Interconnexió? No, gràcies

2008-05-15T21:30:23+00:00

M'addereixo al manifest fet públic per l'Ebresfera en contra del transvassament de l'Ebre (altrament dit per la nostra estimada classe política "captació temporal d'aigua"). Em sembla que la realització d'aquest projecte és un dels pitjors actes de deshonor polític que ha comès el tripartit, només comparable amb la cagada de CiU amb el pacte del Majèstic, o amb la cagada dels ciutadans que ens vam creure ZP quan va "prometre" que acceptaria l'Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya.

En definitiva, m'oposo al transvassament i publico el manifest.

Manifest blocaire contra el transvasament

Els blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l’Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d’unir la xarxa del Consorci d’Aigües de Tarragna (CAT) amb la d’Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l’àrea metropolitana de Barcelona.

• Per tot això, denunciem l’alarmisme i la manipulació que el govern català i l’Agència Catalana de l’Aigua estan fent de la falta d’aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l’Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l’últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.

• Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l’Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d’aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d’especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l’aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució, sinó l’estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d’aqüífers contaminats i la dessalació.

• Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L’ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l’aigua.

• Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l’Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l’altura i defensen els interessos del territori, davant d’aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l’aigua.

• Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d’altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l’Ebre, a la Plataforma en Defensa de l’Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l’objectiu d’aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el suport a la convocatòria la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.

Lleida, 15 de maig de 2008

Marvin B. Naylor: The Last Flight of Billy Balloon

2008-04-30T18:34:12+00:00

Advertència! Aquest post continua d'aquest altre.

Els contactes per correu amb Marvin B. Naylor han estat fructífers i, després d'un parell de missatges per part de cadascú, he rebut avui mateix l'àlbum The Last Flight of Billy Balloon.

Marvin B. Naylor
The Last Flight of Billy Balloon
2008

1. Little Piece Of Magic
2. Out Of My Mind
3. Dulcibella Play!
4. Little Creatures
5. Portrait Of A Woman
6. Belle-Amie
7. White Lady
8. Alice And Marianne
9. Beautiful Balloon
10. Daisy Sunshine (For Francesca)

En faré a continuació una petita ressenya, com a homenatge i agraïment a l'autor per la seva amabilitat. Per cert, que el paquetet on venia el disc contenia també una carta d'en Marvin on explica quines guitarres ha emprat i el per què de tots els temes; a més d'un conjunt de ressenyes i crítiques a l'àlbum. Un gran detall.

"Little Piece Of Magic" obre l'àlbum de manera molt optimista. Segons alguna crítica, és una obertura "típica per a qualsevol disc", però jo no ho crec així. El principi recorda vagament el tema "See-Saw" (de Rick Wright, el sisè tema de "A Saucerful of Secrets". De seguida canvia l'orientació, però es manté fidel a aquesta influència. La veu de Marvin sona senyorial i senzilla alhora. En destaca el protagonisme de la guitarra acústica, tant quan es manté al fons com quan desenvolupa passatges solistes. Els canvis modals són realment bons; un tema molt interessant.
"Out Of My Mind" comença en mode menor amb arpegis acústics. De seguida modul·la i de seguida també retorna a mode menor: aquestes modul·lacions es fan constants al llarg de l'àlbum. L'estil és continuista amb el tema anterior, tot i que molt més relaxat. Aquí s'introdueixen cors al fons. En alguns moments recorda força a algun tema de Genesis amb Peter Gabriel (per exemple, l'inici de "The Cinema Show", a l'àlbum "Selling England by the Pound").
"Dulcibella Play!" comença com un tema acústic senzillet i que no introdueix els canvis dels temes anteriors. Es basa en rodes d'arpegis de la guitarra i una estructura molt ben delimitada. S'introdueixen, però, també altres instruments com ara violins i alguna mena de sitar o banjo abans de desembocar en el final, que és la part més interessant i on els cors fan una gran feina, a més de barrejar-se múltiples instruments.
"Little Creatures" i "Portrait of a Woman" són cançons enllaçades. La primera és un tema de nou molt acústic i en mode menor, encara que més tard modul·la. Algunes parts del tema no tenen lletra. Deixa entreveure un caràcter molt "ambiental", per això crec que no desentonaria en llocs com el Cafè del Mar. El segon comença de manera semblant a l'anterior, però en mode major. És força repetitiu, però molt bonic, basat també en arpegis de la guitarra. Acaba amb un fade-out.
"Belle-Amie" comença a destacar pel coprotagonisme guitarra-teclats. Canvia l'orientació harmònica, introduint algunes estructures de jazz, i la veu retorna als orígens i es torna més greu i imponent. Tema curiós pels girs que va fent, i on les percussions suaus (a l'estil Metheny) guanyen protagonisme.
"White Lady" és la "suite" de l'àlbum. Es va desenvolupant sense repetir-se, i modul·lant, com ja ve sent tradició. Destaca la tècnica guitarrística de Naylor en aquest tema: el guitarrista utilitza sovint el "tremolo" de Francesc Tàrrega a "Recuerdos de la Alhambra". Asseguro per experiència pròpia que la cosa té el seu intríngulis i no resulta senzill en absolut. Naylor també fa us de pauses i silencis amb un bon resultat, tot i que acabant en fade-out.
"Alice And Marianne" és, de moment, el tema que més m'agrada de l'àlbum (cert que és el tema per mitjà del qual vaig conèixer l'àlbum, i el que he escoltat més cops). Basat de nou en la modul·lació, conserva el caràcter més optimista del disc i el mescla amb un alegre acompanyament acústic al qual es van afegint altres instruments.
"Beautiful Balloon" és una barreja peculiar de passatges de teclats, que creen un coixí permanent, alguna intervenció de flauta, arpegis acústics, i la veu de Naylor, que va canviant de to i registre. El tema s'estructura en diferents passatges, com si fossin capítols d'una novel·la.
"Daisy Sunshine (For Francesca)" finalitza l'àlbum amb un caràcter trist i acústic, gairebé de cantautor, que minimitza les modul·lacions i aporta un to marcadament melancòlic al conjunt, acabant amb alguns acords d'aquells tan melangiosos (sus4 i Maj7, i barreges múltiples).

A més d'analitzar les cançons, convé fer esment a l'estil de Marvin B. Naylor. L'àlbum recorda indefectiblement, sota el meu punt de vista, múltiples influències: el rock simfònic dels setanta més reposadet (vegeu Camel), l'estil acústic que tant i tant m'agrada (arpegis i passatges continus de guitarra acústica de 12 cordes), l'estil GENESIS (primera època), fins i tot influències de Syd Barrett quan estava calmadet, o de guitarra clàssica (al tema "White Lady", per exemple), de jazz-fusió, alguns efectes PinkFloydians (per exemple, la tos de "White Lady") o altres efectes psicodèl·lics. Tot això fa de "The Last Flight of Billy Balloon" un àlbum molt complet.

Res més, espero que si teniu oportunitat d'escoltar alguna cosa de l'àlbum, en gaudiu i us agradi. A mi, per suposat, m'ha agradat molt. Podeu escoltar alguns temes de l'àlbum al Myspace de l'autor o en el post anterior (l'adreça, a la capçalera d'aquest).

Camps de maduixes per sempre

2008-04-29T19:13:41+00:00

Let me take you down
'cause I'm going to strawberry fields.
Nothing is real, and nothing to get hung about.
Strawberry fields forever.

Living is easy with eyes closed,
misunderstanding all you see.
It's getting hard to be someone but it all works out.
It doesn't matter much to me.

Let me take you down
'cause I'm going to strawberry fields.
Nothing is real, and nothing to get hung about.
Strawberry fields forever.

No one I think is in my tree,
I mean it must be high or low.
That is you can't, you know, tune in, but it's all right.
That is I think it's not too bad.

Let me take you down
'cause I'm going to strawberry fields.
Nothing is real, and nothing to get hung about.
Strawberry fields forever.

Always know sometimes think it's me,
but you know I know when it's a dream.
I think, I know, I mean, ah yes, but it's all wrong.
That is I think I disagree.

Let me take you down
'cause I'm going to strawberry fields.
Nothing is real, and nothing to get hung about.
Strawberry fields forever.

John Lennon - Strawberry Fields Forever

Així, John, et recordarem sempre
(Premeu la maduixa per escoltar i veure la cançó)

Relats que m'angoixaren

2008-04-28T20:39:39+00:00

L'any passat foren els Crespons negres. Aquest any, li ha tocat a Relats que m'angoixaren. Desitjo que us agradi. Si no, torneu a criticar-me "constructivament" :-P

U: L'Angoixa vital

“Un jaç arran de la carretera / per als vells i els que cauen. / No en vulgueu saber res; / si acàs, que ells mateixos s'aixequin” (J. S-P.)

Després de dinar, els vells s'asseuen davant una caixa de plàstic negre, plena per dins de tubs catòdics i cables, a la qual anomenen televisió. L'engeguen i apareix a la part del davant, que ells anomenen pantalla, una imatge que es mou. De vegades són toros i toreros, de vegades presentadors i concursants, de vegades entrevistadors i entrevistats, de vegades animals i plantes, de vegades informadors i corresponsals, de vegades actors i actrius, de vegades jugadors i aficionats, de vegades dibuixos i més dibuixos, de vegades homes del temps i mapes d'isòbares. Depèn. Com que la televisió és antiga no té comandament, ni els vells tenen esma d'aixecar-se a canviar el canal. Per això només hi ha un canal. I com que la televisió continua essent antiga, i ho seria encara que es canviés de canal, ensenya totes les coses que hem dit abans en diferents tonalitats de gris. Però tant és, els vells són tots miops i inclús n'hi ha algun de daltònid.

Quan els vells s'asseuen davant la televisió, van obrint la boca progressivament fins que es queden adormits, en incòmodes posicions a les butaques que ocupen per parells. Més tard, si es desperten, tots sentiran alguna part del seu cos entumida i s'hi donaran copets amb els bastons, això només en cas que la part adormida del cos sigui accessible amb el bastó, i ens referim a accessible sense fer gaire maniobra.

Avui falten un vell i una vella davant la televisió. La seva butaca és buida, i no és un joc de paraules: tan sols la casualitat i el vocabulari d'aquesta llengua han volgut que els dos mots comencin amb les mateixes lletres i sons. Els altres vells no s'estranyen. Cadascú ja en té prou amb continuar respirant abans d'adormir-se.

Els dos vells que falten estan en una de les habitacions de l'edifici, despullats. L'experiència, diuen, és un grau, i sembla ser prou important com per tenir-lo en compte en moltes ocasions. Abans de fer l'amor, els dos vells han recordat aquesta petita reflexió sobre l'experiència i, constatant que la seva edat avançada els ha fet adquirir força coneixement pràctic sobre aquestes qüestions i d'altres de molt diferents, no temen ni s'avergonyeixen. Ara intentaran gaudir al màxim, i no ens referim només al plaer purament eròtic; gaudiran, si poden, sobretot, d'entendre's perfectament i d'abraçar-se plegats sota un llençol. Avui gaudiran, de la manera que els sigui possible, perquè demà potser ja no podran. Carpe, pensen els dos.

A la sala de la televisió els altres vells ja s'estan adormint. Però abans d'aclucar definitivament els ulls tots senten l'impuls irrefrenable d'estimar-se per darrer cop. Les sis parelles que es troben a la sala s'abracen. Els altres dos vells que queden, un home i una dona, de sobte es miren recíprocament i s'adonen que, en aquestes circumstàncies, la seva complicitat seria perfecta. L'home abraça la dona sense raons per fer-ho, i alhora amb totes les raons del món. Des que naixem que ens morim, pensa la dona. Carpe, diu en veu alta.

Quan arriba l'hora de sopar, els carcellers entren a la sala. Es troben set vells i set velles abraçats. Dormen el son etern. Al dia següent troben un vell més i una vella més abraçats en un llit de l'habitació 202. També dormen el mateix son, de la mateixa durada.

A l'altre dia hi ha l'enterrament de setze vells al cementiri del municipi. Cadascun en nínxols molt allunyats entre si. Un dels carcellers hi ha assistit, cinc minuts en un, cinc minuts en l'altre. Abans ha advertit els familiars sobre un detall, El seu pare va morir abraçat a aquella senyora, la seva mare va morir abraçada a aquell senyor. Tots han respòs el mateix, de fet més que una resposta ha estat una pregunta, Què vol dir-me amb això?, han preguntat tots. Crec que se'ls hauria d'enterrar en nínxols contigus, ha explicat el carceller. No foti, li han anat dient tots els fills, totes les filles, de cadascun dels morts. Això és el que penso, més que res per respectar els seus sentiments, ha puntualitzat el carceller. Els vells no tenen sentiments, ha sentit dir a tots els fills i filles dels morts, només tenen diners, han afegit. Jo també ho pensava, ha respòs el carceller, per a mi els vells només tenien manies i pudors, però m'he adonat que també senten. Ara ja no, són morts, han matisat tots els fills i filles. No han après res, diu el carceller. Calli, li responen. Un senyor fins i tot afegeix despectivament, Vostè només ha vingut aquí a fer-nos Angoixa.

DOS: L'Angoixa social

Fumaré, va pensar.

Va treure de la butxaca una cigarreta sense filtre que havia trobat no recordava on. De l'altra butxaca en va sortir un encenedor. L'amic que anava al seu costat li va preguntar, Des de quan fumes?, i ell va respondre, No fumo, Ah, va dir l'amic. Entre els dos es va desenvolupar més tard una conversa interessant, que passem a reproduir a continuació.

I si no fumes, per què fumes ara?, Fumo per oblidar que no fumo, No t'entenc, He de semblar una altra persona, he de ser acceptat de facto per aquesta comunitat d'esmaperduts que tinc al voltant, i res més senzill que rebaixar-se al seu nivell, Esmaperduts?, Sí, tota aquesta gent que veus per aquí, n'hi haurà que vinguin gairebé per obligació o per compromís, no ho nego, però la resta, la resta són tots uns esmaperduts, no m'agrada generalitzar, però en aquest cas és necessari, una mena d'anarquistes aburgesats amb les neurones mortes per l'alcohol i la maria, els més humils, i per la coca i l'speed els més aristòcrates, no hi ha ningú aquí que mostri afició per l'estudi, no hi ha ningú que tingui interès per la lectura, no hi ha ningú que conegui una ínfima part del món on viu, a ningú d'aquí no li interessa la música, però tots diuen saber-ne molt, serien capaços inclús de descriure't aquest puto soroll com si fos una bella melodia de Vivaldi, quina merda, i jo mentrestant més sol que la una, que ja tinc arrugues al front i l'expressió absurda de la solitud en la mirada, com a forats negres al cel, segons una bella cançó dels setanta, doncs això, que fumo per integrar-me entre la púrria, i també de pas per intentar oblidar la meva condició, Quina condició?, La condició d'imbècil que se'm va atorgar des que vaig nàixer, la condició de llop solitari, jo ja m'he quedat per a vestir sants, com es deia abans, ara és més aviat per a pelar naps, el meu, en concret, i mira, rima sants amb naps, quina coincidència, Ja em diràs tu on és la rima, És assonant, home, Ah, així encara.

Varen entrar plegats a la discoteca, envaint-los alhora una sensació d'estranya impotència que va degenerar de manera diferent, en l'amic es va transformar en furor, en emoció, en canvi en ell va donar lloc al fàstic, a la repugna, El govern no cal que faci res per ocultar els seus errors, no és necessari cap repressió per detenir les persones amb ideals, doncs aquestes persones ja no existeixen, va pensar ell. El qui es foti aquí dins per gust, o és orat, o lúcid per complet, va afegir en veu alta, Així jo dec ser lúcid per complet, va dir l'amic, Sí, i jo l'orat, conclogué ell.

Quatre hores més tard ell i l'amic van sortir a fora, eren les cinc de la matinada. L'amic tenia el mateix aspecte que quan havia entrat dos-cents quaranta minuts abans, un aspecte que se'n pot dir normal, de jove típic. Ell intentava tenir el mateix aspecte, però després de vuit cigarretes, dues per hora, i vuit cubates, també dos per hora, no ho aconseguia, anava dient-li a l'amic, Menys cubates i més cubanes és el que em cal a mi!, l'amic reia, però en el fons sabia que l'altre acabaria malament, que un dia se'l trobarien mort a casa.

En el trajecte de tornada el taxi va haver d'aturar-se dos cops al voral de la carretera perquè ell no podia aguantar-se el vòmit. Interiorment pensava, Com he arribat jo a aquest extrem?, l'amic li va dir quan arribaren a casa, Demà passaré per casa teva, a veure com et recuperes, Sí, sí, repetia l'altre, Bona nit, Sí, sí.

Bona precisament no va ser. Va somniar en el seu avi. Quan era petit el va anar a veure, a aquella residència de passadissos foscos que feia olor de sopa de sobre. El dia que es va morir va aprendre dues paraules noves: la primera era “herència”; la segona, “Angoixa”. Les dues les va sentir dir al seu pare, i no va entendre què significaven.

Cinc hores després la llum envaïa l'habitació. La roba era pel terra de qualsevol manera. Va entrar la mare, la sobreprotectora persona que dedicava cos i ànima a preocupar-se per ell, Quina cara que fas, va dir-li. Aquest va ser el principi de la desgràcia, de l'estúpida desgràcia que va emportar-se per davant un bon estudiant i un amant de la música. El principi de la desgràcia que va dur-lo, aquell matí, quan li van dir que Com a mínim t'ho hauràs passat bé, a respondre categòricament amb un No, i és que a sobre no recordava més que el vòmit, el mareig, el riure injustificat, el sabor del fum, la tos, el tacte del vidre de la copa, i això no entrava en els seus cànons de “passar una bona estona”. No, no ho he passat bé.

Vint anys més tard, un solitari segueix arraulit en el seu racó. S'ha sotmès a unes quantes teràpies, però el pobre psicòleg va acabar més angoixat que ell mateix. Ara, l'únic que sap escriure, l'únic que sap dir si li pregunten Què sents, Què et passa, és, Angoixa, Angoixa.

TRES: L'Angoixa i prou

Què fa, va preguntar la veu. Escriure, va respondre aquell qui anomenarem l'escriptor. Molt bé, continuï. Escric una paraula de set lletres, quatre vocals i tres consonants, i tres síl·labes, amb un diftong a la segona síl·laba entre la tercera vocal forta i la primera feble. Està concentrat en l'escriptura, va tornar a preguntar la veu. Sí, molt concentrat, sento la suor que em rellisca pel front, és només una paraula però noto com si em constés molt d'escriure-la, com si em pesés la mà o el llapis fos massa dur, com si el paper es resistís a ser ratllat pel grafit. Com és el paper, va preguntar de nou la veu. És un paper dur, arrugat i groguenc, té l'aspecte de ser molt vell o d'haver donat molts tombs, d'haver estat estripat o d'haver passat per les mans de moltes persones que l'han tocat milers de vegades. Se sent cansat, va dir la veu. Quan, ara o llavors, preguntà aleshores l'escriptor. Llavors. No, em sento impacient. Impacient, per què. Impacient per escriure la paraula, com si això anés a alleugerir les meves penes, com si l'escriptura d'aquest mot hagués de comportar algun tipus de canvi, tal vegada uns minuts de descans, tal vegada la troballa de la felicitat, o d'alguna cosa que s'hi assembli. Continuï, deia la veu. Sento que he de controlar la meva impaciència, perquè potser si intento escriure la paraula massa de pressa o si estrenyo la mina del llapis amb massa força es trencarà el paper. Sempre pot anar a comprar-ne un altre, digué la veu. No, s'equivoca, va respondre-li l'escriptor, no puc, és l'única peça de paper que hi ha, o que tinc a l'abast, és com la darrera esperança que em queda, per això en certa manera em dol ratllar-la, per això intento controlar la impaciència. Acaba de dir que intentava controlar-la per por a què el paper es trenqués, va apuntar la veu. Sigui com sigui és el mateix, va respondre l'escriptor, en tot cas el fi és preservar al màxim l'estat original del paper, que ja de per si és prou lamentable. Continuï, va tornar a repetir la veu, semblava que, quan no tenia res a dir, quan no podia de cap manera contradir l'escriptor o afegir algun altre argument, deia simplement Continuï, l'escriptor, doncs, va continuar, obedient. A mesura que vaig escrivint la paraula la mina del llapis es va tornant cada cop més tova, o el paper es va fent cada vegada més receptiu a ser ratllat, en cert moment em sembla sentir com el grafit i el paper dialoguen en veu baixa, el primer diu Deixa'm que et ratlli, i el segon respon No tinc cap garantia que la teva ratlla solucioni la meva precària situació, llavors el grafit respon No la tens perquè no saps com funcionen aquestes coses, però en realitat jo mateix sóc la teva garantia, el paper no sembla molt convençut, li pregunta al grafit Per què ets la meva garantia, i el grafit, com si expliqués un secret, li respon Pensa que si no sóc capaç d'escriure't en cap cas es pensarà ningú que la culpa és teva, creuran que la culpa la tinc jo, es pensaran que sóc un incompetent i simplement m'oblidaran al fons d'un calaix, empresonat dins la fusta del llapis o em faran punta, el paper encara no està prou convençut i li diu Això no és el meu problema, i el grafit, que té molta capacitat de convicció, després de tants i tants anys d'escriure discursos, de redactar pamflets, li respon T'equivoques, sí que és el teu problema, no t'adones que ets vetust, que aquesta és la teva darrera oportunitat de fer alguna cosa a la vida, el paper s'adona que l'estratègia del grafit passa per la desqualificació personal, però pensa Serà veritat això que sóc vetust i inútil, com ha dit el grafit, el paper aixeca la vista i es veu ple de solcs, encartonat i amb mal color, un color groguís, hepàtic, i s'adona que ha de cedir als arguments del grafit, s'adona que és la seva última oportunitat, no pot fer res més que donar-li la raó a aquella mina envoltada de fusta que el mira, vacil·lant, preguntant amb la mirada Així doncs, estàs convençut, perquè el grafit és convincent però en cap cas injust, mai no farà una cosa que afecti un tercer contra la voluntat d'aquest tercer afectat, i el paper li respon també amb la mirada Ho estic, ratlla'm, i a partir d'aquest moment, va prosseguir l'escriptor, em costa molt menys escriure, sento la compenetració total entre el llapis i el full de paper. Molt bé, va dir la veu, sap ja què està escrivint concretament. Ja li he dit, és només una paraula, però no sé quina paraula és, l'estic escrivint amb una lletra menuda i en una vora del full, que d'altra banda no és gaire gran, ara estic fent l'última lletra, la mina de grafit ha topat amb un solc profund del paper i el traç s'ha desviat una mica, però ja és definitiu, he escrit una paraula, he escrit una paraula, sí, ara me la miro, és una paraula desagradable, en ella puc veure la història de la meva vida, en ella hi veig reflectides les meves pors, les meves experiències amoroses, els draps bruts de la família, la meva traumàtica relació amb la societat, em vull ocultar de tot això però no puc. Quina paraula és, va dir la veu. Angoixa.

Recompte (espai Fotolog)

2008-05-02T08:49:54+00:00

Al dinar:

- Una Estrella Damm
- Una altra Estrella Damm
- Una copeta de cava

+ La calor pròpia del Segrià i les Garrigues, a les quatre o cinc de la tarda, passejant per un poble desert anomenat Puigverd de Lleida

+ Al sopar:

- Una Estrella Damm
- Una altra Estrella Damm
- Un got de sangria
- Un altre got de sangria
- Una copa de cava (gelat)
- Una altra copa de cava

+ Després, pels bars de Lleida:

- Un xupito de tequila
- Un altre xupito de nosequè amb Baileys

+ Dormir al sofà (no sé per què)

= Ressaca de diumenge mirant la Fòrmula 1

Una abraçada ben forta pel Jordi (que no va poder venir)!!

Una història fascinant i Radio 3

2008-04-30T17:07:34+00:00

"Alice and Marianne" és una cançó d'un guitarrista britànic anomenat Marvin B. Naylor (el podeu veure aquí, saludant amb el barret a la mà). Aparentment, el fet que existeixi un senyor amb aquest nom que ha decidit penjar els seus temes a la xarxa no hauria de tenir més importància, i no en té. Però ahir es va creuar en l'existència d'un servidor i crec que ha estat un fet remarcable per l'odissea que això ha comportat.

Radio 3 emet un programa, de vuit a deu del vespre els dissabtes i diumenges, anomenat "Islas de Robinson". El programa es dedica a posar cançonetes d'estils pop diversos que, certament, tenen el seu quid. Vull dir que resulten interessants. El programa semblava estar força bé.

Ahir a les vuit del vespre em trobava dins un cotxe, baixant un carrer amb fort pendent, quan la veu de l'interlocutor va anunciar que posaven "Alice and Marianne", del tal Naylor, per recomanació d'un amic britànic. El van posar: el tema era tan bonic que per força vaig haver de parar atenció a la ràdio del cotxe, que l'emetia amb alguna interferència, pel dial 102.2 FM. I "aficionat" com sóc a emetre sons mitjançant una guitarra acústica, els tres minuts i mig que va durar la cançó foren un moment bastant "màgic". Òstres, vaig pensar, això m'ho he d'apuntar per algun lloc. No havia escoltat mai "Islas de Robinson", però em va agradar.

Llavors ja vaig tenir muntat el problema: en obrir la guantera, em trobo amb un bolígraf escarransit entremig de munts de papers i d'instruccions de funcionament de la ràdio, i de la carpeta on hi han els rebuts de l'assegurança, i entre una llanterna amb piles i altres porqueries. Mentre intentava caçar el boli, ja se m'anava oblidant el nom de l'autor. Tenint en compte que no havia pescat el nom de l'àlbum (no sé si per culpa meva o per una mala entonació de l'interlocutor), m'anava quedant només amb quatre paraules: "Marvin B." i "Alice and".

Vaig atrapar el bolígraf mentre rodolava per dins el calaixet. Llavors, ai! El problema va ser trobar un lloc on anotar els quatre mots. Ni rastre de papers a la guantera (vull dir, de papers on escriure-hi fos possible). Al final se'm va ocórrer de mirar al costat del fre de mà, on hi ha un petit foradet per posar-hi andròmines. Allà, sepultat per claus i brutícia, hi havia el paper d'una factura d'aquell producte que es tira de vegades a la gasolina, per netejar les bugies.

Col·locava la factura, girada al revés per la part no escrita, sobre la tapa de la guantera per tal d'escriure-hi, quan em vaig adonar que el bolígraf no ratllava. I vinga a intentar-ho, i a bufar-li la punta amb l'alè. Però res: després de tot, me n'hauria de recordar mentalment. Ho tenia xungo.

Marxem del cotxe i quan arribem a casa hi havia la tele posada. Feien el "pasapalabra" i no quedava gaire per que comencés el futbol. Enmig del furor col·lectiu, una paraula va marxar de la meva ment: "Marvin". Conclusió: estava buscant una cançó d'un tal X B. X anomenada "Alice and X", de l'àlbum "X" (any desconegut). Fantàstic.

Fins que vaig tenir ocasió de fer una cerca a Internet (dissabte a altes hores de la matinada, o sigui diumenge ja), vaig anar repetint: "Alice and", "Alice and", com un imbècil. Total, pel que va servir: de res. A Internet (cercant amb Gooooogle) i al ruquet aMule, hi havia moltes cançons amb "Alice", però cap d'elles era la que jo buscava. I mira que en vaig arribar a baixar!

Diumenge al matí continuava la meva recerca. No sabia tampoc per quina emissora havia sonat la cançó. Al principi em pensava que era M80 Radio. És la 102.2 FM de Lleida. Però, cras error! Quan sentia la cançó, jo no era a Lleida, sinó a un poble de la Franja d'Aragó. Per tant, la freqüència 102.2 FM era la d'Osca, o en el seu defecte, Fraga. Buscant pel Goooogle vaig comprendre que l'emissora que havia escoltat era Radio 3. Vaig entrar al web de Radio 3, però com que tampoc no recordava exactament l'hora de l'emissió, no sabia si el programa era "Duendeando", "Pachamama" o "Islas de Robinson" (que s'emet a partir de les 20h). De fet, aquest últim no el contemplava: estava bastant convençut que no eren encara les vuit quan havia sentit "Alice and Marianne".

Intentava trobar un podcast dels dos primers programes, però n'hi havia un de molt reduït. No m'interessava: el programa del dissabte 19 d'abril no hi era. Vaig escriure un correu electrònic a "Duendeando" i un altre a "Pachamama" pregant-los, pel que més volguessin, que m'ajudessin a localitzar un "precioso tema que pusieron ayer sobre las 19h" el títol del qual començava per "Alice and". Avui no han respòs encara. Llavors ja era l'hora de dinar, m'havia passat el matí gooooglejant i perdent el temps, així que ho vaig deixar estar.

Però no em vaig donar per vençut: recordava els arpegis de guitarra del final i els recordava tan nítidament bonics, que per força havia de continuar buscant. Així que, després de fer uns deures cutres, dutxar-me i sopar, vaig tornar a cercar "Radio 3" a Goooogle i em va sortir, entre d'altres planes, un fòrum de Radio 3. La meva mirada va topar amb les paraules "Chat, canal #me en IRC... a través de web (java)". Aquesta és la meva!, vaig pensar. Entraré aquí i preguntaré fins a la sacietat si algú sap el nom d'un tema que van posar ahir... (etc. etc.). Ja eren les dotze de la nit.

Entro al canal IRC i hi trobo uns cinc usuaris. Pregunto: "Alguien escuchaba Radio 3 ayer sobre las 19h?". Al cap d'un parell de minuts, només un em respon: "Yo no". Merda. Torno a la càrrega: "Es que estoy buscando un tema que...". L'ànima caritativa, pobra, em diu: "Pregúntalo en la pizarra, a lo mejor allí lo saben". (La pizarra es el fòrum en qüestió: m'ho va haver d'explicar. Ens vam acomiadar cordialment després del breu diàleg internauta).

Vaig entrar a la pizarra, i en concret a l'apartat general, on la gent pul·lulava més sovint. Però quan era a punt de posar un post demanant pel tema, penso: vaig a tornar a buscar al podcast. Torno a la pàgina de la programació i veig que el programa que començava a les vuit, "Islas de Robinson", té plana web pròpia. Hi vaig, amb esperances gairebé nul·les. I a la secció de podcasts, òstia!!, topo ràpidament amb les lletres "Marvin B. Naylor". Aquí està!!

Em miro el podcast, me'l miro i me'l remiro, i encara insegur pitjo el botó de descàrrega. Se'm descarrega i em disposo a escoltar els primers minuts del programa enregistrat. Però la música va fluint i, vés, no estava gens malament. Toquen dos quarts d'una.

En arribar al minut vint-i-cinc, el locutor presenta el tema "Alice and Marianne", i el vaig tornar a escoltar serenament, tot orgullós. "Sembla que a Internet hi pots trobar de tot, encara que no sàpigues ben bé el que busques". Encara he de corroborar aquesta afirmació, però d'una altra estic segur: "He estat perdent tant de temps buscant aquest tema... Si no l'arribo a trobar, no dormo".

Estava reproduint el programa amb l'XMMS (sota Ubuntu 7.10) i, pel que sembla, el programa tenia alguns problemes per marcar correctament el temps de reproducció. Havia estat avançant i retrocedint manualment i els temps que marcava no eren els correctes. Però eren tres quarts d'una i jo això no ho sabia.

Només em quedava un pas: posar aquell "Alice and Marianne" a l'MP3. Però primer calia retallar el podcast per tal de treure'n només la cançó: altrament, em seria difícil fer encabir 120 minuts dins la memòria limitada i ultracarregada de l'aparell. Total, que per a tal afer, vaig pensar que amb el gnome-sound-recorder en tindria prou. Suposava que podria dir-li que enregistrés del Line-In, i en paus.

Obro el gnome-sound-recorder (ve a ser l'equivalent Linux de la Grabadora de sonidos), i em trobo amb la següent advertència:

Mecagon tot. Mira que mai no m'havia passat, això. De fet, recordo que algun cop havia enregistrat pel micro, algun tema amb l'acústica, i funcionava. "Què deu passar, ara?". Falten deu minuts per la una de la matinada, i em poso a gooooglejar (per enèsima vegada) intentant esbrinar quin és el problema. Perdo el temps: segur que hauria trobat la resposta, però em començava a posar nerviós i els ulls ja no em funcionaven gaire bé.

D'acord. Si no puc fer-ho amb aquest programa, ho faré amb un altre. Però, amb quin? "Manipulación de audio" a Goooogle em dona una resposta: Audacity. Ja valdrà. Obro una consola i:

sudo apt-get install audacity

S'instal·la, l'obro, poso el Line-In, i sembla que enregistra, però a l'hora de reproduir-ho amb el mateix programa, nanai! No reprodueix. Collons!! Què més em pot passar? Total, que a cegues, sense saber si vaig bé, poso el temps en què jo crec que comença "Alice and Marianne", i el temps en què crec que acaba. Però, aquests temps, segons l'XMMS, que s'havia trastocat comptant els segons. Total, que quan ho vaig tenir enregistrat, l'arxiu d'àudio que havia creat no casava amb el tema real.

No sé com m'ho vaig fer, però reiniciant el servidor gràfic amb un Ctrl-Alt-Return i engegant de nou l'Audacity, va ser capaç de reproduir. Llavors ja vaig poder buscar el minutatge correcte: el tema de Naylor començava als 25:06 minuts de programa i acabava als 28:55. Ho vaig enregistrar en aquest interval, i va funcionar!! A la fi, al cap de vint-i-nou hores, aconseguia el tema "Alice and Marianne"!

Reproduint-ho al portàtil, se sentia força bé. Ho vaig intentar posar a l'MP3, però era ple. Sempre el porto ple al màxim, i sempre acabo esborrant alguna cosa. Ho vaig fer, ja no recordo què vaig esborrar, però al final el tema "Alice and Marianne" va entrar a la memòria de l'aparell. Desconnecto i tanco l'ordinador. Eren la 1:15h del dilluns 21 d'abril, vaja, d'avui, i a les 8:45 havia de ser a classe. Fatal. I gràcies que avui entrava més aviat.

Vaig deixar l'MP3 endollant a la llum perquè no tenia gairebé bateria. No fos cas que, després de tot, al dia següent no pogués escoltar-lo.

Aquest matí he pogut escoltar el tema. La qualitat, amb auriculars, és força pèssima: se sent tot amalgamat, però és clar, em va costar el seu temps i esforç! I d'un podcast, què més vull?

En fi, aquí s'acaba l'odissea. Deixo el tema més avall. També és recomanable escoltar tot el programa, van posar cançons interessants. He enviat un correu a Mr. Marvin B. Naylor demanant-li si es pot comprar l'àlbum per mitjans normals. A l'aMule no hi és. A veure si em respon. Salutacions a tots.

"Alice and Marianne"
Marvin B. Naylor
The Last Flight of Billy Balloon (2008)

The Rotters' Club

2008-04-17T21:01:56+00:00

HATFIELD AND THE NORTH fou un dels grups més cèlebres de l'escena de Canterbury (inscrita dins el rock progressiu). Va ser creat durant la tardor de 1972 per músics britànics del "mundillo" Canterbury, alguns dels quals ja havien treballat junts anteriorment en grups com Matching Mole. Altres grups importants d'aquest moviment són els ja esmentats per aquí Gong, Soft Machine, Khan i Caravan, i els (encara) no esmentats National Health i Henry Cow (aquests darrers "creadors" d'un altre moviment anomenat RIO -rock in opposition-), entre d'altres.

L'àlbum del qual parlem avui és un dels més coneguts (sempre parlant en un àmbit minoritari: mai no sentireu aquests grups pels "40 principales") de Hatfield and the North. La discografia del grup es redueix, si no m'equivoco, a sis àlbums, el segon dels quals, de 1975, és "The Rotters' Club".

--> Pregunta: què és exactament l'escena de Canterbury?
--> Resposta: l'anomenada "Canterbury scene" és un subgènere del rock progressiu que es va desenvolupar a Anglaterra durant la primera meitat dels anys 70, i barreja jazz, rock, psicodèl·lia... Moltes persones diuen que els grups d'aquesta tendència resulten inaudibles. Més informació a Progarchives (si l'enteneu, és clar). També podeu veure com ho defineixen els propis músics en aquest enllaç.
--> Pregunta: i per què es deien "Hatfield and the North"?
--> Resposta: el grup agafa el nom d'unes senyals de trànsit ubicades a l'actual carretera A1(M), abans anomenada "Greath North Road". Un tram cobreix el trajecte Hatfield - Edinburgh, i així estava marcat als senyals: "Hatfield and The North". Actualment, aquests senyals han estat substituïts per uns on hi diu: "The North - Hatfield". Vegeu la foto de sota.
--> Pregunta: què és "The Rotters' Club"?
--> Resposta: no ho sé què era originalment. Ara bé, ha estat la inspiració de la novel·la homònima de Jonathan Coen.

Font: Wikipedia

El comentari i valoració de l'àlbum que hi ha a continuació no és de la meva autoria. L'autor és l'amic Eduardo García, teclista del grup SENOGUL (podeu veure una petita valoració de l'àlbum "Senogul" en aquesta entrada antiga del bloc). L'única feina meva ha estat traduir-lo, i a més sense permís, però espero que l'Edu no es molestarà. La ressenya està publicada a "La Caja de Música" (aquest és el link original).

Però abans, una introducció: això és el que diu la plana Calyx sobre aquesta meravella:

In January 1975, the four musicians returned to the studio, this time Saturn Studios, to record their second, and unfortunately final, album: "The Rotters' Club". More than twenty years later, the results are still as amazing as they used to be, although the band's sound, making extensive use of effects and instruments typical of the 70's, may appear a little dated. Of course, Dave Stewart's 20-minute magnum opus, "Mumps", is the high point of Hatfield's short musical career. Seeing this suite performed on stage, with its constant harmonic and rhythmic changes (has anyone scored this?!?), must have been something! The piece is actually made up of two different compositions : "Your Majesty Is Like A Cream Donut", presented in two versions (quiet, loud); and "The Alphabet Song" mentioned as such in the Virgin lyric archives. Maybe the latter does not fit in perfectly in the whole, as suggested by the fade out before the reprise of "Your Majesty...". But this really is a minor criticism : this piece is so good, its imperfection is only marginal.

The rest of the album is full of gems : from Phil Miller's bossa-flavoured "Underdub", featuring one of the greatest Fender Rhodes solos ever recorded (let's also mention the fuzz organ solo in "Mumps" and Jimmy Hastings' flute solo in Richard Sinclair's "Didn't Matter Anyway" - they're both incredible and sends a chill down your spine every time you listen to them!), to Pip Pyle's superb "Fitter Stoke Has A Bath", the ultimate Hatfield song. A masterpiece!

HATFIELD AND THE NORTH · THE ROTTERS' CLUB (1975)

1. Share it (03:03) - 2. Lounging there trying (03:15) - 3. (Big) John Wayne socks psychology on the jaw (00:43) - 4. Chaos at the greasy spoon (00:30) - 5. The yes no interlude (07:01) - 6. Fitter stoke has a bath (07:33) - 7. Didn't matter anyway (03:33) - 8. Underdub (04:02) - 9. Mumps (20:31) a) Your majesty is like a cream donut (quiet) b) Lumps c) Prenut d) Your majesty is like a cream donut (loud)

BONUS: 10. (Big) John Wayne socks psychology on the jaw (00:43) - 11. Chaos at the greasy spoon (00:20) - 12. Halfway between Heaven and Earth (06:07) - 13. Oh, Len's nature! (01:59) - 14. Lying and gracing (03:58)

- Dave Stewart: orgue, piano elèctric, sintes
- Richard Sinclair: baix, guitarra, veus
- Pip Pyle: bateria, percussions
- Phil Miller: guitarres
- Jimmy Hastings: flauta, saxo soprano, saxo tenor
- Mont Campbell: corn anglès
- Lindsay Cooper: oboè, fagot
- Tim Hodgkinson: clarinet
- The "Northettes": backing vocals

Segon treball d'un dels grups clau en l'escena canterburiana del rock progressiu de finals dels anys 60 i començaments dels 70, amb un so molt proper a les experiències jazzístiques que tendien a l'intricat contingut improvisatori. El grup havia tret un excel·lent primer treball, “Hatfield and The North”, el 1973, en el qual presentaven alguns dels trets fonamentals de la seva proposta musical, en part deutora dels grups de procedència dels membres (com ara Egg, Gong, Matching Mole o Caravan). Això es traduïa en un alt grau de complexitat instrumental (pel que fa a la tècnica, variacions de registre, compenetració del grup i desenvolupament compositiu), versatilitat vocal (combinada amb imaginatius efectes vocals, com ara cantar des d'un telèfon, l'ús dels “scats” -sil·labat melòdic molt emprat en determinats estils de jazz-, o la modificació de la veu amb aigua), un alt grau d'improvisació i contingut surrealista en l'estètica i les lletres de l'àlbum (cal recordar la presència dels protagonistes de “Bonanza” dins el llibret del primer disc).

En el seu també magnífic segon àlbum, Hatfield and The North presenten una obra més madura i evolucionada, preludiant en certa manera allò que suposarà la formació de National Health (més orientat al jazz-fusió instrumental). Personalment, en els dos treballs d'estudi del grup es pot admirar potser un estil més dotat d'espontaneïtat musical i referències a l'humor britànic (que desenvoluparien grups d'humoristes com ara els Monty Python) en el seu primer disc, i, en canvi, un treball més desenvolupat compositivament i amb un resultat final més dens, en aquest segon àlbum, “The Rotters' Club”. Per tal de completar el panorama discogràfic del grup durant aquesta època, és recomanable també el “Hatwise Choice”, una col·lecció d'enregistraments inèdits d'arxiu d'entre 1973 i 1975, material extret d'algunes aparicions estel·lars del grup en programes de televisió, ràdio, i algun espectacle en directe.

De la mateixa manera que al seu primer àlbum, la majoria dels temes d'aquest treball van entrelligats entre si, per la qual cosa es pot escoltar com si fos una obra unitària. El treball dels músics és molt destacable, ja sigui l'amalgama formada pel propi grup com a combo jazzístic, o també els convidats especials, que atorguen un colorit en timbres molt ric (molt ressenyable és la participació de les “Northettes”: Barbara Haskin, Amanda Parsons y Ann Rosenthal). La proposta musical de Hatfield and The North té molts ecos en grups d'aquest determinat so de fusió progressiva anglesa de principis dels 70, en quant a la manipulació dels sons i tempos (Soft Machine, Gong, Camel...) i en quan a la profunditat melòdica (Mike Oldfield, Gentle Giant...), a més de traslluir un salvatge esperit de lliure improvisació (King Crimson) passat per un caire fortament rítmic (amb base en element del jazz més avançat).

Els temes:

- Share It: és un començament brillant, amb el melancòlic timbre vocal de Sinclair (autor del tema), sobre un mig tempo accelerat i amb una sòlida base instrumental que es veurà rematada en darrera instància per un potent solo d'Stewart.

- Lounging There Trying: tema instrumental amb molts ecos del jazz i un gran treball de la guitarra (Miller n'és l'autor), on es fonen el tipus harmònic de Wes Montgomery amb el so i les escales de Jan Akkerman, adobades pel piano elèctric tallant d'Stewart.

- (Big) John Wayne Socks Psychology On The Jazz: petit interludi instrumental composat per Stewart, amb un intricat treball harmònic en tempo lent, que funciona com a petita introducció.

- Chaos At The Greasy Spoon: un altre curt tema instrumenta més proper al free jazz que reflecteix un caos amb certa base funky.

- The Yes No Interlude: tema introduït pels dos talls anteriors, de ritme dinàmic, de sòlida i consistent base harmònica, i gran treball de la bateria, sobre la qual es construeixen diversos solos i atmosferes. La peça té tocs de jam session i el tema es va fent sobre marcats accents psicodèlics foscos, cortesia de Jimmy Hastings, que cap al final es converteixen gairebé en jazz clàssic amb la intervenció d'Stewart al piano elèctric.

- Fitter Stoke Has a Bath: tema de Pip Pyle, com l'anterior, que originalment havia constituït la cara B del primer single del grup (1974). Aquest tema assoleix ara un major desenvolupament, doblant la seva durada i amb la inclusió de solos més tallants, nous efectes vocals aquosos en la veu i una part d'atmosferes fosques amb repercussions idiòfones en la segona meitat (amb ecos de Pink Floyd i Soft Machine, a més de recordar vagament alguns temes de Gentle Giant). Les progressions de la tornada, personalment, em semblen un dels moments més entranyables de l'àlbum.

- Didn't Matter Anyway: amb un bonic començament, a càrrec de mellotron i flauta, s'inicia un dels punts més emotius del disc, amb certa generació de tensió i grans ruptures dels acords en l'harmonia. El tema prepara la gran final. Gran feina la que fa aquí Hastings, que va assolint un clímax expressiu durant una progressió del seu solo.

- Underdub: un dels temes més jazzístics de l'àlbum, on la flauta i el piano elèctric combinen una melodia molt complicada en rigorós uníson, sobre una base que té uns certs ecos del Brasil (estil Jovino Santos Neto o Hermeto Pascoal). El caràcter és més alegre i amb un tempo ràpid, a mode de divertimento.

- Mumps: tema que corre a càrrec de tot el grup i, probablement, el cim compositiu, en quant a extensió i desenvolupament, del mateix. La més preuada joia de l'àlbum. Des de la introducció lenta i amb profunditat harmònica, tant vocal com instrumental (recorda certament al tercer tema), l'oient anirà penetrant en l'atmosfera dels sons del grup, diferenciant-se bé la presència de Miller, Stewart, Sinclair i Pyle, cadascú en el seu paper. És el tema que més sona a les composicions de National Health (de fet, el primer disc d'aquest grup sortirà dos anys més tard i contindria a tres dels quatre membres d'ara). Els ecos de jazz va apareixent i s'assenten sobre els ritmes de Pyle, i es despleguen sobre els diferents solos del grup. Les Northettes tenen aquí un paper més protagonista (amb uns curosos “scats” harmonitzats), i es farà molt patent el contrast entre parts més brillants (guitarra neta i piano elèctric) i d'altres més agressives (guitarra i baix distorsionats i l'orgue Hammond en leslie rotatiu). Tota una delícia, en resum, per als amants dels temes èpics d'extensa durada dels grups progressius dels 70.

- Halfway Between Heaven and Earth: tema de Sinclair d'estil jam construït sobre una contundent línia de baix del mateix Sinclair. Recorda al repertori del primer àlbum, amb una major presència de la veu de Sinclair i bons moments de Miller i Stewart.

- Oh, Len's Nature!: peça contundent i rockera, amb una base de guitarra elèctrica i baix que n'accentuen el caràcter pesat, recordant de tant en quan King Crimson. Enriqueix la versatilitat del repertori notablement.

- Lying and Gracing: bon tancament instrumental del treball en equip: Stewart i Miller es llueixen en els solos mentre Sinclair i Pyle demostren el seu bon gust musical i que els consagrarà com una de les millors seccions rítmiques dels 70. El tema està enregistrat en directe.

CONCLUSIÓ: magnífic exponent dels sons progressius dels anys 70, i concretament de l'escena anglesa, que tenia una estètica molt ben definida, amb la combinació del surrealisme còmic, la improvisació jazzística i la complexitat i capacitat tècnica dels músics. Molt recomanable.

--> DESCÀRREGA (gràcies al bloc "Prog and Other enjoyable music")

Aconsegueix el teu propi widget a Box.net i comparteix-lo on vulguis!

L'informe meteorològic s'emet a dos quarts de nou

2008-04-13T13:21:50+00:00

Admeto que el post d'avui té un títol una mica estrany, que a la millor en comptes d'atraure lectors els allunyarà per sempre més del meu bloc. Però és que l'ocasió ho exigia: avui volia parlar, precisament, d'un dels grans àlbums del jazz-rock i potser el millor del grup: "8:30", de Weather Report.

Weather Report - 8:30 (Live 1979)
1. Black Market
2. Teen Town
3. A Remark You Made
4. Sland
5. In a Silent Way
6. Birdland
7. Thanks For The Memory
8. BadiaBoogie Woogie Waltz Medley
9. 8:30
10. Brown Street
11. The Orphan
12. Sightseeing

Weather Report fou la banda fundada pel grandiós pianista Joe Zawinul (mort, per cert, fa pocs mesos) i per Wayne Shorter, saxofonista, a la qual s'incorporarà més tard el mític baixista Jaco Pastorius (que també va morir, però fa ja uns anys). El grup va rebre sempre crítiques molt positivies per la seva particular barreja de jazz, rock en suaus dosis, i músiques d'arreu del món. Un detall curiós és que per la banda van passar prop de 25 músics diferents! (No tots alhora, és clar).

El directe "8:30" fou enregistrat el 1979 i conté temes d'altres àlbums anteriors, que havien estat força populars: àlbums com "Mysterious Traveller" (1974), "Black Market" (1976) o "Heavy Weather" (1977). L'etapa daurada de Weather Report s'esdevingué amb la incorporació de Jaco Pastorius, qui va romandre al grup des de 1976 fins el 1981.

"8:30" és el punt àlgid de la trajectòria de Weather Report i suposa no pas una declaració d'intencions (com ho podria haver estat, per establir una comparació, "The Inner Mounting Flame" de la Mahavishnu) sinó la reafirmació de l'estil típic del grup, que mai no va deixar de variar, però que per regla general incorpora passatges elèctrics, acústics, enfocats al jazz i al rock alhora, una mica del que ara es diria "world-music", alguns efectes acústics i una bona barreja de funk, això sí, amb un tempo primordialment calmat.

Destaquen en aquest àlbum, a més de la bonica portada, temes com "Black Market" (tema estrella de l'àlbum homònim de 1976) i "BadiaBoogie Woogie...", que són els dos temes que s'apropen més als 10 minuts de llargària. Tot i això, no es poden considerar suites, perquè tot l'àlbum, de fet, ho és, donat que no hi ha interrupció entre els temes.

També convé destacar temes com "Birdland" (formada per la variació i repetició d'un motiu principal molt fàcil de reconèixer) o el propi "8:30", el tema més curt de l'àlbum, que entremig una atmosfera d'"ordre caòtic" presenta breument una bella cadència. Efectivament, aquesta és la sensació en escoltar l'àlbum, la d'"ordre caòtic", perquè tots els instruments despunten i volen fer-se un lloc, però mai no hi ha passatges atonals o antirítmics, com sí que ocorre amb els més "canyeros" del gènere (voleu un exemple? O potser en voleu un altre?). Ara bé, és molt difícil destacar uns quants temes perquè, en conjunt, tot l'àlbum és una vertadera obra mestra.

Dit això, deixo un parell de temes. L'àlbum sencer es pot descarregar gràcies al Bloc d'Arturo Álvarez.

--> DESCÀRREGA

Aconsegueix el teu propi widget a Box.net i comparteix-lo on vulguis!

Curiosa història la de "Maggie May"

2008-04-02T21:41:56+00:00

Doncs sí. Coneixeu la cançó "Maggie May", de Rod Stewart? Segurament. Volia posar un vídeo del YouTube però els he trobat tots tan cutres i decepcionants (en un, l'Stewart i la resta del grup, que òbviament feien play-back, jugaven a futbol per allà al mig, entre els cables) que me n'estaré.

Però, sabeu què explica la cançó? Ahà, això ja és més interessant. Explica la història d'un adolescent que s'enamora d'una prostituta molt més gran que ell. També he llegit que es basa en experiències pròpies d'Stewart... això ja no ho sé.

Deixo la cançó només en àudio i la traducció de la lletra (feta per mi, és a dir, vigileu!). Ambdues coses força interessants, trobo. De cançons pop així ja no se'n fan, llàstima.

Desperta, Maggie, crec que tinc alguna cosa a dir-te.
Som a finals de setembre i la veritat és que hauria d'haver tornat a l'escola.
Ja sé que et complac però sento que m'estàs utilitzant.
Oh, Maggie, no podia haver provat res més.
Em vas portar lluny de casa només per lliurar-te de la solitud.
Em vas robar el cor, i això és el que fa mal de debò.

Quan el sol del matí et toca la cara mostra quina és la teva vertadera edat.
Però això no em preocupa en absolut perquè als meus ulls tu ho ets tot.
Em feien gràcia els teus acudits. Amor meu, no hauria calgut ni que m'entabanessis.
Oh, Maggie, no podia haver provat res més.
Em vas portar lluny de casa només per lliurar-te de la solitud.
Em vas robar l'ànima, i d'aquest dolor no me'n puc oblidar.

Jo només necessitava un amic per a servir-lo de guia.
Però tu em vas convertir en un amant i, mare meva, quin amant! em vas esgotar.
Tan sols vas fer malbé el meu llit i al matí em vas pegar un cop al cap.
Oh, Maggie, no podia haver provat res més.
Em vas portar lluny de casa perquè no volies estar sola.
Em vas robar el cor, però encara que ho provés no et podria deixar.

Suposo que podria recollir els meus llibres i tornar a l'escola.
O bé seguir l'exemple del meu pare i independitzar-me dels jocs d'infant.
O bé buscar-me a mi mateix en un grup de rock on necessitin que algú els ajudi.
Oh, Maggie, tant de bo mai no hagués vist la teva cara.
Em vas convertir en un boig de primera, però estic tan cec com ho pot estar un boig.
Em vas robar el cor, però igualment t'estimo.

Maggie, tant de bo mai no hagués vist la teva cara.
Un dia d'aquests, tornaré a casa.

Cobham: Spectrum

2008-05-12T23:26:09+00:00

Adquisició jazzística que m'arriba avui per correu juntament amb altres dos: "The Rotters' Club", de Hatfield and the North; i "Focus III", de Focus. Però aquest és qui mereix un post urgentment.

Billy Cobham - Spectrum (1973)
1. Quadrant 4
2. Searching for the Right Door
3. Spectrum
4. Anxiety
5. Taurian Matador
6. Stratus
7. To the Women in my Life
8. Le Lis
9. Snoopy's Search
10. Red Baron
Bonus: All 4 One (out-take)

"Spectrum" és l'àlbum debut de Billy Cobham en solitari, aquell genial bateria panameny que, fins el 1973, formava part de la Mahavishnu Orchestra, de la qual s'ha parlat sovint en aquest bloc.

Billy Cobham intervé, amb la seva particular habilitat per maniobrar amb una bateria "Fibes-drumkit" de doble bombo, en els tres primers àlbums de la Mahavishnu: "Inner Mounting Flame" (1971), "Birds of Fire" (1973) i el directe "Between Nothingness and Eternity" (1973), que va suposar el trencament de la formació del grup per desacords entre els seus membres, éssent Billy Cobham un dels principals crítics amb el protagonisme creixent de John McLaughlin.

Els d'Atlantic Records s'han currat una edició bastant potable (Atlantic Masters) en digi-pack (caixa de cartró que s'obre com un llibret, molt bonic), amb un llibret a dins, curtet, però interessant, explicant els motius de Cobham per deixar la Mahavishnu i engegar la seva carrera en solitari. Escriu Tom Barlow (dissenyador gràfic que alguna cosa devia saber sobre Cobham):

"Still a member of the seminal Mahavishnu Orchestra, he felt his contributions were not welcome in that context. But in Spectrum, Cobham created a delirious stew of jazz improvisation, R&B and rambunctious rock beats which has endured the test of time".

"In the album's opener, 'Quadrant 4', Cobham exorcised any frustrations he had felt in Mahavishnu with a cathartic surge".

"Billy Cobham's first bid for self-expression resulted in his most successful album. Spectrum remained on Billboard's album chart for over 5 months but has continued to seduce music lovers of all denominations ever since".

I res més cert! Jo l'he comprat sense saber-ne res. Només tenia la recomanació que era un àlbum magnífic. I efectivament, ho és. És una passada, una tralla, com una Mahavishnu però en bèstia.

De tota manera, dir que Cobham debuta en solitari és només una il·lusió. La magnificència de l'àlbum ve donada, precisament, per la quantitat de músics que hi col·laboren, malgrat que totes les composicions (excepte el bonus track) són de Cobham. L'actuació de Jan Hammer (company de fatigues a la Mahavishnu), Tommy Bolin o Joe Farrell fan que, realment, puguem escoltar un vertader "espectre" de jazz-rock. D'aquí ve precisament el nom de l'àlbum.

La gràcia d'Spectrum és potser el contrast que va proposant des de temes més funkies ('Quadrant 4') fins a exponents clars de fusió ('Stratus') o espais on Cobham es llueix a base de bé ('Anxiety'), i des de peces simfòniques ('To the Women in my Life') fins a autèntiques tralles virtuosístiques de jazz-rock ('All 4 One').

En definitiva, un àlbum fantàstic i una joia del jazz-rock. Tocs semblants a la Mahavishnu, però més directe i sense el toc simfònic-orientalista. I altres tocs propis de Cobham i les seves companyies absolutament incomparables.

Aconsegueix el teu propi widget a Box.net i comparteix-lo on vulguis!

Nou bloc

2008-03-11T01:27:30+00:00

He obert un nou bloc, però continuaré amb aquest. L'altre és per a posts relacionats amb la política.
Les adreces són:

http://capaltard.ppcc.cat
o bé
http://sepharad.catosferics.cat

Salut!

La (gairebé)darrera opinió: així veuen Catalunya

2008-03-20T20:05:51+00:00

Yaves m'acaba d'advertir, molt sàviament, que m'excedeixo parlant de política per aquestes contrades. Sí, té raó. Per això, aquí va el darrer article de política en una bona temporada. Bé, potser algun més quan sapiguem els resultats de les eleccions... però poca cosa.

Avui, el diari EL PAÍS publica un llarg compendi d'informacions electorals entre les quals, a l'edició de Catalunya, hi ha un article anomenat "Radiografía de Cataluña" força interessant.
En l'article, d'Eric González, es destaquen algunes de les contradiccions que pateix la societat catalana juntament amb crítiques no sabem exactament a quins aspectes de la política econòmica, lingüística o educativa. Podríem considerar-ho com la visió majoritària entre els socialistes espanyols? Potser sí. Al cap i a la fi, qui se'n recorda de les paraules "federalisme" o "socialisme", en aquest partit? (Algú queda encara).

L'article deixa anar joies com les següents:
- "Los valores dominantes siguen siendo la identidad (desarrollada con una permanente tensión dialéctica entre ellos y nosotros) y la reivindicación, cuyo punto de partida suele ser el agravio".
- "El victimismo ha sido uno de los rasgos dominantes en la sociedad catalana durante las últimas décadas. Primero fue el victimismo lingüístico [...]; luego fue el victimismo político [...]; ahora el victimismo es fiscal, por el supuesto desequilibrio entre los impuestos que se pagan y las inversiones públicas que se reciben".
- "Una frase recurrente: aquí se vive mejor que en cualquier otro sitio".
- "Cataluña no ha querido aceptar, hasta ahora, las exigencias de un entorno más agresivo que nunca".
- "En nombre de la lengua catalana [...], se han establecido unas políticas educativas y lingüísticas muy intervencionistas".

I moltes altres, no us penseu. Crec sincerament que així ens veuen molts dels votants del Partit Socialista. Així o pitjor. I encara desitjo que sigui aquest partit el vencedor dels comicis d'avui. Es pot estar, políticament, en pitjor situació?

Estúpids abstencionistes catalans!

2008-03-09T12:09:25+00:00

Vaig voltant per la Xarxa de Blocs Sobiranistes (www.xbs.cat) i últimament sorgeixen uns quants posts amb un to tragicòmic molt elevat demanant, ni més ni menys, que l'ABSTENCIÓ en les eleccions a Corts d'avui 9 de març. Perquè, segons ells, abstenir-se en unes "eleccions estrangeres" significa apropar-se a la independència del nostre país.

Disculpin-me però no acabo de veure la coincidència. És a dir, que actuar com a "passotes" no anant a votar per a que, amb tota probabilitat, el partit populista (PP) acabi sortint guanyador de les eleccions, és un pas cap a la independència? Deixant a les urnes aquells electors que, fidels al joc, van a votar SEMPRE, peti qui peti, i que són els electors més dretans? Respondre a aquest afany "uniformitzador" espanyol que -en això sí que coincideixo- pot esdevenir enorme a partir de demà, mitjançant el no-vot? Voleu dir que això és una bona estratègia?

La veritat és que m'estimaria més que no fóssim tan estúpids demanant l'abstenció. Es pot demanar el blanc o el vot per a qualsevol altra candidatura, però l'abstenció? Els que aspirem a la independència, demanant l'abstenció? Per a que després se'ns consideri com a la part de l'electorat que "descontenta o desil·lusionada amb la política, no ha anat a votar"? Escoltin-me: jo no estic desil·lusionat amb la política, no fotem. Estic desil·lusionat amb els polítics, amb molts d'ells, amb el sistema electoral, amb aquest país o amb la bandera de no-sé-on, d'acord. Però suposo que no aspirarem a la independència mitjançant l'abstenció activa o l'acció directa que es preconitzava ja fa un temps.

En fi, al final que cadascú faci el que vulgui. Però això sí: una abstenció és carta blanca als guanyadors per a fer el que vulguin, i a l'oposició per a oposar-hi com vulguin. Perquè, com tindrem el valor de protestar després, si ni tan sols ens vam implicar en l'elecció dels nostres representants?

(I que consti que no sóc del partit socialista. Són ells els qui s'han fet amos d'aquest discurs, i no al revés).

Dol

2008-03-08T21:56:08+00:00

ETA ha assassinat avui, a dos quarts de dos de la tarda, un ex-regidor del Partit dels Socialistes d'Euskadi a Arrasate, Isaías Carrasco, de 43 anys, quan era a punt d'agafar el seu cotxe en companyia de la seva esposa i la seva filla.

M'afegeixo al dol per aquest acte que, un cop més i com demostra repetidament la banda ETA, no té cap mena de sentit. És simplement la barbaritat gratuïta d'un grup de radicals que sembla que no saben ni per què "lluiten".

Moments plaents i fal·laços (IV)

2008-03-06T17:58:33+00:00

"Un diputat més o menys d'Iniciativa per Catalunya - Verds, d'Esquerra Republicana o de Convergència i Unió no significa res. En canvi, un diputat més o menys del Partit Popular o del Partit Socialista pot significar que el proper president del govern espanyol es digui Mariano Rajoy, o es digui Jose Luís Rodríguez Zapatero!"

- Carme Chacón. Míting a Reus, 4 de març de 2008

Què modestos, aquests socialistes!

Moments plaents i fal·laços (III)

2008-03-04T21:23:59+00:00

"Baixarem impostos per a crear ocupació, per a millorar les pensions i les polítiques socials. És hora que la veu de Lleida torni al Congrés dels Diputats. Continuarem les infraestructures que va posar en marxa el govern del Partit Popular"

- Josep Ignaci Llorens. Partit Popular de Catalunya, programa de govern

[Haurem de suposar, doncs, que el PP es dedicarà a GENERAR DINER. La fórmula, si no, no em quadra]

Experiments electorals

2008-03-09T15:40:36+00:00

El diari AVUI (que consti que no li tinc ni més ni menys simpatia que a cap altre) ha engegat unes "iniciatives" que consisteixen a portar un militant d'un partit al míting d'un altre. Confesso que, sota el meu punt de vista, l'experiment els ha sortit que ni brodat. No sé si ho plantejaven com una mena de broma, però les conclusions són força interessants. Sobretot, perquè les trauen persones seminormals, de qualsevol signe polític, i no pas partits dogmàtics interessats (només) en la victòria.

En aquesta plana podeu veure els vídeos publicats, i a continuació moments significatius:

1. Militant d'ICV (Joan Garcia Tristany) en un acte del PSC:
"O menystenen els altres o són curts".
"S'han inflat de tal manera que es creuen que ells són... I ja veus, a Catalunya hi ha un exemple: si no hagués estat pel recolzament d'altres forces d'esquerres, no estarien governant".

2. Militant del PSC (Josep Guinot) en un acte de CiU:
[Quan ondegen les senyeres]: "Apa, vinga va! La bandera! La bandera!" (burleta).
"Hauríem de comptar les vegades que diu 'respecte' [en Duran i Lleida]. Sembla un 'latiguillo'".
"He vist com, vaja, a part de la 'respectabilitat' que s'ha venut, doncs el de sempre: victimisme, i voler ser decisius amb qui sigui".

3. Militant d'ICV (Joan Garcia Tristany) en un acte del PP:
"Almenys, ondeja la bandera constitucional".
"Que Déu ens agafi confessats..." [En sentir el lema "Con ideas claras, con la cabeza y el corazón"]
"Bé, però que digui el programa... a veure quin programa té. Perquè això és molt populisme... però no han dit res".
"Mira quantes banderes catalanes hi ha! No n'hi ha cap" [De fet, no n'hi ha cap]
"No exposen un programa. Jo els he vist molt nerviosos, molt furiosos, molt llençats..."

4. Militant d'UDC (Vicenç Enguix) en un acte d'ICV:
"S'ha passat més de la meitat del temps criticant el PP" [Per Joan Herrera]
"El seu programa no té contingut. En podríem dir, ordinàriament parlant, un 'programa de boquilla'".

5. Militant d'ERC (Pere Massana) en un acte del PSC:
"Quan ha parlat de lo de les promeses, m'ha fet gràcia. Perquè, és clar, també va prometre lo de l'Estatut que sortís del Parlament. I això no ho ha mencionat".
"El nostre vot no ha de ser per estar orgullosos d'Espanya. Ha de ser per estar orgullosos de Catalunya".
"Van dient: aquests són dolents, nosaltres som bons. I amb això no n'hi ha prou per convèncer la gent".

Curiós, si més no.

Moments plaents i fal·laços (II)

2008-03-05T21:31:45+00:00

"Tant Rodríguez Zapatero com Mariano Rajoy són candidats mediocres"
"Malgrat que en un primer moment Zapatero fou saludat a nivell mundial per la seva aparent competència i visió, a poc a poc s'ha anat veient que li faltava carisme. Es va enfonsar lentament en una confusió de disputes domèstiques insignificants amb les quals es va desconnectar de l'electorat"
"Zapatero va cometre dos grans errors de càlcul: pactar amb els independentistes catalans d'ERC i obrir negociacions amb la banda terrorista ETA. L'èxit de Zapatero va començar a semblar tan accidental com la seva elecció"
"Si els socialistes renoven el seu mandat, formaran un govern més feble"
"L'opció Zapatero-Rajoy constitueix un desencís per a un país que semblava estar en ratxa dirigit per líders forts com González o Aznar"

- Setmanari nord-americà "Newsweek". La fi de l'imperi espanyol

Em sembla que aquests senyors no entenen gaire bé com funciona la política al nostre país. "Disputes domèstiques insignificants"? És clar, ells no tenen el problema identitari. Això ocorre quan un país es forma de cap i de nou de manera uninacional. Però són els menys. Sí, definitivament, aquests senyors podran saber tant com vulguin, però d'Història d'Espanya, em sembla que no rasquen ni la mínima...

Ahir vaig mirar el cel...

2008-03-06T17:43:10+00:00

No és cap metàfora. Ahir vaig mirar el cel quan tornava de classe i se'm presentava ple d'esteles grises i blanques que avions havien deixat arreu. El pitjor del cas és que això és freqüent a Lleida i que, aquests avions, passen i marxen, però les esteles que deixen (vagi vostè a saber què són) s'estenen, s'estenen i deixen el cel tenyit d'un blanc brut.

Hi ha qui diu que fumiguen productes químics o que són de l'assegurança agrària. El cas és que la cosa es presenta força preocupant.
Hi ha un bloc, "Chemstrails Lleida" , on podeu veure el fenomen. Realment, hi ha per a reflexionar una estona.

Ayer miré al cielo... No es ninguna metáfora. Ayer miré al cielo cuando volvía de clase y lo veía lleno de estelas grises y blancas que habían dejado por todo unos aviones. Lo peor es que esto es frecuente en Lleida y que, estos aviones, pasan y se van pero las estelas que dejan (vaya usted a saber qué son) se extienden, se extienden y dejan el cielo teñido de un blanco sucio.

Hay quien dice que fumigan productos químicos o que son del seguro agrario. El caso es que la cosa se presenta bastante preocupante.
Hay un blog, "Chemstrails Lleida" , donde se puede ver el fenómeno. Realmente, hay para reflexionar un poco.

Moments plaents i fal·laços (I)

2008-03-04T00:35:10+00:00

"Cataluña no es una nación, lo diga o no el Estatuto. En España sólo hay una nación, que es la nación española. Hay cosas que existen y otras que uno se inventa"

"Nosotros queremos la unidad de la Nación española, porque la entendemos como el único instrumento que puede garantizar la igualdad entre los españoles. Nosotros no somos nacionalistas. Por eso hemos puesto [como imagen de campaña] el DNI. Si no, hubiéramos puesto el ADN, pero hemos puesto el DNI"

- Rosa Díez. Unión, Progreso y Democracia, 3 de març de 2008