Kailas: la Muntanya Sagrada ( Anagarika Govinda ).
* . *
(foto © E. Bernbaum)
.
foto Galen Rowell/Corbis
*
.
*
.
*
Hi ha muntanyes que tan sols són això: muntanyes.
Hi ha d’altres, però, amb personalitat. La personalitat d’una muntanya és quelcom més que una estranya forma que la fa diferent de les altres, tanmateix com un rostre amb una configuració particular, o una forma d’actuació inusual no converteix a l’individu en una personalitat.
La personalitat consisteix en el poder d’influència sobre els altres, i és producte de la consistència, harmonia i direcció del caràcter. Quan aquestes qualitats són presents en una persona, en la seva màxima perfecció, llavors sabem que aquest és un dirigent adequat de la humanitat, ja sigui com a governant, pensador o sant, i nosaltres el reconeixem com a receptacle del poder diví. Quan aquestes qualitats són presents en una muntanya, la reconeixem com a “recipient còsmic”, i l’anomenem muntanya sagrada.
El poder que té una muntanya així és tan i tan gran, i a l’hora tan subtil que, sense cap coacció, gent de tot arreu s’hi sent atreta, com per la força d’un invisible imant, i sofriran grans fatigues i privacions en el seu inexplicable delit de fer-hi cap, i de reverenciar el centre d’aquest poder sacre.
No ha rebut de ningú el títol de sagrada, i tot i així, tothom ho reconeix, ningú no en dubta, i ningú no ha d’organitzar-ne el culte; la gent es trastorna davant la presència d’aquesta muntanya, i no pot expressar els seus sentiments si no és reverenciant-la.
Aquest culte o actitud religiosa no s’inculca amb fets científics, o amb xifres com l’altitud, que són primordials en la mentalitat de l’home modern.
Ni tampoc està motivada per la necessitat de “conquerir-la”.
Ben al contrari, el nostre pelegrí de la muntanya, mogut per un sentiment religiós, s’estima més deixar-se conquerir. Obre la seva ànima a l’esperit de la muntanya, i deixa que en prengui possessió, per que només aquells qui són inspirats o posseïts per l’esperit diví poden participar de la seva naturalesa.
Mentre que l’ambició i la glorificació del propi ego duen a l’home modern a escalar les muntanyes prominents i a voler ser el primer en assolir-ne el cim, al nostre devot li interessa més l’ascens espiritual que la proesa física de l’escalada. Per a ell, la muntanya és un símbol diví, i així com mai gosaria posar un peu a sobre d’una imatge que per a ell fos sagrada, tampoc mai s’atreviria a petjar el cim de la muntanya sagrada.
Per a veure la magnitud de la muntanya cal guardar-ne una certa distància; per a entendre la seva forma i volum, cal bellugar-se al seu voltant.
Per a experimentar els seus diferents estats cal veure-la a l’alba i al capvespre, al migdia i al cor de la nit, amb sol i amb pluja, amb neu i amb tempesta, i a totes i cadascuna de les seves mutables estacions.
Aquell qui pot veure-la d’aquesta manera, resta molt més proper a la vida de la muntanya, una vida tan intensa i variada com pugui ser-ho la d’un ésser humà.
Les muntanyes creixen, i es deterioren, respiren i bateguen de vida, per i amb la vida.
Elles atrauen i recullen les invisibles energies del seu voltant, les forces de l’aire, de l’aigua, del magnetisme i l’electricitat. Són elles les que creen els vents, els núvols, les tempestes i pluges, les cascades i els rius.
Omplen tot el que les envolta amb vida activa i donen refugi i menjar a una munió d’éssers. Per que ho veieu, si en són de grans i poderoses!
N’hi ha algunes, entre les més poderoses, amb una posició i un caràcter tan notables, que esdevenen en símbol de les més altes aspiracions de la humanitat, així com s’expressa a les antigues religions i civilitzacions; fites mil·lenàries de l’eterna recerca de la perfecció i la realització última, pilars que assenyalen més enllà de les nostres terrenals inquietuds, vers l’infinit Univers on tenim els nostres orígens, i al qual pertanyem.
Dins les polsoses valls i les planures de la nostra existència quotidiana hem oblidat la nostra relació amb els sols i els estels, i per tant, necessitem la presència d’aquestes poderoses fites indicadores per tal de que ens espolsin i ens despertin del sopor de la nostra autocomplaença.
No hi ha gaires que escoltin aquesta crida, o que sentin la necessitat d’elevar-se per sobre gruixudes capes de roïns interessos personals, o de recerca de diners o de plaer; però aquells pocs als qui la crida arriba, en els que l’anhel per les coses superiors encara és despert, formen un ferm corrent de pelegrins que conserven viva la tradició i el coneixement d’aquestes immemorials fonts d’inspiració.
*
Així doncs, resulta que per damunt de totes les muntanyes sagrades del món, la fama del Kailas s’ha estes, inspirant a éssers humans des de temps immemorials.
No hi ha cap altre cim comparable al Kailas, per que forma l’eix de les dues civilitzacions més antigues i importants del món, i amb una tradició mantinguda gairebé intacta al llarg de mil·lennis: India i Xina.
Tant per als hindús com per als budistes, el Kailas és el centre de l’Univers.
En sànscrit, segons una antiquíssima tradició, se l’anomena Meru o Sumeru.
.
foto www.good-will.ch
Se’l considera, a l’hora, el centre físic i metafísic del món. I tanmateix com el nostre organisme psicofísic és una rèplica fractal microcòsmica de l’univers, el Meru es representa per la medul·la espinal al nostre sistema nerviós, i igual que els diversos centres ( cakra ) de consciència són sostinguts per la medul·la espinal ( meru-danda ) que els relaciona, i des de la qual aquells es ramifiquen com les flors de lotus d’innombrables pètals, així mateix el Kailas constitueix l’eix dels diversos plans dels móns que hi ha més enllà del nostre món. I igual que el microcosmos psicofísic de l’home està coronat pel centre superior de la consciència, el lotus de mil pètals que és la ment ( sahasrara cakra ), així el Meru o Kailas es troba coronat per l’invisible temple dels més alts poders transcendentals, que s’apareixen a cada devot en la forma que per a ell simbolitza la realitat més elevada.
Així, per als hindús el Kailas és el tron de Shiva, mentre que per als budistes representa un gegantí Mandala dels Dhyâni-Budas i Bodhisattvas, tal com és descrit en el preciós Tantra de Demchog: “El Mandala de la Més Alta Felicitat”.
No seria aquest, precisament, el lloc més adient per a endinsar-nos als intricats detalls metafísics i psicològics de l’ hinduisme i del budisme tàntric. Malgrat tot, hi ha una pregunta que espontàniament es planteja en les ments de tothom, i és:
¿ Com i per què fou que, entre totes les muntanyes poderoses de les regions de l’Himàlaia i Trans-himàlaia, ha estat aquest el cim així reconegut i venerat de comú acord com a centre del món?
Un cop d’ull al mapa ens mostra la posició del Kailas en el punt més elevat de les terres altes tibetanes, i la seva relació amb el sistema fluvial de la regió Indo-Tibetana, donant-nos una explicació immediata. El Kailas constitueix el vèrtex del “Sostre del Món”, com hom anomena al plató tibetà, i irradiant d’ell, com els radis des del centre d’una roda, un nombre de poderosos rius emprenen el seu curs cap a l’Est, cap a l’Oest, cap al Nord i cap al Sud.
Aquests rius són el Brahmaputra, l’Indo, el Sotlej i el Karnali. Tots ells tenen el seu naixement a la regió de Kailas-Manasarovar, que forma el rengle més elevat de l’altiplà tibetà.
A les antigues escriptures aquests rius són descrits com els drenatges del llac Manasarovar, al peu del mont Kailas. I hom diu que volten la zona sagrada set vegades abans de fluir en les seves diferents direccions, tot retent homenatge al tron dels déus, segons l’antic ritual de circumval·lació ( pradakshina ).
Els tibetans anomenen al Brahmaputra, que neix a la banda est de la regió Kailas-Manasarovar, Tamchog-Khambab: “el riu que flueix des de la boca d’un cavall”.
El Sotlej, el naixement del qual es troba al seu oest, es diu Langchen-Khambab, “el riu que flueix de la boca d’un elefant”.
L’Indo, amb el seu naixement al nord del Kailas, és anomenat Sengé-Khambab, “el riu que flueix de la boca d’un lleó”.
I el Karnali, per la banda sud, i que en arribar a les planes esdevé el Gogra, Magcha-Khambab, o “riu que flueix de la boca d’un paó”.
Aquests animals són els “vehicles” o símbols de tron de quatre dels Dhyâni-Budes. Per tant, els noms dels rius ens indiquen que se’ls considera com a part d’un mandala universal , i del que el mont Kailas n’és el centre.
És a través d’aquests rius com s’han establert les relacions culturals i religioses entre el Tibet i l’Índia. Això es fa especialment evident en el cas de l’Indo i el Brahmaputra, que com dos braços gegantins emergeixen de la regió del Kailas-Manasarovar, abraçant la totalitat dels Himàlaies, i tot el subcontinent Indi, desembocant l’Indo a la mar d’Aràbia, per l’oest, i el Brahmaputra a la badia de Bengala, per l’est.
En realitat, no tots aquests rius tenen la seva font als vessants del Kailas o a Manasarovar, però les seves valls condueixen vers l’altiplà dominat pel Kailas, fent així d’aquesta muntanya la fita indicadora de la cruïlla de camins que connecten el nord amb el sud, l’est i l’oest.
Si li llevéssim al mont Everest uns pocs centenars de metres, o a qualsevol altre dels “vuit mils” d’anomenada de l’Himàlaia, res d’important no restaria d’ells; senzillament desapareixerien del mapa per a confondre’s enmig dels milers de cims desconeguts o no observats.
Però fins i tot reduint de la mateixa forma l’alçada del Kailas encara conservaria la seva importància, la seva posició central, única dins el patró general de les serralades muntanyenques i els sistemes fluvials del Tibet i de l’Índia.
*
Aquesta muntanya s’alça tan isolada, al centre de la serralada del Trans-Himàlaia, que és possible voltar-la en dos o tres dies. Té una forma tan regular com si fos la cúpula d’un gegantí temple, aixecant-se per sobre un seguit de formes igualment arquitectòniques, de muntanyes en forma de temples i bastions, i que constitueixen la seva base.
I tanmateix com cada temple hindú té la seva cisterna sagrada, al peu del Kailas, per la banda sud, es troben dos llacs sagrats, Manasarovar i Rakastal, el primer dels quals té forma de sol, i representa les forces de la llum, mentre que l’altre, corbat com un creixent de Lluna, representa les forces ocultes de la nit, que es presenten com els demoníacs poders de les tenebres, mentre no se les reconeix en la seva veritable naturalesa, i se les dirigeix pels camins adients. Aquesta idea es fa palesa també en el nom dels dos llacs.
Manas significa ment, consciència: on rauen els poders de l’enteniment i de la llum, i finalment, d’iluminació. Rakas, o més correctament Rakshas, vol dir dimoni ; Rakastal vol dir, doncs, “llac dels Dimonis”.
El simbolisme lunisolar dels llacs sagrats es troba il·lustrat en dibuixos tibetans, mostrant el disc solar al cel, per sobre la forma circular del Manasarovar, i la Lluna sobre la forma creixent del Rakastal. Aquests símbols del Sol i la Lluna s’utilitzen en cadascuna de les pintures tibetanes sobre pergamí ( thang-ka ) on es retraten Budes, deïtats o sants.
Sol i Lluna signifiquen els dos manantials o corrents d’energia psíquica, i que s’alcen a banda i banda del canal central o nervi mig de la columna vertebral.
En la meditació iòguica aquests dos corrents s’integren en el canal central, tot pujant a través seu d’un centre psíquic o nivell de consciència a un altre, fins que el fluid integrat assoleix el nivell multidimensional més alt, el d’una consciència il·luminada. Com el mont Kailas es correspon amb la columna vertebral , i representa l’eix de l’univers espiritual, ascendint a traves d’innombrables plans del món (indicats per la veritable estratificació de la muntanya, tan regular i diferent com la d’un temple indi ), des de l’humà fins a l’elevada divinitat, i els dos llacs són considerats com els dipòsits dels dos corrents d’energia psíquica.
Manasarovar és a un nivell més alt que Rakastal, geogràficament parlant, i coincideix amb el fet que el primer representa el cakra superior, i l’últim, l’inferior ( però també molt important ) d’aquests centres d’energia psíquica. Un és l’arrel i el fonament de totes les nostres forces interiors, i l’altre, la flor i el fruit de la realització. Un es troba al començament i l’altre al final de la evolució espiritual.
Aquest és el motiu, segons la més antiga tradició budista, que el descens del Bodhisattva a la seva darrera vida i en compliment del seu vot d’assolir la il·luminació final, l’estat de Bhuda, es relaciona amb Manasarovar.
D’acord amb aquesta tradició, la reina Maya va somniar que el llit on reposava era dut pels deus guardians al llac Anotatta ( nom pali del Manasarovar ), i era banyada dins les seves aigües sagrades, netejant-se de totes les impureses humanes i per que el futur Buda s’hi pogués encarnar dins la seva matriu. Ell va arribar descendint del Kailas, apareixent com un elefant blanc dins un núvol.
Això ens mostra que des dels mateixos orígens del budisme, Kailas i Manasarovar han estat tinguts en la més alta estimació i que els budistes comparteixen plenament una tradició que es remunta als temps Vèdics, o fins i tot a l’origen de la civilització humana.
D’acord amb la tradició hindú, va ser el mateix Brahma qui va crear el Manasarovar i l’arbre diví Jambu que creix al seu centre, tot i que invisible a l’ull humà. Aquest és el motiu pel qual els antics anomenaren al nostre món Jambudvipa; i hom diu que per causa dels fruits d’aquest arbre diví, les aigües del Manasarovar esdevenen un elixir que dóna vida.
L’Arbre de la Vida dins el Llac de la Consciència Suprema. Un immens simbolisme, i a l’hora amb un gran paral·lelisme amb l’Arbre del Coneixement de la història bíblica del Paradís. Veritablement no hi ha cap altre lloc més favorable i a l’hora mereixedor d’identificar-se amb ell que la regió de Kailas-Manasarovar, que els tibetans anomenen “el Melic de Jambudvipa” ( el nostre món humà ), el centre de totes les terres, el sostre del món, la terra de les joies i de l’or, la font dels quatre grans rius, dominada per la pagoda de cristall del Kailas, i guarnida amb el màgic disc turquesa de Manasarovar. (...)
El coll de Gurla, per on s’apropa el pelegrí a la terra santa, és l’únic lloc des del que es poden veure a l’hora els dos llacs i el Kailas. (...) Cal constatar com fins i tot la posició geogràfica dels dos llacs es correspon amb la seva relació amb la llum i la foscor, el dia i la nit. Manasarovar es troba a l’Est, a l’inici del dia, i Rakastal a l’Oest, al començament de la nit.
En tibetà, el Manasarovar rep el nom de Tso Mapham, “el llac de les forces invencibles dels Budes”, o “el llac dels Vencedors”. I el Rakastal s’anomena Langag So, o més correctament, Lha-nag-Tso, “el llac de les Deïtats Fosques”.
Conseqüentment, el Tso Mapham està envoltat per molts monestirs i ermites, mentre que l’altre llac es troba complertament desert d’habitatges humans, i malgrat la seva bellesa és tan sagrat com el seu llac germà, doncs fins i tot aquells poders que ens semblen aterridors i destructius o ocults, en les tenebres de l’abisme, són tan divins com aquells que reverenciem com encarnacions de llum i de bondat.
La intervenció d’aquestes forces - lunar i solar, forces conscients i subconscients, els principis de la llum i de la foscor, mascle i femella, acció i contemplació, vuit i forma – és el gran descobriment de la filosofia Tàntrica. Aquell qui comprèn la seva veritat es troba capacitat per retre culte al temible Senyor del Kailas, tant si li apareix en la forma de Shiva, el destructor d’aquest món d’il·lusió, o amb la forma de Demchog, qui, tanmateix com Shiva, estripa la pell de l’elefant de la ignorància, i els seus dotze braços signifiquen les dotze anelles de la fórmula de creació dependent, ensenyada pel Buda Sâkiamuni.
*
Només qui ha contemplat allò diví en la seva forma més temible, que ha gosat mirar de fit a fit el rostre sense vel de la veritat, sense impressionar-se ni espantar-se, serà capaç de suportar el poderós silenci i la solitud del Kailas i els seus llacs sagrats, i afrontar els perills i les privacions que són el preu que cal pagar per a ser admès davant la presència divina, i això al lloc més sagrat de tota la Terra. Aquells qui han defugit la comoditat i la seguretat i la cura de la seva pròpia vida, són recompensats amb un indescriptible sentiment de joia, de felicitat suprema , com ho simbolitza Demchog ( Mahasukha ). Les seves facultats mentals semblen elevar-se, el seu coneixement i sensibilitat espiritual es veuen incrementades fins a l’infinit, i la seva consciència assoleix una nova dimensió, fins al punt que molts d’ells tenen visions meravelloses i senten veus misterioses i entren en estats de trànsit, a on totes les anteriors obstruccions desapareixen com en un llamp que sobtadament il·lumina allò que fins llavors romania dins la foscor. És com si la seva consciència d’individu, que enfosquia i distorsionava les seves percepcions i la seva concepció del món, es retirés, deixant lloc a una consciència còsmica que tot ho abasta.
.
*
Anagarika Govinda
*
Dins The way of the white clouds. Hutchinson Publishing Group. 1966.
.
El camino de las nubes blancas. Editorial Eyras. Madrid, 1981.
Traducció al castellà, Maria Victoria de Andrés.
*
Traducció al català, miquel del turó.
.
.
.
.
.
.
