Sóc una mena de Michael Phelps,... d'Usain Bolt de visites a ciutats (ummmm, les dones no fem rècords mundials o és que no som prou importants per a sortir a doble pàgina als diaris????).:

El meu periple turístic a Gènova ha comprès la distància que hi ha des de la porta del taxi a l'entrada del WTC... uns 20 segons aproximadament. La resta ha consistit en transbordaments d'avió a avió i visites a aeroports (per cert, un altre rècord.: em penso que el de Gènova és encara més petit que el de Girona!. Això sí... la pista d'aterratge és digna de película d'Indiana Jones)

Amb la son encara al cos, entro a l'oficina (també coneguda com a Scottish castle... no saps mai qui o què et trobaràs darrera una porta. I vinga escales amunt i avall... sort que només tenim dues plantes) i aprofito per connectarme al mail de la feina. El tanco de seguida... no vull connectar amb més problemes, no vull donar més instruccions...

Ens ve a rebre un company molt amable, barreja de mortadel.lo (segons el meu criteri de "parecidos razonables" i urkel (segons altres indicacions que m'havien donat companys de Barcelona). La veritat és que no s'assembla ni a un ni a l'altre.. però així som... hem de buscar tema per parlar a l'hora de dinar. Em presenten el cap de sistemes de l'empresa: un mexicà encantat de trobar gent que parla el seu idioma i l'Stephanie, una francesa políglota afincada a Itàlia.

Els retards d'Alitalia ens han deixat poc temps de maniobra per fer un dinar en condicions (és a dir, vi i conversa) i baixem a un dels restaurants de l'edifici. Un cop sentada a taula em piquen a l'espatlla : és l'Stephanie que em pregunta si no conec un noi que es diu Alessandro (nooooo, que va!). -Sí, és clar,li contesto, però està de vacances, no?-

-Sí, però ha vingut només per a fer el curs- mentre assenyala unes quantes taules més enllà i el veig de lluny amb l' 'urkedel-lo'...

ja hi som.... l'estòmac em diu: emocions fortes... tanquem la paradeta!! i apa... em fa un nus que no em deixa menjar res més que tres fussili i dos bocinets d'amanida de carbassó... si és que hi ha coses que no canviaran mai ni que faci anys que he passat l'adolescència.

Tornem de seguida a la presentació del programa i allà és ell: "Hola!-Ciao" ens diem a la vegada. (els meus ulls devien ser ja com els dels llargandaixos de "V", de tant dilatades com he de tenir les pupil.les... ) i comencem a xerrar sobre les vacances, sobre la ciutat (que no he vist, és clar), em pregunta si em quedo fins l'endemà (va a ser que noooo) i sobre tot, d'una de les nostres grans passions: el futbol (compartim fins i tot colors... ell del Gènova, jo del Barça... però blau i grana sempre).

El tinc al costat durant les 4 hores que dura l'explicació i som els únics que prenem apunts. M'agraden molt les seves mans (és una part dels nois que no puc deixar de mirar mai. M'agraden les mans molt masculines. Ja pot ser el noi molt guapo, que si té unes mans petites o lletges oooo que no em cridin l'atenció... per mi, ja tinc la sentència a punt: No hay tu tía!

Marxo corrents cap a l'aeroport, em queden dos vols més fins a arribar a Barcelona. I me'n vaig amb bones sensacions, amb ganes de tornar d'aqui a un mes i escaig.... i amb la impressió que Itàlia és un país on els homes van com un pincellet tot el dia (impagable l'escena dels dos policies embadalits davant d'un anunci de la propera jaqueta que portaran aquest hivern tots els italians "estilosos" que se precien).

Arrivederci Genova. Ci vediamo presto!

Aviso:

(Tema taxista de tornada a casa... en el proximo capítulo)