EL CONTROL DE L'AIGUA

No és nou. En la nostra tradició festiva, les ruixades i les xeringades ja eren un fet a les Santes de Mataró dels anys 70. Van ser un descobriment admirable de tan elemental. Les xeringades de seguida es van popularitzar i van formar part de les festes del nostre entorn i aviat es van tornar habituals i benvingudes. El seu èxit de seguida va ser incontestable. En el seu moment, amb la voluntat de renovar les festes de Premià de Mar, la mateixa organització en va incloure en diversos moments com una activitat engrescadora i participativa. I van triomfar. Però va ser una mica després quan, fora de programa, la gent es va començar a apropiar de l’aigua pel seu compte i, ruixant veïns i amics, la va convertir en una activitat més de la festa major. I això, ara, pel que comencen a apuntar algunes veus, s’ha tornat un problema per a la pròpia festa. Sembla com si l’actitud participativa de la gent es torni un problema quan no coincideix amb les directrius de l’organització. Com s’ha d’interpretar, doncs, quan una iniciativa que surt d’una manera relativament espontània, es torna tradició i acaba condicionant una part de la festa? Al marge del gamberrisme congènit i assumit en la nostra societat, l’aigua, en mans particulars, en dosis que el sentit comú accepti, és l’instrument que permet que les persones, de manera individual, se sentin directament protagonistes d’una festa col•lectiva. I això, en essència, és bo i fins i tot saludable.

Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui.

servido por martirossello 1 comentario compártelo favorito