Poques vegades coincideixen en el temps una protesta ciutadana i una proposta formal de solució a la reivindicació. Dimecres passat es va donar aquesta coincidència. A Premià es feia un tall de la N-II sota els paraigües mentre els alcaldes del Baix Maresme consensuaven una alternativa al problema. Una nova carretera arran d’autopista, una safata plena fins dalt de rotondes i uns enllaços que permetin una millor mobilitat entre els pobles veïns de dalt i de mar. És clar que una obra així no es fa en dos dies. Amb sort i si va endavant, potser el 2025 ja seria operativa. El projecte, a més d’ambiciós, és una aposta de futur adreçada a la inevitable i progressiva urbanització del territori. Si les necessitats de mobilitat actuals són unes, cal preveure quines seran les d’aquí a quinze anys. No deixa de ser lògic que el projecte tingui en compte aquesta dada. El que em sorprèn és que no es plantegi la sobreurbanització de la comarca com un problema a combatre, com un seriós problema per la mobilitat dels habitants del territori. El projecte assumeix una altra realitat: una obra així no es fa en dos dies. I mentrestant? La solució és evident, immediata i fa anys que es reclama: reduir a dos carrils l’actual N-II (de manera provisional podria estar fet abans d’un mes), posar semàfors on calgui, rotondar tot el que sigui rotondable, i desmuntar definitivament aquest peatge de la C-32 que vam heretar dels romans i que sembla intocable.

Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui.