fer-ne una valoració. No sóc el més indicat per parlar-ne perquè a tanta distància, és impossible seguir-ho tan d`aprop com si fos a Barcelona. El que em passa és que tinc una contradicció: per fer fora Laporta i la seva junta, calia un 66,6 % dels vots, per tant, té tot el dret a seguir com a president i esgotar el seu mandat.

Però quan un 60,60% dels vots han dit que no et volen, potser caldria un pensament profund i per dignitat, plegar. No és que la meitat de la gent et vulgui i l`altre meitat no, és que la majoria dels votants han dit que no et volen. Han faltat 80.000 socis per votar, sí, però els que ho han fet t`han dit clarament que pensen. I seguir 2 anys més així només farà que convertir el club en un autèntic caos, sí és que ja no ho és ara.

No sé que faria si em trobés en aquesta situació. Ni com a aficionat sé ara mateix si vull que segueixi o si vull que marxi. Quin lio!

Crack

2008-07-14T03:15:41+00:00

Qui veient el partit d`ahir no s`aficioni al tenis, que s`ho faci mirar. L`espectacle que novament van tornar a oferir Nadal i Federer és per passar de Barça i futbol, de la petanca aèria anomenada bàsquet, d`handbol i de qualsevol altra collonada. Senzillament, va ser espectacular.
La final més llarga de l`història de Wimbledon, amb 4 hores i 48 minuts de partit, dues aturades per pluja i amb l`amenaça de suspendre el partit al final per falta de llum i aplaçar-lo a dilluns.
6-4, 6-4, 6-7 (5), 6-7 (8) i 9-7. Federer destronat del seu jardí, ara en mans del rei de la terra batuda. I encara que Federer sigui el número 1 i el millor de l`història, la sensació és que si Nadal segueix jugant així, aviat ho serà ell.
De moment però, a esperar que moltes més finals tornin a jugar tots dos, perquè és un autèntic plaer veure cada partit que disputen.

Un dia de Libertadores

2008-07-06T02:33:06+00:00

Tot i ser amb Wembley l`estadi més conegut del món, Maracanà no havia acollit mai una final de la Copa Libertadores d`Amèrica. Cosa rara perquè dos equips de Rio, el Flamengo i el Vasco, en tenen una al seu palmarès, però no es va jugar a Rio.

Per tal de celebrar-ho, el Fluminense i l`Associació de Periodistes de Rio van convidar a la premsa extrangera acreditada pel Fluminense-LDUQ de dimecres a un tour turístic per Rio. M`hi vaig apuntar i sent l`únic europeu, vem omplir 2 autocars a primera hora del matí al Fuerte de Copacabana per tal de començar el recorregut. Només posar-se en marxa un periodista equatorià va començar a demostrar perquè el periodisme d`aquí encara està bastant lluny de l`europeu. En una transmissió en directe per ràdio a través del seu mòbil, literalment el que va narrar va ser això: "Buenos días a todo Ecuador, nos encontramos en estos momentos en un bus pasando por enfrente de la famosa playa de Copacabana, repleta de gente con traje de baño (em pregunto si esperava gent amb anoracs) disfrutando del sol de Río (...) ahora pasamos por delante del hotel en el que estamos acreditados los periodistas, donde hemos dormido muy bien y hemos podido desayunar de maravilla (...) y ahora nos dirigimos hacia el famoso Cristo de Corcovado, primera parada de nuestra ruta (...)".

Jo no podia creure`m el que estava sentint. Una cosa és que Tv3 o un altre mitjà t`informin el dia del Barça-Madrid del dinar dels jugadors o la directiva, perquè és un partit molt concret que centra tota l`atenció del dia. Però l`altre és que un periodista narri per ràdio la seva vida a Rio. A qui collons li importa?M`hagués agradat veure la cara dels milers d`equatorians que malviuen a casa seva com poden escoltant aquest paio fent turisme per Rio. No és que acabés aquí la seva transmissió, sinó que es va aixecar del seient (estava just davanat meu) i va anar fins al principi per posar el telèfon i que es pogués escoltar per ràdio les paraules del periodista-guia que anava explicant per on passavem i històries de Rio. Un autèntic personatge l`equatorià.

Un cop al Cristo, on per sort va fer sol i vem poder disfrutar de tota la vista, mentre esperàvem el tramvia per tornar a baixar fins a la ciutat, vaig tenir la mala sort de tenir al darrere el citat periodista, que al sentir el meu accent em va preguntar d`on era. Un "error" meu que després pagaria. En arribar a Rio, l`autocar ens va portar a Laranjeiras, seu del Fluminense, on ens van explicar l`història del club, ens van ensenyar les instal·lacions i entremig de milers de fans que buscaven entrades o simplement estaven de visita a la seu, ens van portar al restaurant del club, que havien reservat per nosaltres. No si pagava el Flu o l`Associació, però barat segur que no ho era, i el menjar estava exqusit. Evidentment, la narració de la vida del periodista va tornar llavors, per explicar un per un els plats que hi havia al bufet lliure i que cadascú podia agafar. Va ser el tema de conversa durant el dinar amb els dos uruguaians i la companya de portuguès d`EFE amb els qui compartia taula. I quan per fi va arribar el meu moment preferit, o sigui, els postres (amb el plat que surt a la foto), mentre tenia la boca plena de pastís de xocolata em vaig trobar amb un telèfon mòbil davant meu i algú que deia "y aquí tenemos un periodista venido desde Barcelona (??). Qué opinión hay en España de la LDUQ?". Amb la boca plena i després d`explicar-li que no havia vingut des de BCN expressament , me les vaig arreglar com vaig poder per fer-li entendre que la LDUQ amb prou feines la coneix l`ambaixador del seu país a Madrid, a més de Maldini i Ricard Torquemada. El que sí que li vaig deixar clar a ell i els oients és que la LDUQ no guanyaria el partit, el torneig potser sí pels 2 gols de diferència que portava al seu favor, però que guanyar amb un Maracanà a rebentar ni somiar-ho. Quan per fi em va deixar estar al cap d`una estona, vaig seguir amb els meus postres, que estaven tremendos.

El següent destí després del dinar era Maracanà, on ens havien preparat una recepció amb Moacir i Gérson, ex campions del món amb Brasil, la projecció de la pel·lícula del primer Mundial guanyat per Brasil, que diumenge va fer 50 anys, un tour per l`estadi i una festa final. Però amb l`excusa que amb pantalons curts no podíem entrar a Maracanà, ens vem poder escaquejar de la segona part. Pesava massa el dinar per haver d`aguantar tot allò.

A les 6 de la tarda, 4 hores abans del partit, vem marxar d`EFE en direcció a Maracanà. Evidentment, ja estava tot colapsadíssim i fins passades les 7 no vem arribar. Entre tanta espera dins del taxi vaig poder veure una cosa que encara no havia vist a Rio malgrat ser el pa de cada dia: en un moment donat, al mig d`una avinguda parada pel tràfic amb 4 carrils, teníem a l`esquerra un autocar de la policia, amb les portes obertes per si han de baixar a actuar. I sí, casualment, de cop i volta van sortir dos polis disparats traient-se la pistola pel camí en direcció a un paio que 3 cotxes més endavant, estava atracant un conductor/a. Realment, cal ser molt imbècil per intentar atracar un cotxe si no podràs marxar perquè està tot embussat i la cua no avança. El van agafar allà al mig i el van pujar a l`autocar, i al tenir-lo al costat, vem poder veure la de collejas que li van caure al pringat que acabaven de detenir. I no eren les típiques que es fan al que està al mig del rondo quan s`han fet 20 passes amb la bimba i no ha estat capaç de tocar-la. D`allà fins a l`estadi, van tornar a baixar corrents 3 cops més, però per detenir a revenedors.

Maracanazo

2 hores i mitja abans de començar, Maracanà ja estava a petar, amb la penya cridant com a bojos. Un autèntic espectacle. Vaig poder fer d`amfitrió dels enviats especials de Mundo Deportivo, Sport, Marca i As, a qui el Banco Santander, patrocinador del torneig, havia pagat el viatge amb business class, hotel 5 estrelles, restaurants de luxe i tota mena de capritxos que em van estar explicant, ni ells s`ho creien. De 8.000 euros per persona el viatge no va baixar segur, segons vem calcular. L`ambient realment era únic. 90.000 torcedores (3.000 d`ells equatorians) intentant la proesa de guanyar per 2 gols de diferència després del 4-2 de l`anada per garantir almenys la prórroga. En un moment que estava amb el del Marca, un home ens va demanar si ens podíem esperar un moment, va marxar...i torna de cop i volta amb el telèfon per fer-nos una entrevista, ìgual que l`altre. I en plan ja més desafiant, li vaig dir "lo siento para usted y todos los ecuatorianos que nos están escuchando, pero el partido lo ganará el Fluminense. No digo vaya a ganar la Copa, pero yo he visto Maracaná rugir y es casi imposible ganar. Los dos grandes favoritos, Sao Paulo y Boca Juniors, ya cayeron aquí, así que lo veo muy difícil, aunque la ventaja de la Liga puede ser determinante al final". I plaf, la vaig tornar a clavar!
Maracanà va emmudir quan Bolaños, tot just començar el partit, va fer el 0-1. Calien 3 gols del Flu, però era l`avís que no seria fàcil. Fins que va aparèixer Thiago Neves, de qui no m`he cansat de vendre`l bé i que el dia més indicat, em va fer quedar bé davant de tothom. Al minut 12, feia de jugadà l`empat a 1 amb un golàs des de fora l`àrea. Al 28, rematava el 2-1 i a la segona part, de falta feia el 3-1 que garantia la prórroga. No només va fer els tres gols, sinó que va fer un autèntic recital de jugar a futbol. Un crack. I mentre el Barça pagarà el que sigui per Hleb o Arshavin, Thiago Neves preparant les maletes per marxar a Europa per quatre duros. Un tros de crack. Va poder fer el 4-1 a la prórroga, però Cevallos la va treure. Amb tot, els 90 minuts van ser emocionants de veure si es consumava la remuntada o si la LDUQ sentenciava amb un segon gol la final. Però no va arribar cap gol, i la prórroga, amb el Flu exhaust i la LDUQ defentsant-se com podia, va ser un suplici. La mateixa afició va començar a baixar els ànims. Portaven 4 hores cantant, i al final, les forces fallen. A les 00.15 va començar la prórroga, que va acabar sense gols i va acabar als penals. I amb tot Marcanà presionant, va produir-se un nou Maracanazo, després de la victòria d`Uruguai al Mundial de 1950 per 1-2, amb 200.000 espectadors a les grades.

L`heroi va ser Cevallos, porter internacional equatorià de 37 anys que havia estat dubte fins just abans del partit. Va parar els penals de Conca, Thiago Neves i Washington, mentre que Fernando Henrique només en va poder aturar un. Quan Washington va fallar el definitiu, el silenci que hi va haver va ser espectacular. 90.000 veus que no havien parat durant gairebé 5 hores estaven ara callades de cop, només trencades per la celebració dels equatorians. Va ser dur, molt dur. També per mi, que havia vibrat com un hooligan durant el partit amb els gols del Fluminense i que també vaig acabar afònic. Mirar a la grada un cop acabat era desolador: la gent plorant, feta pols, sense saber què fer. Com els hi vaig comentar al de l`Sport i MD, desgraciadament aquesta imatge m`és familiar, per bé que no hagi anat mai a una final del Barça. Pobrets, em van fer molta pena.

Després del partit, va tocar posar-se les piles i el mono de currar. Però treballar sobre la mateixa gespa de Maracanà és un plaer. Així que amb la càmara, el micro i el trípode, a perseguir els jugadors de la LDUQ que festejaven el títol, amb Emilio Botín per allà al mig amb la seva inconfusible americana vermella. Per cert, un plaer poder parlar amb tots ells, que amablement responien i t`atenien. Imagino que res a veure amb la Champions, on no deus ni poder saltar a la gespa.

Amb tot, la jornada laboral va acabar a les 6 del matí, després d`editar i enviar els vídeos que havíem fet. La recompensa però, va arribar l`endemà en forma de dos mails, el de la directora d`EFE TV felicitant-nos a la Gabriela Lara i a mi per la cobertura que havíem fet de la final i tots els vídeos que havíem enviat i el de no sé quin altre peix gros d`EFE que felicitava les delegacions de Bogotà i Rio per la cobertura que havien fet el dia anterior de l`alliberament d`Ingrid Betancourt i la final de la Libertadores, els 2 grans temes del dia i de la setmana a sudamèrica. I realment, després de tot el cansament, s`agraeix un detall tan simple com aquests dos mails.

LDUQ

2008-07-03T09:35:44+00:00

Acabo d`arribar ara a casa. Són les 5 del matí a Río de Janeiro, i des de les 10 del dia anterior, treballant amb la final de la Copa Libertadores. Estic afonic i trist perquè ha estat dramàtic: després de remontar el 4-2 de l`anada amb un 3-1, el Fluminense ha acabat perdent als penals amb la Liga Deportiva Universitaria de Quito (LDUQ), que s`ha convertit en el primer equip equatorià en guanyar la Libertadores.

Demà ho escriure amb més calma perquè el dia ha estat intens. Ara simplement, felicitar els campions amb aquesta foto.

Libertadores

2008-07-02T04:40:29+00:00

Demà dimecres Fluminense i Liga Deportiva Universitaria de Quito (LDUQ) jugaran a Maracanà la tornada de la final de la Copa Libertadores d`Amèrica. L`equivalent en versió europea del partit de demà seria la final de la Champions League. Avui he pogut anar a veure l`entrenament previ de cada un dels dos equips, precisament el dia en que la CONMEBOL (la UEFA sudarmericana) treia un comunicat on deia que volen fer de la Libertadores la millor competició de clubs del món.

Només mostraré dues fotografies que crec que són prou clares per veure la diferència abismal que hi ha ara mateix entre la Champions i la Libertadores:

Això d`aquí és Laranjeiras, la seu del Fluminense. Les clapes que hi havia m`han deixat impressionat. Per no dir els bonys que tenia la gespa. Aquí entrena cada dia el que demà serà el millor o el segon millor equip d`Amèrica. Sense comentaris...

Aquesta altre foto és la roda de premsa d`Edgardo Bauzá, entrenador de la LDUQ. Feta just a la sala que hi ha quan entres des del recinte de Maracanà a dins de l`estadi. És on es recullen les acreditacions. El plàstic que té darrere amb l`escut de l`equip i els patrocinadors, l`han posat corrents mentre s`asseia. La foto en sí és la de la roda de premsa de l`entrenador d`un equip que demà jugarà la final de la Copa Libertadores. Més cutre i patètica impossible, com es pot veure a la foto. Igualet que la Champions, vamos.

Em temo que abans passarà a ser millor que la Champions League la Copa d`Àfrica de clubs que no la Libertadores.

Un bon article

2008-07-01T00:50:58+00:00

L`altre dia vaig poder llegir aquest interessant article de l`escriptor brasiler Joao Paulo Cuenca a El País.com, així que em limito a fer un copiar-pegar, ara que la Pau simbòlica acordada a Rio per la disputa dels Jocs Panamericans l`estiu de l`any passat sembla que comença a acabar-se i les faveles comencen, una rere l`altre, a entrar en guerra. Aquí va el text.

El autor brasileño João Paulo Cuenca reflexiona sobre la responsabilidad social y el posicionamiento moral de los escritores latinoamericanos ante la realidad de sus países y reivindica la libertad de espíritu para la creación. "No escribo sobre tiros, nunca sobre los tiros, pero, si estoy sin suerte, sí bajo los tiros", afirma

La semana antes de embarcarme a Madrid para la Feria del Libro fui a una fiesta en Leme, barrio de clase media de Río. Pasé parte del tiempo en el balcón, solo, bebiendo cerveza. Miraba las ventanas de los apartamentos del otro lado de la calle y los pequeños cuadros iluminados me mostraban familias comiendo, casi todas frente a un televisor.

Poco después de las siete de la tarde, a lo largo de los extensos corredores de hormigón que en Leme y en Copacabana separan los morros del mar, empezaron a oírse unos tiros. Primero estampidos producidos por pistolas y luego intermitentes balazos de fusil. El carioca medio es un connaisseur cuando se trata de identificar el ruido producido por las armas de fuego: sabe distinguir el sonido de un revólver calibre 38 del de una ametralladora antiaérea, o del de un AK-47, el fusil ruso que, por estos pagos, le ha robado la popularidad al AR-15.

En Leme, donde un apartamento en la avenida Atlántica con vistas infinitas al mar puede valer algunos millones de euros, hay una favela en estado de guerra. No contra la policía, sino contra otra favela controlada por el bando rival que pretende invadirla. Cuando hay un intercambio de tiros en la Zona Sur que dura más de diez minutos, surgen los agentes del orden. Y esto fue lo que sucedió: aparecieron vehículos de la policía a gran velocidad, con sirenas zumbando y fusiles ostensiblemente apuntados para fuera.

Dentro de los apartamentos, simulamos indiferencia ante el ruido de los tiros y de las granadas que ahora empiezan a retumbar. La anfitriona ofrece más cerveza, hace un comentario gracioso ("¡eh!, hoy la fiesta va a acabar más tarde...") y aumenta el volumen de la música para eclipsar el inconveniente bullicio que llega de fuera. Antes de que todo aquello llegue a transformarse en noche buñuelesca e interminable, decido, desoyendo todos los consejos, irme de allí.

Ya en la calle, anduvimos bajo las explosiones y la mira de las armas como si no nos importásemos. Para distraerme de las balas, invento oxímoros, escribo haikus en silencio, silbo una sonata de Schubert, pienso en la distancia que me separa de la mujer que perdí. Algunos abandonan la timidez y corren por las calles, pero la mayoría caminamos despacio, con la cabeza erguida, los ojos fijos mirando hacia adelante. Otros beben en las tascas donde los omnipresentes televisores transmiten la repetición de un partido de fútbol.

Me acordé de ese poco más que banal episodio ya en Madrid donde participaba en una mesa sobre Realidad social en América Latina y su impacto sobre las letras. En una de las intervenciones se dijo que muchos escritores latinoamericanos daban la espalda a la dura realidad de sus países. Se citó el término "Belíndia", acuñado por el economista Edmar Bacha para definir el contraste social en Brasil, y se insistió en que algunos escriben como si estuvieran en Bélgica, olvidándose de la "India" que hay en el seno de sus países, escapando de una supuesta responsabilidad social en su literatura. (En el caso de Río de Janeiro, donde la desigualdad tiene ese lado, digamos, más belicista, podría hablarse de "Beliraq").

Después alguien preguntó, con un sentido del humor claramente involuntario: ¿no sería inmoral que un escritor huya de su país, de la violencia de su país?

Antes de que diga que pedir responsabilidad social y posicionamiento moral a escritores es lo mismo que esperar talento o capacidad inventiva de un cura, preciso decir que en mis novelas y cuentos nunca nadie sintió hambre.

Y además, nadie disparó nunca un tiro en una favela.

Escribo crónicas para periódicos desde hace cinco años, sobrevivo en Río de Janeiro desde hace treinta y, prácticamente, nunca me ocupé del tema. Podría decir que esta ha sido la primera vez (y tal vez la última). No me siento obligado a hacerlo. No siento que deba retractar algo que no forme parte de mi extravagante proyecto literario, cuyo rumbo está determinado exclusivamente por mí, y hasta hoy no me he sentido influenciado por eventos tan vulgares como un tiroteo. Por suerte, otros escritores brasileños contemporáneos, como Sérgio Sant'Anna, Bernardo Carvalho, Joca Reiners Terron, Daniel Galera y otros muchos más especímenes originales que podría citar aquí, comparten esa misma libertad de espíritu.

Cuando escribo, tan extranjero soy en Madrid como en Río de Janeiro o en París, donde me encuentro ahora. Brasil, país que adoro y detesto a partes iguales, me interesa en la medida de mis curiosidades y de mis mutantes obsesiones. Nada debo a Brasil y nada me debe a mí Brasil, impuestos aparte.

El gran escritor de esta nación insular, y uno de los mayores del planeta de todos los tiempos, se llamaba Machado de Assis y era un carioca mulato, descendiente de esclavos. Pasó décadas siendo tachado de alienado y despolitizado porque, supuestamente, nunca se comprometió con los problemas sociales de su país, por entonces, preabolicionista. Lo cierto es que Machado nunca necesitó ser didáctico o panfletario, cosa que, lamentablemente, muchas veces se espera de un escritor, sobre todo si es tercermundista. Las contradicciones de aquella sociedad estaban presentes, y no podían dejar de estarlo, en todas y cada una de sus palabras.

La libertad de no colocarse bajo ningún paraguas folclórico o ideológico y salir a la calle, perdido en medio del tiroteo, huyendo de la frívola fiesta en la que pudimos permanecer, obviamente no es confortable. Pero me es muy querida esa sensación de incomodidad, y creo que toda una generación de nuevos escritores latinoamericanos se ha expresado a través de ella, con la libertad de escribir, incluso, sobre sus aldeas y sus propias guerrillas. No como escritores latinoamericanos, sino como escritores, punto. Escritores terráqueos, si se prefiere.

En mi caso puedo decir que no escribo sobre tiros, nunca sobre los tiros, pero, si estoy sin suerte, sí bajo los tiros. Que se reflejan explícitamente o no en mi literatura y en mi sanidad mental. -

João Paulo Cuenca es autor de Corpo presente y O dia Mastroianni y es columnista del diario O Globo. Forma parte de la selección Bogotá 39, realizada por Hay Festival en 2007. Traducción de José Manuel Revuelta.

Pobreta

2008-07-01T00:21:54+00:00

Aquí tinc la millor prova que resar no serveix de res. Si a algú com ella no li ha servit de res, els altres no cal ni que ho provin...i això que en teoria Déu és home!