Bemvindo no Rio

Com era d`esperar, Rio de Janeiro no ha canviat res en 20 dies. Només el clima, perquè l`hivern s`apropa i la tardor es deixa notar. No per la temperatura, que és totalment agradable (entre 20 i 25 graus i sense la xafugor i humitat de l`estiu), sinó perquè està tapat tot el dia, quan no plou. Però poder tornar a anar amb pantalons curts i xancletes pel carrer, no té preu.

Amb la tardor també es fa fosc més aviat. Als voltants de dos quarts de sis de la tarda, quan l`avió va començar el descens, el cel es va anar fent fosc, de tal manera que ja era negre nit quan va aterrar a Galeao a les 17.45. Deu hores de viatge des de Madrid, que amb les cinc hores de diferència horària, et deixen una mica descol·locat quan arribes. Per sort, l`avió anava mig buit i hi havia seients de sobres per estirar-te i triar lloc. El fet de tenir una finestra em va permetre veure l`immens país que és Brasil des que l`avió va començar a sobrevolar terra, a Recife. Són centenars i centenars, millor dit, milers, de quilòmetres de muntanyes, no gaire altes però amb un color entre verd i marró molt fort. Només a la costa, també despoblada en la seva major part, es veia alguna ciutat, com l`enorme Salvador de Bahía. Però després, més i més muntanyes, diferents a les de centreamèrica, no tant salvatges però més petites i abundants. Ni un rastre de civilització, només els bonys i forats que des del cel dibuixaven les muntanyes.

L`arribada a Rio suposa de nou el contacte amb les faveles. Tot i ser fosc i des de l`aire, s`intueixen clarament quilòmetres i quilòmetres de cases mal il·luminades, de carrers estrets i amb la sensació d`estar tot atapeït i densament poblat. I finalment, ja camí de casa, des de l`autobus comença el paisatge que per desgràcia omple els afores i part de la "cidade maravilhosa": faveles. M`ha vingut ràpidament al cap que al matí, estava tan tranquil·lament marxant en cotxe de Sant Just, passant pel mig del luxe indiscriminat que hi ha, i al vespre estava a Rio, passant pels cenenars de faveles que hi ha. El canvi és enorme, són els dos extrems portats al límit. I et fa pensar i reflexionar. Anys enrere, en 10 hores de viatge com a molt et plantaves de Barcelona a Girona o Tarragona, si els cavalls responien i no es cansaven. Impossible creuar l`Atlàntic. Quan per fi van descobrir com fer-ho, el viatge durava mesos i només els més forts sobrevivien i arribaven a Amèrica amb vaixell. Avui en canvi, et despertes a un costat del món i dorms a l`altre.

Em miro les faveles que vaig passant amb ganes d`entrar-hi. És fosc i no estan ben il·luminades, però es veu gent al carrer i nois jugant als camps de futbol que es poden veure des de l`autopista. Tenen més llums els camps que els carrers i les cases. T`entren ganes de fer una passejada allà, anar a donar una volta per coneixe-ho i veure-ho d`aprop, però no puc. Sempre seré un intrús mal vist, i més de nit, i fer-ho és exposar-te a tot el que et pugui passar. I et preguntes què han fet ells per viure així i que he fet jo per viure així. Ells no tenen res i jo ho tinc tot. Ells amb prou feina tenen diners per menjar algo que no sigui arròs i frijoles cada dia i jo em putejo al super perquè no sé què comprar per fer dinar de tant que tinc per triar. Ells van descalços i jo tinc problemes en una sabateria per escollir les que més m`agraden.

L`autobus segueix i per fi entra a la ciutat, que també està deserta, malgrat que encara no són les les set del vespre. Passes pel centre i el districte financer i no saps si és més insegur una favela o allò. Vas deixant enrere carrers i més carrers i t`adones que tot i ser una ciutat enorme, el teu radi de moviment està extralimitat. Fins que no entres al barri de Flamengo, Rio és de nit una ciutat que fa por, trista, pobre i deprimida, pitjor que els afores de Managua, que ja és dir. A partir de Flamengo, la cosa canvia, veus més nivell econòmic i a la vegada, sense saber perquè, et sents més segur. Greu error, perquè en cas de poder-hi entrar, segurament seria més segur al mig d`una favela que a qualsevol barri adinerat, perquè qui viu allà té diners i sempre és més fàcil de ser assaltat, com passa diàriament. El següent barri ja és Botafogo, on he de baixar. I de camí a casa, intento fer-me mentalment un mapa de la ciutat: els barris on pots anar-hi a aquelles hores, quan ja és fosc, els comptes amb els dits d`una mà. El total de barris de Rio, no els compto ni amb els dits de les mans ni els peus junts. El perquè no l`entendré mai, si no has fet res ni ningú et coneix, perquè has de tenir els teus moviments limitats a tan poques zones. Però aquest matí, un noi m`ho ha fet recordar: novament, i no sé quants cops van, tot i estar al mig d`un carrer força transitat i amb gent caminant, només m`han vingut a mi a demanar diners, directament. No vaig descalç amb els pantalons bruts i trencats, però tampoc vaig de marca ni amb res que cridi l`atenció. Potser serà la cara de marciano que tinc, però sense voler-ho i sense saber com, sempre seré un guiri en aquesta gran i perillosa ciutat.

servido por hristopau 2 comentarios compártelo favorito