LA MARIA MERCÈ (conte en tres entregues) I

No tots estaven d’acord en què la Maria Mercè fos la persona més idònia per presidir una associació com aquella. Per això, quan hi havia la reunió oficial que cada setmana es feia en la seu de l’ONG, sovint hi havia tensions que acabaven dificultant la tasca altruista i solidària, objectiu que els reunia a tots als voltant de la mateixa taula. No era només perquè el seu patrimoni personal era tan conegut per la ciutadania que semblava invalidar la seva bona voluntat. Molts no la consideraven la persona ideal per fer de portaveu, donar la cara i ser la imatge pública d’un esforç que, al cap i a la fi, era de tots. La Clementina ho havia insinuat més d’una vegada i la Rosa i en Josep Vicens s’hi havia afegit en petit comitè. Alguna cosa que no gosaven dir-se feia que el seu lideratge s’hagués de posar en qüestió. No era la persona apropiada per aquell càrrec. Segur que molts altres membres de l’associació també ho creien. Ella, la Maria Mercè, ho sabia. Sabia de les petites i miserables maniobres que, a la seva esquena, com un punyal sempre a punt, alguns dels seus associats coïen a l’ombra dels seus somriures. No podien suportar que fos ella qui hagués creat l’associació i, a més, en fos la presidenta. Per ella, només la franca verborrea d’en Gabriel tenia la qualitat de la paraula sincera. En Gabriel era un personatge amb vida i opinions pròpies. Deia el que tenia ganes de dir i tenies sempre la seguretat que era una persona franca que no suportava parlar entre bambolines. Dels altres no es podia dir el mateix. Els altres acceptaven la seva presidència com una fatalitat, com un tràngol que s’havia de complir, com una mena de peatge que, al cap i a la fi, donava un plus de credibilitat a l’associació. Però els recels, allò que podríem anomenar el món real, la Maria Mercè els podia percebre molt més sovint del que hauria desitjat.

servido por martirossello sin comentarios compártelo favorito