Entusiasme sospitós
Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d'estar desmotivats. Que alguns d'ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d'entusiasme és molt sospitós.
Carles Capdevila / carles.capdevila@gmail.com
Són uns éssers estranys d'entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d'esplai, o caps d'agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.
La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d'uns quants milers. S'ha procurat fer burla d'ells com a xirucaires idiotitzats, se'ls ha fet saber que s'han acabat les utopies i que la gràcia d'avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d'anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se'ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d'estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.
L'administració els dóna l'esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s'ofeguin en petits locals d'entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.
Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d'un mètode estranyíssim anomenat seguir l'exemple (oi que sona carca?), molts nens d'esplai s'acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d'oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s'adapten als nous temps.
Si almenys tant d'esforç fos al servei d'una secta destructiva, s'entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d'aturar abans que se'ls acudeixi canviar el món de veritat.
(AVUI. 30 de Maig de 2007)
Pep (EC) dijo
He sigut cap d'unitat durant 6 anys, portant grups d'infants i joves de 10 a 17 anys, i també cap d'agrupament. En aquest temps he intentat educar intentant transmetre uns valors per esdevenir persones compromeses, participatives i crítiques amb el seu entorn i amb si mateixes. Però sobretot, durant aquest temps he après moltes coses.
Eduquem, diem els que ens considerem educadors, per transformar el món en que vivim. I el volem transformar en un lloc millor, perquè la gent que hi visqui sigui cada dia més conscient dels problemes que l'envolten, i a més, hi faci quelcom per tal de solucionar-los.
És una tasca que porta a terme molta gent, una gran minoria podríem dir, sovint gent jove.
Força jove si tenim en compte el perfil de gent que està al capdavant de grans empreses o en llocs de responsabilitat on s'han de prendre decisions polítiques que afecten a la societat. Gent jove sense por a assumir responsabilitats, sense por a ser coherents amb els seus ideals, i sense por a donar explicacions.
Donar explicacions als pares sobre perquè dediques tantes hores a sortir d'excursió o a jugar amb infants en comptes d'estudiar o treballar més, als amics sobre perquè divendres no aniràs de festa perquè tens una reunió o dissabte perquè vas d'excursió, o al regidor/a sobre perquè necessites tenir un espai tant gran per fer jocs amb infants si ja hi han parcs i ludoteques.
És una tasca que hi ha gent que no comprèn, perquè la fem de forma voluntària i gratuïta. Però això és perquè hi ha gent que no comprèn que obtenim una gran recompensa a canvi, i no una recompensa a final de mes ni tampoc material de cap mena, sinó una recompensa immediata, i la obtenim jugant, ensenyant a jugar, aprenent a ensenyar, compartint i vivint intensament... És una recompensa que obtenim també al llarg del temps, passant el relleu a gent que amb la mateixa il·lusió es fan seu un projecte que tant els ha reportat, on tantes coses han aprés i compartit.
Ara que ja no sóc cap d'unitat, ara que ja no estic amb els nanos, ho trobo a faltar. Per això intento donar un cop de mà sempre que puc, ara des de l'associació.
Justament parlant sobre el suport que podem donar als educadors, parlem tot sovint sobre el reconeixement d'aquesta tasca. Sobre com fer que sigui més fàcil, com obtenir més recursos. L'altre dia un company em preguntava: "però què és el reconeixement ?" Després de llegir l'article "Entusiasme Sospitós" li podria respondre que el reconeixement ... és justament això.
Moltes Gràcies Carles.
^__^ Pep
Sempre a punt !
31 Mayo 2007 | 05:04 PM