A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.EL DIA DE LA PATRONA (Conte en tres entregues) II
Mai fins aleshores no l’havien vist. Sabien vagament que existia, però quan el van tenir al davant tots els treballadors, totes les cosidores i tots els mecànics, van contenir la respiració. Aquell home baixet, pulcrament vestit, prim de veu i amb una autoritat inqüestionable, va entrar al taller i es va transfigurar davant dels seus treballadors. Un silenci religiós va amarar les parets. Fins i tot el taller semblava més ample i els fluorescents més lluminosos. Era ell. L’amo. El senyor Ramon Ruiz de la Cruz del Santísimo Sacramento y de los Dolores de Parto del Santo Cristo.
--Continuïn, continuïn, si us plau, que estem en horari laboral.
De manera pausada, sense pressa, d’una manera quasi solemne, es passejava per tot el taller mentre contemplava la feina dels seus assalariats. Potser sí que el sou que tenien no era cap meravella, però l’oferta i la demanda manaven i quasi tots eren estrangers. I això és paga. Per això feien la feina que feien. Només dues de les cosidores, la Lola i la Carme, eren de Premià de tota la vida, però no havien sabut trobar res millor per sobreviure i a dins del taller semblaven les forasteres. Les altres, totes les altres, a més de malviure, es devien enyorar, segur. Però al seu país segur que estarien molt pitjor que aquí, no hi havia dubte. En fi. No es podia dir que treballessin malament. Fins i tot haurien d’estar agraïdes de la seva bona sort.
Abans de desaparèixer per la porta, el senyor Ramon Ruiz de la Cruz del Santísimo Sacramento y de los Dolores de Parto del Santo Cristo va tenir una petita conversa a cau d’orella amb l’Emili. A la porta mateix. Tots ho podien veure. L’encarregat, mentrestant, somreia i anava dient que sí amb el cap. Quan la porta es va tancar encara faltaven tres quarts d’hora per la pausa de l’esmorzar. L’encarregat semblava més content que de costum. Com la resta dels empleats, va continuar fent la seva feina i abans de fer sonar el timbre de l’esmorzar va demanar silenci a la sala.
--Benvolguts companys. Com a portaveu que sóc del nostre cap en l’empresa, us vull comunicar que aquest migdia estem tots convidats a dinar en un gran restaurant per celebrar el dia de la nostra patrona. A més, les sis hores del torn de tarda seran de permís personal remunerat. Paga l’amo!
Tothom ho va entendre a la primera.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.