Joan Maragall
Ja sé que té poc éxit, peró no m'importa. Avui torno a portar una poesía que vàreig aprendre de petita i m'agrada molt. És d'un gran poeta, en Joan Maragall, que a pesar de la seva vastísima producció la majoría de la gent només li coneix aquesta poesía que ve a continuació:
.
LA VACA CEGA
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb mala traça
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna
i abaixa el cap a l'aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Penso que té molta bellesa i pots arribar a entendre la pena d'una vaca. A més -i és d'agraïr- es un poema curt.
José Antonio dijo
Sí que es genial este poema y te hace respetar, casi cogerle cariño, a la pobre vaca ciega a la que se refiere el poeta.
La triste realidad. lejana a la poesía, es que, además, las vacas, ciegas o no, y a no ser que sean de la India, están las pobres destinadas, ellas y sus hijos, a servirnos de alimento, previo paso por el matadero. Y eso es más triste que la eventual ceguera, y los tropezones, de una de ellas.
30 Diciembre 2006 | 12:18 AM