mani a Amposta contra els correbous

.
*

servido por miquelturo sin comentarios compártelo favorito

Pelegrinació al Kailas, 2. La darrera prova ( Anagarika Govinda ).

vessant Sud del Kailas ( foto Manoj Kheradia )

.

*
( comença aquí per llegir la primera part * )

i aquí, si vols saver més coses del mont Kailas.
.

Després de tantes setmanes, potser mesos, de penosa marxa tot travessant estretes valls, congosts i muntanyes cobertes de núvols, se li fa gairebé increíble al pelegrí contemplar kilòmetres i kilòmetres d'aigua en un espai obert, i envoltada de verdes planes, suaus turons i brillants cims nevats en la llunyania, sota un intens cel assolellat. Hom se sent embargat per una indefinible felicitat, i segueix el seu viatge després d'haver begut pregons glops de l'aigua sagrada de Manasarovar, un veritable néctar per al seu cos i per a la seva ment.
Al recer dels vessants el sol escalfa amb la força de l'estiu, cosa que hom no s'espera trobant-se a gairebé 5000 m. d'alçada. Només a l'ombra, la fredor de l'aire recorda al pelegrí a on es troba, i l'avisa de la posibilitat que hi ha sempre d'una sobtada pedregada ó tempesta, que inesperadament arribi dels vessants gelats de la propera serralada de l'Himàlaia.

L'aproximació d'una tempesta és un espectacle tan grandiós que, tot i l'inconvenient que li suposa al pelegrí, no li impedeix admirar la magestuosa bellesa dels elements de la Natura desfermats. El canvi total del paisatge i dels seus colors és sorprenentment sobtat, com si es tractés d'una representació màgica.
A causa de l'altitud i de l'aire enrarit i pur, els contrastos de colors augmenten de forma increíble, les distàncies desapareixen, i l'espai s'intensifica i es condensa a la vegada. Una serralada situada a uns trenta km. de cop es torna d'un blau índic, i sembla acostar-se com si es tractés d'una immensa onada fosca, i es trobés a menys de 9 km. Les ultramarines aigues del Manasarovar es tenyeixen de vermells purpuris al seu centre, i d'un verd ampolla cap a les seves vores. Les ombres dels núvols passen amb rapidesa sobre les agitades aigues, i de cop tot el llac sembla un òpal immens, on tots els colors semblen lluitar per a imposar-se. Els núvols apilonats sobre les muntanyes semblen muntanyes apilonades sobre els núvols, i els contorns i les formacions de les muntanyes s'esvaeixen gradualment dins de la foscor, mentre que els núvols es perfilen netament dibuixats i plàstics sobre el cel.

Llavors, el pelegrí es veu irresistiblement arrossegat vers un últim objectiu: el misteriós Kailas, l'amagada Joia de les Neus. Tant sols a primera hora del matí i al capvespre es fa tot ell visible, deslliurant-se dels núvols, i matí i tarda el pelegrí s'inclina amb reverència en direcció a la muntanya sagrada, tot repetint els seus "mantres" i invocant totes les forces de la llum habitants d'aquest mandala còsmic.
En creuar l'istme entre els dos llacs, mirarà enrera per últim cop sobre l'assolellat Manasarovar, i ben poc després es trobarà a la vora nord del Rakastal.
Una atmòsfera estranya i misteriosa sembla escampar-se al damunt les plàcides aigues blaves del llarg i estret llac, una atmòsfera de total solitud i severitat, quelcom que mai no va sentir a la vora de Manasarovar.

És dificil trobar-hi una explicació, doncs el paisatge dels voltants de Rakastal és d'una superba bellesa.
Les suaus muntanyes baixes de color marrón fosc a ambdúes bandes del poderós massís nevat de Gurla Mandhata ( la Muntanya de la Svàstika ) confereixen un marc impressionant i plè de color per al llac, d'un blau insondable. I tot i això, un sentiment de fonda tristor plana per damunt d'aquesta bellesa, i la manca d'explicació pel fet encare ho fa tot més misteriós. Molts d'altres deuen haver sentit el mateix, una sensació tan forta que ningú mai no va gosar construir monestirs ó ermites, com als voltants de Manasarovar. Hi ha misteris als que l'home és convidat a desvetllar, i n'hi ha d'altres destinats a sentir-se, però no a tocar-se, i el seu secret cal que sigui respectat. Rakastal és un d'aquests últims.

Molt s'ha dit i escrit sobre el Manasarovar, però en canvi no se'n sap gairebé res de Rakastal. I és aquest, curiosament, el que rep les aigues directament procedents del mont Kailas, i fins i tot hi ha una comunicació entre els dos llacs, de forma que quan les aigües del primer, la superfície del qual es troba a 16 m. per sobre del Rakastal, es vessen, troben sortida per aquest canal que hi condueix. Això és considerat com un succès de bons auguris, que presagia per al món millors condicions de vida, i es dona el fet que això no ha succeit des de fa molts anys, i el canal és gairebé eixut, permetent-li al pelegrí creuar-lo sense gairebé mullar-se els peus. Això preocupa força als tibetans, i temen que temps encara pitjors, com la creixent inseguretat actual els anticipa, estiguin per venir.

Ara li toca al pelegrí travessar l'extensa plana que separa la banda nord de Rakastal del peu del mont Kailas. És una prada tota coberta d'herba, que es presenta amable i innocent a l'estiu, i el punt de trobada de moltes rutes de caravanes procedents dels quatre punts cardinals, i per això, també escenari i amagatall per a lladres i tribus invasores nòmades procedents de les estepes del nord ( Chang, Thang ). A més, la plana és creuada de dotzenes de rierols de corrent ràpid, i nombrosos aiguamolls pantanosos, on el pelegrí pot veure's atrapat si intenta fer drecera camp a través, per evitar el perill dels assalts a les rutes de caravanes.

Però ell manté la ment i els ulls fixes al damunt la radiant Joia de les Neus, que ara es dreça al seu davant dominant el paisatge totalment. Després de creuar l'últim rierol, la plana remunta amb suau inclinació vers els estreps del Kailas, el cim del qual desapareix al seu darrera, mentre el vermell dels edificis d'un monestir i els nombrosos punts blancs de les tendes parades al voltant li apareixen a la vista. Els focs de camp d'altres pelegrins, i també de comerciants, captaires i nómades donen la benvinguda al pelegrí a un segur refugi. Se li fa estrany trobar-se de nou en societat, i agraeix el poder reposar les seves migrades provisions. Però el seu cor es troba encara en les solituds silencioses del paradís perdut, a les sagrades vores del Manasarovar, i la seva ment espera amb delit la iniciació als misteris del Kailas.
Altre cop experimenta la mateixa tensió i goig que la nit abans de creuar la porta de la Terra dels Déus, al coll de Gurla, però a l'hora sap també que els propers dies posaran a prova, mentalment i física, les seves forces i la seva capacitat de resistència.

Ningú no es pot acostar al Tron dels Déus, ó penetrar dins el Mandala de Shiva ó de Demchog, ó qualsevol altre nom que hom vulgui donar al misteri de la realitat última, sense arriscar la vida, i també la cordura de la seva ment. Aquell qui executa el Parikrama, les circunvalacions rituals a la muntanya sagrada, amb ment perfectament devota i concentrada, travessa un cicle sencer de vida i mort.

El pelegrí s'acosta a la muntanya des de les daurades planes del sud, des del migdia de la seva vida, i amb el vigor i la plena experiència d'ella.
Entra a la vermella vall d'Amitâbha amb la suau llum del sol ponent, travessa el portal de la mort entre una fosca vall oberta al nord i una altra a l'est, plena de colors, e pujar el formidable Dölma-La, el coll de Tara, la Salvadora, i descendeix com un nadó vers la verda vall d'Aksobya a l'est del Kailas, on el sant poeta Milarepa va composar els seus himnes, i des d'on el pelegrí surt novament a les obertes i asolellades planes del sud, asignades al Dhyâni-Budha Ratnasambhava, simbolitzat pel color daurat.
Ell, que va caminar per les daurades sorres del sud, és aquí conscient que es mou a través d'un gegantí Mandala miraculosament creat per la Natura, i on formes i colors li parlen en el simbòlic llenguatge amb el què les experiències de meditació han estat transmeses des de l'alba de la humanitat.
En entrar a l'estreta vall del costat oest del Kailas, el lloc assignat a Amitâbha, i el seu color és el vermell, es troba en un congost de roques roges, guarnit amb elaborades cornises, pilars i terrasses.
L'apariència del congost és tan arquitectònica que sent com si caminés entre fileres de temples gegantins.
I per sobre de tot això, apareix enlluernadora la cúpula gelada del Kailas.

La seva forma és notòriament regular, com si fos esculpida en un immens bloc de gel. Cap a l'oest, dues profundes esquerdes, com les cavitats dels ulls d'una calavera blanca perfectament formada, miren avall, misteriosament, sobre el pelegrí, qui així recorda els aspectes més terribles de Shiva i Demchog ( Mahâsukha ), ja que ambdós es guarneixen amb calaveres, que simbolitzen la sabiduria sûnyatâ, la comprensió del buit i la transitorietat de tots els fenòmens.

Monjos budistes i ermitans, per a contemplar aquest aspecte de la muntanya sagrada, van construir un petit monestir dins una cova a la paret de roca oposada, que apareix al pelegrí com un niu d'orenetes.
Abans que la vall tombi vers el noroest sorgeix de la seva base una roca que s'alça milers de metres perpendicularment, amb la forma del toro sagrat Nandi, que aixeca el cap vers el cim del Kailas, com si mirés amorosament al seu mestre.
En arribar a la banda nord de la muntanya, el color de les roques i l'estructura de les estribacions canvien sobtadament.
Semblen compostes d'un conglomerat de pedres predominantment fosques, cosa que les despulla de la qualitat arquitectònica de talls nets que poseeixen les roques i les muntanyes que delimiten la vermella vall d'Amitâbha.

Però hi ha un tret sobresortint que supleix aquests petits defectes: les estribacions de cop s'obren, permetent-li ara una vista sencera del Kailas en tota la seva magnitud. La vista és absolutament aclaparadora, i és en aquest lloc i segons les escriptures, on els iniciats en els rituals i meditacions dels respectius Tantres han de realitzar les seves pràctiques devotes al gran Mandala de la Joia Suprema.
Aquells qui ho fan son afavorits no tan sols amb el "darshan" de la muntanya sagrada en la seva indescriptible bellesa de temple amb cúpula gegantina i de simetria perfecta, sinò també amb la visió esplèndida ( darshan ) del seu Ishta-devata, la deitat ó ideal del seu cor, ja sigui en les formes divines de Shiva i Parvati, ó de Budhes i Bodhisattves, o de qualsevol altre símbol important relacionat amb aquest lloc i la seva atmòsfera imponent.

De vegades, els núvols de tempesta i el torb envolten la muntanya, i llavors cal esperar uns dies fins que es calmi la furia dels elements, i el vel de núvols remolinejants s'hagi descorregut. Llavors, apareixerà de cop en tota la seva prístina puresa, amb el seu cim d'un blanc enlluernador, els seus vessants gelats verd-blavosos, ombres blau-violetes i roques púrpura fosc; un espectacle tan irresistible que desafia a la paraula.
La muntanya és ara tan a la vora del pelegrí que li sembla com si poguués acostar-se i tocar-la, i a l´hora resulta tan intangible en la seva etèria bellesa, com si no pertanyés al regne de la matèria, un temple celestial amb cúpula de cristall i diamant. I és per al devot, efectivament, un temple celestial, el tron dels Déus, el seient i el centre dels poders còsmics, l'eix que conecta la Terra amb l'Univers, una super-antena per al fluxe i refluxe de les energies espirituals del nostre planeta.
El que el pelegrí veu amb els seus ulls nus és només la subestructura i emanació de quelcom molt més gran i transcendent. Per al tibetà, la muntanya i envoltada per milers de Budhes i Bodhisattves meditant, irradiant pau i felicitat, i escampant les llavors de la llum dins els cors d'aquells que desitgin deslliurar-se de les tenebres de la cobdícia, l'odi i l'ignorància.

Els dos pujols entre els quals apareix Khang Rimpoché ( Kailas ) són anomenats Vajrapâni i Manjusrî, i es consideren els seients de l'"Esgrimidor del Centre de Diamant" ( habitualment traduït com "llamp" ), i lluita contra els poders de les tenebres i la destrucció ( el diamant com a símbol de l'indestructible ), i del Bodhisattva del coneixement i la sabiduria activa, qui amb la flamejant espasa del coneixement a la mà talla les cadenes de la ignorància i els prejudicis.
Al seu costat es troba el turó d'Avalokitesvara, el Bodhisattva de la Compassió, i Patró de Tibet, mentre que al costat de Vajrapâni i a la banda nord-est de Kailas s'alça el Dölma ( Târâ ), de qui hom diu que va néixer d'una llàgrima d'Avalokitesvara quan estava afligit pels patiments d'aquest món.
Totes aquestes muntanyes s'alcen com a sentinelles, com a quatre piràmides, a ambdúes bandes del Kailas, vistes des d'aquest notori lloc de culte.

Mentre experimenta aquestes meravelles, el pelegrí abandona el lloc sagrat amb tot el seu ser en un estat d'èxtasi i de transformació, que no es podrà complertar amb èxit mentre segueixi duent amb ell d'una banda a l'altra el seu antic ego.
Li cal encara travessar les portes de la mort abans d'entrar a la vall d' Aksobhya, a l'Est, on renaixerà per començar una nova vida.
Aquesta és la seva darrera prova.

Mentre puja cap a l'alt coll de Dölma, que separa les valls Nord i Est, arriba a l'indret on contempla el "Mirall del Rei de la Mort" ( Yama ), a on es reflexen tots els fets del seu passat. El pelegrí s'ajau, entre les grans pedres, tot adoptant la posició de l'home mort. Tanca els seus ulls i s'enfronta al judici de Yama, el judici de la seva pròpia consciència, recordant tots els seus actes anteriors. I amb ells, el record de tots els éssers estimats morts avans d'ell, de tots als qui va ser incapaç de correspondre al seu amor, i prega per la seva felicitat sigui quina sigui la forma amb què s'hagin reencarnat.
I com a exvot, el pelegrí deixa petites relíquies dels dies terrenals d'aquells éssers: un bocí de roba, uns cabells, un grapat de cendres de la seva pira funerària... ó qualsevol altra cosa que hagi pogut conservar per a rendre aquest darrer servei als seus estimats morts.

I un cop així fetes les paus amb el passat, i havent travessat les portes de la mort, creua el portal de la seva nova vida, al nevat coll de la misericordiosa mare Dölma. Vet aquí que als seus peus hi ha un llac del més pur color maragda, que és el color de Dölma ó Târâ, envoltat de roques i neus.
foto Manoj Kheradia.

En tibetà se l'anomena el llac de la Misericòrdia, i els hindús en diuen Gaurikund. És on el pelegrí rep el primer bateig com un ésser de nou nat.
Ara que ja ha superat la seva prova final, posa fi a totes les seves ànsies i penúries. Més d'un pelegrí ha trobat la mort degut a l'esforç de l'ascens fins a la formidable alçada de quasi 6000 m., a on el torb pot congelar a un home en pocs minuts, i on cal dossificar la respiració com si fos l'elixir de la vida. Però per al devot que mor en presència dels déus i en el terra més sagrat no hi ha temor, per què ho fa al moment de més exaltació de la seva vida, i realitzant la seva més alta aspiració.

L'acollidora vall de l'Est correspon al Dhyâni-Budha Aksobhya, i acull al pelegrí amb verdes terres on acampar i rierols platejats amb transparentes aigües de cristall. Com a darrer record de les seves proves passades veu una estranya roca vertical, en forma d'eix, al camí de descens a la vall.
És l'emblema del Rei de la Mort, i hom l'anomena l'eix del Karma. Per al pelegrí pietós, això ja no té poder sobre ell, per la misericòrdia de Târâ, la Salvadora, per què la misericòrdia és més forta que el Karma; neteja els nostres actes passats amb llàgrimes de compassió per tots els éssers que sofreixen. En compartir el sofriment aliè, no queda espai per al propi, i el resultat final és que hom creix en abandonar la petitesa del seu ego.
Budha i molts dels seus seguidors així ho han ensenyat, així com especialment el gran poeta i sant de Tibet Milarepa, i de qui encare queden vius molts records a la vall de l'Est, i particularment a la cova de Dzundulphug. És on va cantar i meditar, i el pelegrí pot veure el senyal de la seva mà al sostre de la cova, que ara és el santuari d'una petita ermita monàstica.
La història ens explica com Milarepa, que trobava la cova massa baixa, va empènyer el sostre de roca cap amunt, amb la seva mà. Però va fer tanta força que el sostre es va aixecar massa, fent la cova freda i massa ventilada a l'hivern. Aixì, va pujar al cim de la roca i va apretar avall amb el peu fins a deixar-la en la posició que ell volia. La seva petjada és encare visible al capdamunt de la pedra.

D'ell s'explica una altra petita història en relació a un sacerdot Bön, un bruixot de la fe pre-budhista de Tibet. Aquest va reptar a Milarepa, apostant que mercès a la seva màgia seria capaç d'assolir el cim del mont Kailas. Milarepa el va respondre dient que ell també ho podia fer.
"Ja veurem qui hi arriba primer", va dir el bruixot, començant la pujada sense perdre temps.
Era al mati, molt d'hora, i el sol encare no havia sortit. Milarepa va dir que reposaria una mica. Els presents es preocupàven, i li demanaven que sortís redera el seu adversari. MIlarepa, però, seguia tranquil, sense intenció de moure's de lloc.
Quan el bruixot gairebé ja arribava al cim de Kailas, i se'n reia de Milarepa, el primer raig de sol va encendre el cim de la muntanya santa. Era el moment precís què Milarepa esperava. Amb el seu extraordinari poder de concentració es va fondre i fer un amb aquell raig, i avans que el bruixot s'adonés del que havia passat, la seva figura va aparèixer al cim de Kailas.
"Ei!", va fer, tot cridant-lo, mentre el bruixot esbufegava sense esma per sota d'ell.
"No t'esgotis gaire, company..."
El mag, veient-se vençut, impressionat pel fet, va deixar caure el seu damaru ( timbal màgic ), que anava rebotant per la paret de la muntanya tot emetent uns sons aguts ( "tang-tang-tang" ), i deixant un marcat tall vertical a la seva superficie. Actualment és visible una línia perpendicular de marques, com els graons d'una escala, que forma l'eix vertical de la gran svàstika, a la cara sud de la cúpula del Kailas.

Nombroses històries com aquesta, farcides d'humor i de significació religiosa, han sorgit al voltant de la figura de Milarepa. Personalitat històrica de gran atractiu, que va deixar el més gran llegat poètic de Tibet, en les seves "Cent-Mil Cançons". La seva vida potser la més notable de les que qualsevol sant hagi viscut mai. Va arribar a les cotes més extremes de l'existència humana, i després de dramàtics esforços va assolir finalment la realització.
No fou tan sols un seguidor de Budha, sino que ell mateix va arribar a l'estat de Budha. Això és realment significatiu i encoratjador en ser la seva vida plenament autèntica, malgrat les moltes històries i llegendes que més tard van nèixer sobre la seva personalitat.

I per sort seva, va tenir un deixeble culte i preparat, que va escriure les seves cançons i va esdevenir el seu biògraf. Es deia Rechung. Mercès a aixó, el seu missatge ha seguit viu pels seus descendents espirituals, els patriarques i seguidors de la Secta Kargyütpa. Els dos monestirs al nord i a l'est de Kailas pertanyen a la Secta, i són venerats en memòria de Milarepa.
Es fa estrany que els pelegrins hindús generalment identifiquen a Milarepa amb Shiva, potser pel fet que ambdós es representen amb el cabell llarg, i cossos blancs i estil·litzats. En el cas de Milarepa, de vegades aquest blanc és verdós, doncs es diu que menjaba principalment ortigues durant els seus anys d'ermità a les salvatges muntanyes nevades, i el seu cos va agafar un tó verdòs. Feia coure les ortigues a una olla de fang, que era la seva única possessió terrenal. Un dia, l'olla se li va trencar, però ell, en comptes de plànyer la seva pèrdua, va fer un poema on deia:

"Fins i tot la vella olla de fang
ha esdevingut guru per a mí.
M'ha ensenyat
la llei de la impermanència
de les coses d'aquest món,
doncs en trencar-se, em deslliura
dels meus darrers lligams amb elles".

Cal dir que encare avui les ortigues són un menjar comú dels pobres, i que creixen amb abundor pels volts de Kailas i a les seves valls. Així, el pelegrí recorda constantment a Milarepa en la seva volta a la muntanya santa, en passar al costat de les ufanoses ortigues. I més d'un cantarà una de les cançons de Milarepa, popular a tot Tibet, en lloança a la solitut i a la vida de renunciació, ó d'exaltació de Budha i del seu guru, Marpa, l'Intèrpret.

Així és com el pelegrí travessa la part final de la vall de l'Est, que és com una terra de fades tota plena de colors. Hi ha roques d'un vermell flamejant, i blau fosc, i verd, de costat amb altres taronja viu, i groc suau... És com si, abans de deixar el Kailas, el pelegrí rep com a regal de comiat una mostra de totes les menes de roques acolorides que ha anat admirant al llarg del Parikrama ( circunvalació ritual ).

Finalment, surt de la vall cap a les obertes planes, fins que arriba de bell nou al punt d'inici del Parikrama, el petit monestir de Tarchen. Mentre passa al costat de nombrosos "mani-walls" fets de mil·lers de pedres sobre les quals pietosos devots han gravat el mantra

"Om mani padme Hûm",

en lloança del Budha Avalokitesvara ( la Joia - mani - que hauria de residir al Lotus - padma - del cor del devot ), i el pelegrí afegeix les seves pròpies pedres, en agraïment per tot el que aquest pelegrinatge li ha donat, i també com una benedicció per als pelegrins que vindràn al seu darrera:

"Sukhe Bhavantu!", que vol dir: "Què sigueu feliços!"
*

foto miquel del turó.
*

.

*

Anagarika Govinda

*

del mateix autor: Kailas, la Muntanya Sagrada.

*

*

*

Dins The way of the white clouds. Hutchinson Publishing Group. 1966.

.

El camino de las nubes blancas. Editorial Eyras. Madrid, 1981.
*

Traducció al castellà, Maria Victoria de Andrés.

*

Traducció al català, miquel del turó.

*

.

Vols llegir el mite tibetà de la Creació?
*

servido por miquelturo sin comentarios compártelo favorito

problemes al bloc amb el navegador explorer!

.
*
si feu servir internet explorer i teniu problemes per a visualitzar correctament la pàgina, i fins i tot el navegador "no respon" ( botons de colntrol inactius, dificultats de desplaçament pel bloc..., cal que feu servir un altre navegador!
:
us proposo un que está força bé, tot i que a vegades fa coses estranyes amb el format.
El podeu descarregar lliurement aquí.: http://www.softcatala.org/wiki/Rebost:Firefox
fins ara...
m.
*

servido por miquelturo sin comentarios compártelo favorito

Pelegrinació al Kailas, 1. La Terra dels Déus ( Anagarika Govinda ). .

massís de Gurla Mandhata.
.
llac de Manasarovar. fotos Manoj Kheradia.
*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
1. La Terra dels Déus
.
*
Per entendre tot el significat del mont Kailas i els seus voltants extraordinaris cal veure'l no tan sols geogràficament, cultural o històrica, sino primerament i per damunt de tot fer-ho amb els ulls d'un pelegrí. I per a aconseguir-ho, primer ens cal abandonar l'estret reducte de la nostra personalitat, i especialment els prejudicis intelectuals de la educació occidental, per què les experiències que aquí tractem són massa grans i masa intemporals com per a que encaixin dins del marc d'un aconteixement purament personal, o del d'una descripció de successos accidentals.
En el nostre camí vers la muntanya sagrada, Li Gotami i jo mateix ens sentiem com una anella més del cadenat etern dels pelegrins que des de temps immemorials han viatjat pels solitaris i atzarosos senders del món de ferèstegues muntanyes i d'espais sense límits de les altes terres de Tibet.
L'única cosa que ens semblava important era la nostra participació en aquella experiència suprapersonal, que depassava i de llarg tots els pensaments i sentiments individuals, i ens remuntava a un nivell nou de coneixement.
.
Aixì doncs, sou convidats a seguir al nostre pelegrí sense nom:

Imaginem-lo deixant les fèrtils planures de l' Índia, i movent-se amb gran dificultat al llarg de 300 ó 400 km. per interminables serralades, tot travessant caloroses valls carregades d'humitat, i enfilant-se a colls coberts de núvols; travessant salvatges torrents de muntanya, on un mal pas o una relliscada poden significar trobar la mort, o en creuar els engorjats dels torrencials rius tot penjant de precaris ponts d'incerta edat, fets tan sols de trèmuls joncs trenats...
Imaginem-lo, tot travessant els engorjats, on les pedres es precipiten des d'invisibles alçades, i els saltants d'aigua semblen despenjar-se directament des dels núvols...
Imaginem-lo en fer camí entre immenses pedres, pels estrets senders de muntanya amb esmolats cantells rocosos que tallen els seus peus cansats i adolorits...
Imaginem-nos tot això, i veiem-lo finalment al capdamunt del coll de Lipulekh, dins les boires gebradores del seu estiu perpètuament gelat i ennuvolat.
Tot d'un cop, els núvols s'aixequen, i el pelegrí pot baixar l'esguard cap a l'altre costat, a un país de sol etern, i amb unes muntanyes que no tenen res de la pesantor dels Himalaies, i més aviat semblen fetes amb els colors pastel més purs, quasi transparents: grocs, taronges, vermells, violacis, disposats en un cel de vellut d'un blau intens i pregon. El contrast és tan sorprenent que el pelegrí oblida els pesants i foscos núvols que encare l'envolten amenaçants, llançant-li el seu glaçat alè.

Aviat baixa a l'ample i oberta vall, i és llavors que se li fa palesa la diferència entre el món que deixa enrrera i el que acaba d'arribar: les valls que ha deixat eren guarnides amb rengleres d'ombrívols boscos d'avets, i el terra era cobert d'herbes, de molses, falgueres, flors i arbusts; fosques roques s'alçaven sobre la verda vall perdent-se entre els densos núvols monsònics, que amagaven els cims coberts per la neu.
Mentre que en aquest els vius colors i les marcades formes de roques i de muntanyes destaquen en la brillant claror, despullades de qualsevol indici de vegetació, com el món el primer dia de la creació, quan només es miràven l'un a l'altre el cel i la terra en la seva primitiva puresa.
Al fons de la vall, cap al lluny, apareixen al llarg del riu serpentejant verds claps d'herba, i petits camps grocs de civada, que posen una nota de contrast dins del paisatge força àrid. Resulten gairebé anacrònics, per dir-ho així, anticipant un estadi en el desenvolupament de la creació que hauria d'apareixer milions d'anys més tard, doncs no existeix encara en la natura que l'envolta.

Sorgeixen els habitatges humans, gairebé tan estranys com el paisatge: formes cúbiques llises, apinyades, i al seu darrera els immensos contraforts rocosos de l'antiplà muntanyenc, amb coves excavades a les parets de roca, i amb fortaleses i monestirs al seu damunt.
Tot apareix com misteriós i amenaçador, i tan antidiluvià com el mateix paisatge. I per sobre de tot, s'aixequen al fons els refulgents cims nevats de la serralada Gurla Mandhata. Molt diferent dels abruptes cims himalaiencs, al sud, aquest cordal constitueix un massís plàsticament moldejat que a vista d'ocell tindria la forma d'una immensa svàstika. Els amples cims centrals són coberts per una sòlida capa de neu i glaç que s'estén sense interrupció al llarg de quasi 33 km., mentre entre els braços de la creu immenses geleres troben el seu camí de descens. Aquesta extensa serralada és la que separa el districte de la vall de Purang de la regió de Kailas-Manasarovar. Per això, al pelegrí li cal contornejar els extensos vessants de la Muntanya de la Svàstica, fins a assolir després d'un ascens continu el coll de Gurla, que condueix a l'altre banda d'un dels braços de la creu.
Llavors ja no li queden més obstacles naturals, però com tot sovint succeeix, allà on la natura és suau i amable l'home no ho és.
El poder del governador tibetà de Purang tan sols arriba a la zona habitada de la vall. Un cop el pelegrí surt de la regió, és fàcil víctima dels lladres que esperen amb impunitat al viatger solitari o a les desarmades caravanes. Els horribles rumors i històries que escolta el pelegrí a Purang són habituals, i tan sols aquells qui disposin de prou coratge i fe seguiràn endavant, mentre que els temerosos hauràn d'esperar fins a trobar a d'altres per a unir-s'hi i tenir una mica més de protecció. Això, o bé donar-se per satisfets tot visitant els santuaris de la vall inferior de Purang, que condueix vers Nepal.

Difícilment però, seria aquest el cas de cap dels sannyâsî ( ó Samnyâsin = Brahman a la quarta etapa de la seva vida, fakir errant, ó mendicant religiós ) hindús, qui any rera any realitzen aquest pelegrinatge, el més sant i més gran de tots, i que per la seva fe suporten grans penúries i privacions. I si és feixuc per a aquells que es poden permetre llogar cavalls ó iaks i dur tendes i provisions, i que poden fer la major part del viatge tot cavalcant, els qui no posseeixen res més que el que poden dur a l'esquena, que viatgen sense cap protecció de la pluja, el vent, la neu i el fred glacial de les nits, i força d'altres perills i imprevistos, aquests valerosos pelegrins són mereixedors de tota la nostra admiració. Molts d'ells ja no en tornen, i els qui ho fan donen testimoni d'una fe i una resistència supremes. Aquests, tornen al seu país amb els ulls lluents, i enriquits per una experiència que per la resta de la seva vida serà una font d'ànim i d'inspiració; doncs han estat cara a cara amb l'Eternitat, han vist la Terra dels Déus.

Qui hagi mirat cap avall des del coll de Gurla estant sobre la regió de Kailas-Manasarovar pot testificar que aquesta no és cap expressió exagerada.
Encara a un dia de camí del coll, li apareix a la banda de ponent de la Muntanya de la Svàstika, sobre els turons suaument ondulats que són la continuació d'un dels seus braços, el que sembla la Lluna plena aixecant-se al cel blau fosc: és el cim resplendent i glaçat del Kailas! És tan irreal, tan absolutament aliè a totes les coses terrenals, que el pelegrí oblida totes les seves pors i preocupacions, i només se sent plè d'un únic desitg: arribar al coll i comprovar si és real aquesta meravellosa aparició. Els seus peus semblen de cop tenir ales, i desapareix tot el cansament. Mantres i cançons posen el ritme als seus llavis. I a la seva ment, un únic pensament, el gran Darshan, la visió sagrada de la que acaba de copsar la primera espurna.
A partir d'ara els poders del mal ja no podràn exercir sobre ell la seva influència, ja ningú li prendrà la visió que ha tingut.
Tot de cop es troba plè de seguretat interior i de confiança, i se sent com si estigués envoltat d'una màgica cuirassa, que cap força exterior no podria trencar ni destruïr.

Arriba així al darrer vivac avans de la pujada final al coll. Passa la nit feliçment al peu de les geleres, d'on prové un cristal·lí rierol que rega una agraída prada delicadament verda, espurnejada de flors. Tot sembla donar la benvinguda al caminant cansat; una aigua rutil·lant el convida a beure, i els cavalls i els iaks troben aliment i un tros de terra suau i herbada on descansar, al recer de les roques i els vessants propers.
El pelegrí es llevarà a l'alba, i després d'un esmorzar senzill, comença l'ascens final, vibrant d'espectació i d'alegria interior. Avui és el gran dia on per primer cop contemplarà la Terra dels Déus, i que creuarà les portes de la Terra Promesa, realitzant l'aspiració de tota una vida.
I tot i això, quan arriba al coll i es troba al llindar del pais sagrat totes les seves esperances es veuen superades. Qui pot posar en paraules l'immensitat d'aquells espais? Qui podrà descriure el paisatge que respira aquesta immensitat? Extensos llacs blaus entre pastures verd maragda i daurats contraforts muntanyencs destaquen sobre el fons llunyà d'una serralada nevada, al centre de la qual sorgeix enlluernador el cim del mont Kailas, la "Joia de les Neus", que és com l'anomenen els tibetans.
Domina complertament el dilatat paisatge, que s'estèn com un mapa als ulls del pelegrí. La nitidesa de l'aire és tal que hom pot veure més enllà de cent km., i cada forma i matís del color es perceben amb una inusual nitidesa, com si els seus ulls estiguessin dotats d'una sobrehumana percepció.
És veritablement una de les vistes més inspiradores de la terra, i fa que hom es pregunti si pertany de veritat a aquest món, o és més aviat un somni, una visió anticipada de l'altre.
Hi ha una pau immensa en aquest paisatge diví que sadolla el cor del pelegrí,inmunitzant-lo contra tots els problemes personals, perque com si fos en un somni, ell sent que és un amb la seva visió. Ha assolit l'equanimitat de qui sap que no li pot succeir més que allò que ja li correspòn des de l'eternitat.

Ja no li cal cap cuirassa, doncs ha esdevingut el drac i el cavaller, el botxí i la víctima, el dimoni i el déu.
I quan toca amb el seu front la santa terra, i afegeix alguna pedra a les que han apilat els pelegrins anteriors, com a senyal de devoció i de felicitat per haver vist realitzat el somni de la seva vida, una única pregària omple la seva ment:
"Que no ho oblidi mai!... Que pugui conservar sempre viva i encesa aquesta flama dins meu!".

I un cop i un altre s'inclinarà per tocar el terra amb el seu front, i voltarà les piles de pedres on cada una d'elles significa una pregària i una bendició d'aquells que l'han precedit, i a la germandat dels quals ell avui s'ha afegit.
Hi ha en aquest món multitud d'ordes religioses, amb les seves regles i normes, amb rituals i dogmes, amb vots i iniciacions. Però la germandat dels qui han fet el pelegrinatge al Kailas, que han sofert les proves de privacions i perills, i han estat recompensats amb la visió gloriosa de la terra sagrada, han rebut una iniciació de la més pregona naturalesa. L'invisible llaç que ara els uneix no necessita ni vots, ni dogmes ni rituals; consisteix en una experiència comuna, d'efecte més fort i durador que qualsevol de les regles i distincions fetes pels homes.
Així és com el pelegrí devalla lentament a la Terra dels Déus; però ara ja no és més l'individu atemorit i solitari dels dies anteriors, sentint-se acompanyat d'una multitud de invisibles camarades - la germandat espiritual dels pelegrins -, i envoltat per les moltes i subtils influències que semblen surar a l'aire d'aquesta regió, i que segons les diferents tradicions religioses, han estat descrites com la presència de Déus, de Budhes ó de Bodhisattves.

Què poc que en sap d'aquestes coses, la humanitat contemporània! I què vans els esforços dels qui consideren per sota de la seva dignitat intelectual el fet d'admetre la realitat dels poders espirituals, intentant justificar-los amb altisonants axiomes científics, o bé descartant qualsevol experiència d'aquestes realitats, i considerant-les com supersticions ó al·lucinacions... Com si la paraula última de la ciència fos a l'hora la de la veritat única, com si no hi hagués cap més realitat que la de la ciència! La ciència és, sens dubte, admirable dins del seus propis dominis, però de magre aplicació en els fenòmens espirituals, com també ho és per a qualsevol forma de creació artística.
Degut a la nostra concentració exclussiva i al conreu exclussiu també de les nostres facultats intel·lectuals, hem anat oblidant i perdent en gran mesura la nostra sensibilitat psíquica. Així doncs, parlar de deitats, Déus, Budhes i Bodhisattvas en qualsevol altre sentit que el d'un ús metafòric ó poètic és veure's exposat a una acusació de superstició. I tot i així, per al pelegrí són prou reals com per a fer-li inmune als perills, i elevar-lo per sobre del temor al patiment i la mort, cosa que ni l'art poètic ni el coneixement científic poden aconseguir.

Cal tenir presents en la ment aquests fets, si de veritat volem entendre i apreciar les experiències del pelegrí.
A l'excitació del primer impacte entre ell i el nou entorn la succeeix gradualment una exaltada serenor.
Mentre, el Kailas, la Joia de les Neus, desapareix darrera d'un mantell de núvols, que s'entortolliguen al voltant del seu cim amb el progrès del sol i la seva creixent escalfor, i els llacs sagrats esdevenen el centre gairebé únic de l'atenció del pelegrí. No pot deixar d'admirar el seu blau radiant, i meravellar-se devant de l'estrany joc de la natura, que sembla voler impressionar-lo amb tots els símbols de la tradició antiga:
A la seva esquena, la muntanya de la Svàstika ( símbol de la creativitat eterna ), i al seu davant dos llacs; el Rakastal, el llac de les terrorífiques deitats de les tenebres, apareix a l'esquerra, amb la forma del creixent de lluna, mentre l'arrodonida forma del Manasarovar, per la dreta, ho fa plè de reminiscències solars ( el Senyor del Dia i de les pacífiques deitats de la llum ). Aquesta combinació de signes és un dels símbols tibetans més representatius ( es representa amb la svàstika coronada per un creixent de Lluna amb les banyes cap amunt, i el cercle solar a sobre el creixent ).
El signe de la svàstika, a més, es repeteix al vessant sud del Kailas. Apareix primer com una poderosa creu que divideix el gelat cim en quatre parts En acostar-se, els braços més petits es fan visibles, especialment els horitzontals.

A les poques hores d'haver passat el coll de Gurla, el pelegrí arriba a la vora del llac Manasarovar, i experimenta els explendors de la seva primera posta de sol sobre les sagrades aigües. El blau dels llacs es torna verd de Verona, aprop de la platja, i un blau ultramarí es fa present al seu centre.
Els núvols lleugers de la tarda s'encenen a poc a poc amb tots els colors del foc. Són núvols baixos, que canvien i es mouen veloçment. De vegades semblen esclatar com focs d'artifici tot caient a les aigües del llac, ara de color violeta, com una cascada de raigs flamejants, ó bé projectant-se amunt com a coets, i disipant-se emmig d'una pluja de foc.
I mentre el pelegrí meravellat i sense esma contempla aquest espectacle diví, els animalons surten dels seus caus encuriosits per contemplar al foraster.
Els ocells s'acosten sense temor als seus peus, i d'altres petites criatures es fan presents per donar la benvinguda al pelegrí; les llebres es drecen amb les llargues orelles estirades, mirant-lo amb sorpresa, i fins i tot els kyangs ( espècie de cavall salvatge del tamany d'una zebra, amb la pell color marrón i llisa, i amb la panxa blanca ) pasturen amb la major tranquilitat a les proximitats.
És establert com a dret consuetudinari el fet que a ningú no se li permet matar ó ferir als animals que viuen a la regió, i com si fossin conscients de la seva protecció divina, el seu comportament vers l'home és semblant al que devien tenir a l'antic paradís fa tant de temps oblidat.

El pelegrí, que des del principi del dia es troba com qui es belluga dins d'un somni, de meravella en meravella, comença llavors a comprendre que si existeix al món un lloc que s'assembli al paradís, és aquest, sens dubte.
Segons les creences tibetanes, compartides per la majoria de pelegrins d'Índia, hom diu que l'aigua del Manasarovar, així com la seva sorra i les seves acolorides pedres, i també una estranya varietat de peixos, tenen propietats medicinals i màgics poders guaridors. Naturalment que a ningú no se li acut pescar-los, ni caçar les nombroses aus ( "hamsa" ) que viuen al llac; però amb les fortes tempestes, les onades trenquen amb força contra la vora, i molts d'aquests peixos són llançats sobre la platja, on moren i s'assequen, i els pelegrins poden així disposar d'aquesta cobdiciada medicina.
Els suaus turons i les planes que envolten els llacs són coberts amb arbusts baixos, i enormes extensions de prats on milers de kyangs i de iaks es barregen amb els ramats d'ovelles i cabres dels pastors nómades, trobant unes agraïdes terres de pastura.
També entre les plantes de la regió hi ha moltes amb virtuds medicinals, i d'altres que es fan servir com a inciens i que són molt preuades per la seva meravellosa fragància. Totes aquestes coses són considerades com a "prasads", ó regals dels déus al pelegrí. N'hi ha molts d'altres, de prasads, cadascun d'ells característic d'un lloc en par ticular.

Entre les pedres del llac Manasarovar n'hi ha unes de color vermell fosc, suaus al tacte com si fossin de seda, meravellosament polides i formades per l'erosió al llarg de centenars de milers d'anys. No són molt dures, i es poden rallar amb un ganivet. Els tibetans barregen aquest pols amb llet, i ho fan servir com a medicament, i també com a amulet contra tot tipus d'afliccions.
Al costat est del llac hi ha les sorres que anomenen "enjoiades", i que hom diu que són compostes per cinc varietats de pedres precioses: turquesa, corall, cristall, or i plata. Siguin el que siguin, són realment belles, amb els seus centelleigs multicolors, i amb la particularitat que tan sols es troben en un curt tram de platja, i que són sorprenentment pesants. Formen una capa prima per sobre d'altres sorres.
A la vora oest de Manasarovar, especialment als estrets istmes que es troben entre Manasarovar i Rakastal, hi ha les"sorres d'or". Són d'un preciós color groc taronja, i en algun cas hi ha qui ha trobat or veritable entre elles. Segons em van explicar, la troballa més important que es va fer va ser un bloc del tamany d'un gos ( tibetà ), i els voltants del lloc on es va trobar encara avui s'anomenen "Serkyi", el gos d'or. Els tibetans, tanmateix com els antics inques de Perú, i amb els qui també tenen moltes d'altres característiques comunes, són de l'opinió que qualsevol or trobat en aquest terra sagrat pertany als déus, i no s'hauria de mal utilitzar per homes cobejosos. Així va succeir que qua va ser desenterrat el bloc d'or del tamany d'un gos ( tibetà ) ningú no se'l va voler quedar, i el van enviar al Dalai Lama, a Lhasa. Quan aquest es va assabentar que havia estat agafat a la Terra del Déus, el va fer tornar immediatament, i enterrar al mateix lloc on havia estat trobat. Al cap dels anys, només un petit promontori sugereix el lloc on hi havia un stupa que es va erigir per commemorar aquest fet.

Els "prasads" que la natura lliurement ofereix al pelegrí són infinitament més valuosos que qualsevol quantitat d'or, i que si Lhasa hagués estat temptada de fer prospeccions i explotacions hauria convertit la Terra dels Déus en un infern de cobdícia i passions violentes.
Tot i que els lladres poden córrer pels voltants de la terra santa, i fins i tot entrar-hi disfressats de pelegrins inofensius o de viatgers, al menys s'abstenen de matar deliberadament en el terra sagrat, i en presència d'uns poders que, fins i tot sense poder entendre'ls, com a mínim els temen i els respecten.

( *continua aquí.* )

.

*

Anagarika Govinda

*

Dins The way of the white clouds. Hutchinson Publishing Group. 1966.

.

El camino de las nubes blancas. Editorial Eyras. Madrid, 1981.

Traducció al castellà, Maria Victoria de Andrés.

*

Traducció al català, miquel del turó.

.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo favorito

Sol Terra ( Wuhwuh )

servido por miquelturo sin comentarios compártelo favorito

totdejuny.

fotos miquel del turó, totes del juny.
*

servido por miquelturo 6 comentarios compártelo favorito

Bartra al bloc. (índex ).

.
*

Centenari Bartra.

.

*

Poemes i escrits de Bartra, publicats a noticies fresques del turó de l’home, blocgh.

manifest núvols

servido por miquelturo 2 comentarios compártelo favorito