M’apassiona que un govern d’esquerres, d’esquerres d’aquelles bones, per entendre’ns, hagi tingut la valentia de reduir els estudis de batxillerat nocturn. Ja era hora que algú fos capaç de fer una cosa així! A qui se li acut prioritzar l’educació dels pobres desgraciats que, a més de treballar, gosen utilitzar les hores nocturnes, l’hora de mirar la televisió i fer la cervesa, per formar-se? Aquest futur, està demostrat amb xifres i estadístiques ben bones, no és rendible. No es pot fer servir el diner de tots perquè quatre il·luminats pretenguin estudiar fora d’hores.

A més, quan hi ha una alternativa ben clara i eficaç: l’educació a distància. Ara ja tenim internet i, per tant, aquests intrèpids estudiants, ho poden fer tranquil·lament des de casa, sense la molèstia d’un professor que els ajudi a entendre allò que no cal entendre. La solució serà eficaç, segur. Ens estalviarem recursos dels diners que són de tot.

I davant aquesta possibilitat, la d’estudiar a casa a través d’internet, no hi podríem afegir els estudiants diürns que tenen una manera de relacionar-se... alternativa... amb els seus companys i amb els seus professors? Una manera de relacionar-se que els serveis socials ja fa anys ques estudien amb atenció i que massa sovint s'oculten sota un estrany pacte de silenci corporatiu dels docents. Per què no fer passar pel mateix sedàs els alumnes que ocupen places presencials, tant d’ESO com de batxillerat, que probablement no es mereixen, si tenim en compte la seva alternativa manera de comportar-se? O el fet que se’ls escolaritzi de totes totes, fins i tot si estan pendents d’algun jutge, és només un problema estadístic que ajuda a corroborar l'èxit educatiu del nostre país? L’èxit, això sí, és total. Tenim tots els nens escolaritzats i això ens fa un país culte com pocs. Amb aquesta mesura, molts professors hi sortirien guanyant i, no cal dir-ho, molts alumnes també. Si l’ús d’internet propiciés les classes on line per qui no mereix ser escolaritzat de manera presencial potser rescataríem pressupost pels batxillerats nocturns que ara han estat suprimits perquè no eren, diuen, rendibles.

Davant del previsible èxit de la proposta, és evident que moltes altres franges de treballadors, en bé de tota la societat, poden acomplir la mateixa premissa? Ha quedat demostrat que la societat de l'oci era un mite només en mans d'en Racionero. Ara, siguem racionals i fem que la nostra vida laboral tingui sentit fins arribar als meravellosos setanta anys. Si es convida a fer-ho a les infermeres, per què no ho haurien de fer els funcionaris d'hisenda, de serveis socials o d'urbanisme? O els treballadors i treballadores, caixers i caixeres, de qualsevol emprès o empresa, supermercat o supermercada? Un nou i indiscutible triomf de la classe obrera, segur! Si més no pel fa a la paritat.

Les notícies que exciten les emocions més fondes i negres ens acostumen a entusiasmar. No és per casualitat que a la televisió hi hagi programes sencers especialitzats en persones malvades i en grans desgràcies. L’última que ha sobresortit en el teatre de les emocions desbocades és la gesta de l’anomenat carceller d’Amstetten, Josef Fritzl. La crueltat d’un home capaç de violar i fer viure la filla i les nétes en una presó on no hi entrava ni la llum del sol ens ha arribat al cor. Potser és un mecanisme normal de les emocions humanes. Ens fa sentir més bons a nosaltres? S’ha dit, d’aquest home, que podia merèixer el títol de l’home més cruel d’Europa de tots els temps. Un dels objectius de l’espectacle és oblidar. Oblidar el passat, oblidar l’entorn del succés i fins i tot el nostre entorn immediat. L’home més cruel de la història d’Europa? Ja hem oblidat que no fa ni cent anys dues guerres mundials van fer desenes de milions de morts? Però l’existència d’aquest Fritzl ens indigna. Ens arriba molt més endins que l’emoció que ens genera la violència domèstica habitual o el problema de la sequera. I el que encara és molt més greu i impossible d’entendre: el nivell de pobresa del país on vivim. Saber que la quarta part del nostre país viu en la pobresa no ens encén les emocions de la mateixa manera. Preferim pensar en Josef Fritzl que en el veritable i cruel escàndol de l’avanç de la pobresa en una societat opulenta com la nostra.

.

Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui.

Tot d'una, però, i d'una manera que a hores d'ara encara em costa entendre, es va imposar el silenci. Hi tenia a veure, en tot plegat, l'estratègia i la mentida política a l'ús? El cas és que l'escandol va deixar d'apareixer en primera pàgina, jo vaig deixar d'agafar trens i la normalitat més absoluta es va imposar en les pàgines dels diaris i, no cal dir-ho, en les pantalles dels televisors. L'escàndol s'havia acabat.

Les notícies de les contingències diàries a rodalies, els retards quasi fixos de cada dia, van ocupar tot d'una els breus de la premsa o un petit parèntesi en l'estat del trànsit ferroviari en les ràdios que oferien informacions immediates. La normalitat. en canvi, pel que sento i observo, el caos continua intacte, però ja ha aconseguit l'estatus de normalitat. Els retards de rodalies són la norma i, per tant, la notícia ha desaparegut.

Qui recorda, a hores d'ara, que el servei de rodalies continua existint? El TAV funciona de meravella i el percentatge de descontents és estadísticament baixíssim. La resta ha deixat d'importar i a hores d'ara ningú no dóna un duro per una notícia que faci referència al servei de rodalies. N'hauria de passar alguna de molt grossa, alguna cosa que trengués la normalitat dels redards diaris. Al cap i a la fi, els usuaris hi estan més que acostumats i ha deixat de ser alguna cosa que es pugui situar més enllà de la normalitat més absoluta. Com els embussos de trànsit de cada matí en totes les carreteres.

A l'escola de la Salle de Premià de Mar, ara fa quaranta anys, hi havia gent tan estrafolària com la que podeu veure aquí.

A més del responsable d'aquest blog, es poden reconèixer insignes premianencs que han acabat decorant, a més o menys distància, la realitat local.

Tampoc no deixa de ser curiosa la capçalera de la foto: la voluntat de la Salle de catalanitzar-se quan encara quedaven set anys ben bons de franquisme crepuscular.

Guanyaran, les roses, terreny als llibres en aquest mercat del dia 23? Les roses juguen amb avantatge. Una rosa només obliga a contemplar-la i, en tot cas, posar-la uns quants dies amb aigua. Un llibre exigeix molt més: una vegada comprat cal, si vols que sigui veritablement teu, que sigui llegit. Llegit i fins i tot entès.

Malgrat això, i que el dia de sant Jordi no sigui un dia gaire indicat per comprar un llibre amb certa comoditat, aquesta festa no ha perdut la màgia que ha sabut mantenir durant tants anys. Encara que en senyor Herralde, gran, qualificat i fiable editor, manifesti que "la festa de la rosa i el llibre ha mort d'èxit" i atenent a què els morts no acostumen a ressucitar, continua sent un dia especial en el calendari de la primavera. És una festa que disfruto d'una manera irracional. Pocs anys compro cap llibre. Alguns anys he comprat una rosa. Però és un dia fantàstic per passejar, mirar la gent, repassar les paradetes de llibres com qui contempla per primera vegada allò que ja coneix i anar amunt i avall sense nord mentre van passant les hores.

La festa de sant Jordi és una festa civilitzada com poques. A quin país, a quin col·lectiu humà se li podia acudir combinar una flor i un llibre i transformar-lo en festa grossa? El dia de sant Jordi, si el bon temps acompanya, acaba sent sempre un dia fantàstic.

La memòria, el record i, sobretot, la nostàlgia, acostumen a tenir mala premsa. Resulta sospitós descobrir persones que no la poden ni suportar. La nostra societat necessita, diuen, mirar sempre cap al futur i no hem de perdre el temps i les energies, diuen, en rescatar del passat tot allò que ja no té remei. No cal arribar al debat sobre la memòria històrica i les fosses comunes que va deixar la guerra civil. Recordar el passat té mala premsa però trobem molts establiments públics, bars, sabateries o restaurants, que llueixen fotografies de grans dimensions que mostren com havien estat en èpoques passades. És un orgull i un reclam publicitari per als seus clients. Malgrat la mala premsa que té el record i la memòria, contemplar imatges antigues d’indrets que podem reconèixer ens agrada i ens ajuda a fer més nostre el paisatge que ens acull. I sant Jordi excita l’edició i la venda. El dia del llibre de Premià de Mar té a punt dues publicacions que no tenen altre objectiu que fixar-se en el nostre passat. "Vivències de postguerra. Infants i joves de Premià de Mar (1936-1960)", escrit per Xavier Traïd i Agnès Céspedes i el tercer lliurament dels DVD’s de “La mirada dels premianencs”, de Víctor Sarabia i Míriam Soms. Dues mostres d’aquesta necessària recuperació del passat. Un exercici, sovint més sentimental que analític, que potser té mala premsa, però que les persones necessitem per sentir que formem part d’algun teixit comú.

.

Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui.

No cal dir que aquests darrers mesos l'aigua està de moda. Per això hem triat sis cançons qu s'hi refereixes directa o indirectament. El programa el podreu escoltar el dilluns dia 21 d'abril, a tocar de sant Jordi, de 6 a 7 de la tarda.

Seguidament el tindré penjat uns quinze dies, més o menys, aquí mateix. Si algú el vol escoltar, ja ho sap. Per qui se'l vulgui perdre, no hi ha res a dir.

El programa. Just després de les notícies: http://compagina.powweb.com/rpm/2icancons.mp3

Qui mana no és ni el llibre, ni el sant que els ven, ni els obscurs autros que fan possible el miracle ni els estranys autors que saben completar-lo. Qui mana és el de sempre: el mercat. Només amb aquesta premissa ens hauríem de quedar tots a casa. I no ho farem.

S'olora aquell època de l'any en què, més enllà de les al·lèrgies tradicionals, ens podrem arribar a creure que vivim en una societat culta de veritat. Els llibres que durem a les mans ho corroboraran i no farem cap esporç per deixar-ho de creure.

""Els grafits són una mostra clara, senzilla però molt visible, dels problemes sense solució que genera la nostra societat. Aquests dies, a Premià de Mar, s’ha fet un encomiable intent de netejar les parets dels passos subterranis. S’havien convertit en autèntiques galeries d’art d’aquesta incontrolable i molesta forma d’expressió. En poques hores ja n’hi havia de noves. No és exclusiu dels passos subterranis. Els grafits formen part del nostre paisatge i en podem trobar a totes les parets. Més enllà de les creacions de gran format que poden decorar un tren de punta a punta o un mur de deu metres, la nefasta proliferació de signatures uniformitza els nostres pobles i les nostres ciutats. Amb quin dret embruten allò que no és seu? És, al cap i a la fi, una imposició estètica que obliga la ciutadania a conviure en un paisatge urbà no desitjat. La multiplicació de les gamberrades dels gamberrets genera una estètica, una característica que es repeteix en totes les ciutats occidentals. L’objectiu de les nostres autoritats seria eradicar aquesta pràctica. Com en tantes altes coses, ni se n’han sortit fins ara ni se’n sortiran en un futur. I tan senzill com sembla a primera vista. Si la nostra signatura és única i intransferible a l’hora de signar qualsevol document, com pot ser que sigui tan difícil identificar els que, precisament, es passen el dia estampant la seva firma i rúbrica per totes les parets i per totes les portes del seu barri?""

.

Publicat al diari el Punt en l'edició d'avui mateix.

.
La foto és d'una proclama pintada al soterrani del Bellamar i que vaig fotografiar ahir. Espero que aviat els seveis municipals, contracts o subcontractats, l'esborrin. Ara, sempre em quedarà a la memòria la que vaig veure fa uns quants mesos a la paret del soterrani de can Manent. La van esborrar aviat, però encara la recordo. No era feta amb l'esprai tradicional ni era només la signatura d'algú amb l'autoestima baixa. Era una proclama, un missatge. Semblava feta a brotxa. Pel casc antic se n'ha vist més d'una i sempre insisteixen amb temes semblants. La grafia, sempre la mateixa, amb una exactitud cal·ligràfica ja l'havia vista en altres llocs, amb missatges semblants. La que no se m'ha oblidat és aquella que deia: "Fuera estrangeros (sic) y catalanes de España". Sempre m'he sentit excitat per qualsevol representació de l'art contemporani!

Abans, en els 23 anys convergents, la pràctica de descobrir les qualitats professionals dels familiars més pròxims i dels amics més estimats també es va dur a terme amb una puntualitat quasi natural i tothom va posar el crit al cel quan vam descobrir que de Pujol, a més d'en Jordi, n'hi havia un altre que es deia Oriol.

Abans encara, en aquella època que sembla tan remota, aquesta pràctica tan inherent al poder també tenia més d'un nom. En les dictadures, ja se sap, el pastís queda poc repartit. Indocumentat com sóc, però, a hores d'ara només em surt el de Martínez Bordiu.

Tot plegat és un fet natural, i no ha de ser propi només de les dictadures.

En aquest ambient em vaig enganxar (com a hora d'ara algú ho pot fer amb "El cor de la ciutat" o "Polònia") a un programa que començava saludant les capitals de comarca del nostre país i que parlava, de vegades, un idioma estrany que coincidia amb el meu. El programa es deia Radioscope i que el locutor pronunciava "Raduscop!". Allà, a més de començar a conèixer alguns cantants que m'acompanyarien fins ara, també em vaig aficionar de tal manera a l'humor d'un tal Aladdy que vaig demanr al meu pare que em comprés la biografia del tal nomenat senyor. Encara la tinc. Era un home que semblava content, fidel representant de la bohèmia del Paral·lel, que s'ha fos sota el pes de la història com si no hagués existit, tal com ens passarà a tots.

A Radioscope també feien concursos. I jo vaig participar en un. Em sembla que era de dibuix o alguna cosa semblant. Em va tocar un nino de làtex, que era la mascota del programa i un dia me'l van enviar a casa. Em sentia orgullós del nino i del programa que me l'havia obsequiat. Diria que ja no el tinc, però vaig ser prou prudient com per dibuxar-lo i deixar-ne constància. El dibuixet en qüestió el tinc datat (aleshores ja devia anar per bibliotecari) el 17 de juliol de 1965.

Sense la mínima ombra d’ironia. El poema que més m’ha impressionat de Joaquim Horta és l’entrevista que li va fer David Castillo al diari Avui el 16 de febrer passat. Hi ha poemes que s’escriuen amb la voluntat de ser-ne i s’estructuren com a tals, n’hi ha d’altres que neixen sols, més enllà de la voluntat del propi autor. I l’entrevista a què m’he referit n’és un cas evident. Un lament sense contemplacions. Que un lluitador nat—només cal passejar-se un moment per la seva biografia per constatar-ho—mereixi un titular tan contundent i cruel com “No sé si ens vam equivocar lluitant tan fort per Catalunya” no és símptoma de què les coses hagin anat bé al nostre país. La perspectiva dels anys ens mostra la diferència radical que hi ha entre la cultura que en l’actualitat es pretén fer i la que en aquell abans que queda tan abans es feia. Aquella, la d’abans, es llaurava amb una fe, una voluntat, una tossuderia i un vigor que en la cultura actual no es veu per enlloc i que no aconsegueix desvetllar-se ni amb un grapat de subvencions, ni a través d’una estadística ni amb un estudi previ de mercat. No és casual que autors de la talla de Josep Guinovart, que han tingut la capacitat i el poder d’innovar i de crear nous llenguatges, iniciessin la seva carrera en aquells anys tan grisos i tan poc propicis a la llibertat creadora i es volguessin comprometre ideològicament amb el país.

Voler fer cultura catalana als anys cinquanta era un acte de fe. Era, en dèiem, un acte de resistència. I en aquest moviment cultural els qui més valien, els qui més es comprometien, els que havien decidit ser “dels de dalt” eren els que més podien perdre. Com ara, si fa o no fa. Que algú arrisqués els seus propis diners per rescatar de l’oblit personatges com J.V. Foix o Gabriel Ferrater no es pot entendre d’altra manera que no sigui un acte de fe. “De la multitud de trens que passen per la vida has d’agafar el que tu vulguis, sabent a quina estació has de baixar. Passen els trens dels guanyadors i els dels perdedors. Vaig agafar el dels perdedors”.

Costa de creure que persones com Joaquim Horta tinguessin com a objectiu principal passar als llibres d’història. Els seus esforços tenien una altra intenció. Malgrat tot, no deixa de ser lògic reclamar un mínim reconeixement a la feina feta. Fins i tot en el món de la militància més compromesa els anys han desdibuixat el passat i alguns dels protagonistes han de lamentar l’oblit: “I és com si no hagués existit. Militants com Paco Rodon, Ricard Salvat o jo no figurem ni a l’exposició que es va fer sobre el PSUC:” ha de constatar Joaquim Horta.

Què passaria si una mínima part dels personatges i personatgets del nostre país que gosen anomenar-se creadors o intel·lectuals tinguessin una capacitat de risc i de compromís semblant a la que Joaquim Horta, Josep Guinovart i tants d’altres, a causa de les contingències històriques de l’època, van tenir en el seu moment? Quants activistes culturals, quants creadors arriscarien ara de veritat els seus diners o el seu prestigi per construir l’edifici comú d’una cultura de país, o sigui, nacional? Quin seria el resultat d’un entusiasme semblant però trasplantat als nostres dies? Joaquim Horta va lluitar per Catalunya i aquesta declaració de principis avui fa somriure a més d’un. Deu ser per això que afirma que per a ell “Catalunya es va acabar l’any 39”.

Per què deuen lluitar, doncs, els escriptors, els pintors i els actors que ara tenen trenta anys? Per la intransferible targeta de crèdit que els assegura el benestar? Costa de creure; qui tria aquests mena d’oficis té alguna altra cosa al cap. Per què deuen lluitar els poetes que ja han superat els quaranta anys? I els escriptors que ja han superat la cinquantena, per què deuen lluitar? Potser la pregunta és, senzillament, obsoleta, fora de context i d’època històrica. I, una mica més enllà, podem parlar d’alguna mena de lluita i d’algun tipus d’ambició quan contemplem la gestió dels nostres gestors culturals d’aquest principi de segle? Els trens d’ara són els trens dels guanyadors.

.

Publicat al 08340 de Vilassar de Mar, en un número dedicat a Josep Guinovart.

I, com no podia ser d'altra manera, dedicat també a Josep Benet.

Els veïns que s’organitzen en una associació veïnal tenen com a principal objectiu el de vetllar per la qualitat de vida del seu barri. En canvi, l’Associació de veïns del nucli antic de Premià de Mar, l’Aveca, està fent una campanya perquè la futura biblioteca de Can Farrerons porti el nom de l’alcalde Jaume Batlle. Res a dir. El personatge s’ho mereix. La Plataforma contra l’N-II ja havia proposat mesos abans que, després de pacificar l’actual carretera i convertir-la en un passeig, dugués el nom de l’alcalde que acabava de morir. Aquesta segona opció té una certa lògica. En Jaume Batlle va morir sobre l’asfalt que es vol eliminar del nostre paisatge. I si la lògica es mantingués, el primer que hauria d’haver fet l’Aveca, ja fa anys, és reivindicar la futura biblioteca més a l’abast dels ciutadans que viuen al casc antic. Ja els va bé a la gent del casc antic, que la futura biblioteca els quedi tan lluny? Els agrada passejar? Amb el nom ja en tenen prou, sigui a la distància que sigui? Potser seria més raonable que els seus esforços s’adrecessin a la futura biblioteca del seu barri, la que a hores d’ara i des que es va inaugurar porta el nom de can Manent. En tot cas, si ens atenim al model actual de les biblioteques multimèdia de l’anomenada societat de la informació, ben aviat haurem de pensar en batejar-les amb noms com Antonio Banderas, David Bisbal o Núria Feliu per a fer-les més competitives i més properes als ciutadans.

.

Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui.

La foto de la futura biblioteca està feta el mes de desembre de l'any passat.

Fins aquí l'estadística pelada que tothom podria acceptar com a bona. A partir d'aquesta xifra podríem deduir (de fet, sense números a la mà) que unes 10.000 deuen correspondre al propi signant del blog. Les 40.000 restant les podríem repartir entre, potser, dos centenars escassos de blocaires repartits per tot el món de manera no equitativa. Del món, uns quants, i més d'un despistat. De l'Europa comuna alguna desena fixa i regular. De l'estat espanyol, especialment des de la seva capital, algunes mirades regulars i anònimes. De Catalunya un grapat considerable de persones que, potser des de Manlleu, s'han anat escampant pel territori. De Premià, segur, el 80 % de les entrades. De quantes persones? Quasi tots--no tots--ens coneixem. Per molts anys. Ara, mentrestant, em continua assaltant el dubte: qui es connecta amb el meu blog de manera regular i des de Califòrnia? Estic intrigat. Això que només porto 50.000 entrades en més de dos anys.

Em torno a felicitar!

De vegades sembla que les coses, algunes coses, hagin millorat ostensiblement. El trauma de la mili obligatòria va desaparèixer i els joves de després no saben el que s'han estalviat. Per això, i encara amb més motiu, val la pena felicitat algú que acaba de fe 20 anys i es diu com jo.

No és el cas de l'amic que ara ha fet 20 anys, però sempre em queda la recança de pensar que, malgrat la fortuna que acull les generacions d'ara, n'hi ha més d'un, i fins i tot més d'una, que, si em remeto al seu comportament social, passar pel mal tràngol de la mili li faria bé i tot. A més d'un li passaria la tonteria, per entendre'ns.

Abans ens deien que a la mili ens faríem homes de veritat. Tenien raó. Quan acabàvem aquest servei obligatori en molts casos ja érem pitjors persones.

Hi ha qui diria que no hi ha més cera que la que crema. Però com que encara no sé enganxar vídeos d'una manera tècnicament correcta, només cal prémer l'adreça yotubera per dir i recitar amb altres paraules això de la cera, que deu ser la clau de tot plegat.

http://www.youtube.com/v/ql7_1FYOfGI

.

El cercle es tanca o sempre és el mateix cercle? El cas que últimament ha arribat als diaris, el del rector de la parròquia del Poblenou de Pineda de Mar, Ramon Masachs, que ha gosat opinar públicament sense seguir les directrius que marca la jerarquía católica, o sigui, la Conferencia Episcopal espanyola n’és un bon exemple. Els que manen decideixen prèviament el que s’ha d’opinar sobre els matrimonis gais, la negociació amb ETA i l’opinió que els senyors rectors han de tenir sobre l’assignatura d’Educació per la Ciutadania. Per a ells, Déu és espanyol i de dretes. Els amos de l’empresa li han recordat que allò que decideixen els bisbes, els bisbes bons, s’entén—en Pere Casaldàliga ja esta jubilat—, és la doctrina que ha d’arribar als feligresos, sempre indefensos davant l’ombra progressista d’en banyeta. Els capellans no s’han de posar en política. Posar-se en política i manifestar-se al carrer com si fossin gent d’esquerres és cosa exclusiva dels bisbes de dretes. El fenomen que s’està donant ara, i el de Ramon Masachs no n’és l’únic cas, em dispara la memòria cap als anys seixanta, quan van començar a sorgir els primers capellans obrers. Eren els dissidents que renunciaven a les comoditats del poder religiós. Tot torna. La llibertat sempre és un parèntesi. La jerarquia mana. La negació de les opinions pròpies en nom de la comunitat eclesiàtica, catòlica o no, l’empresa o el partit és una actitud davant la vida, una cultura.

.

Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui