Havia estat seguint la noia dels ulls tristos des que la va veure traient el bitllet a la taquilla. Quan li va tocar el torn a ell, s'hi va acostar i va demanar el bitllet sense mirar la funcionària que els expedia de manera mecànica.
- Em pagaràs en efectiu?
- Perdona? Mm, no, et pagaré amb targeta.
- Me la deixes?
- Oi tant.

Ara sé d'un company que mai no enganya,
que quan m'ompli de goig cantarà amb mi, amb mi.
Ja tinc un amic fidel, pobra guitarra.
Canta quan canto jo, i plora sempre amb mi.

La maqueta, a mode de "single", conté dos temes.
El primer tema, "A Flash! Within a Moment", és una mica més llarg del que sembla ser habitual en Marvin B. Naylor, contenint diferents seccions dirigides per les guitarres amb un caràcter força melancòlic. El guitarrista utilitza ritmes pausats i una musicalització excel·lent (genuïnament acústica), però no es queda aquí, sinó que també hi barreja algun passatge amb caràcter de flamenc, incorpora efectes sonors i realitza canvis rítmics continus. El tema finalitza amb uns harmònics (recurs utilitzat sovint per Naylor en aquest tema) als 6 minuts 49 segons.

El segon tema, "Till Death...", és força més curt i els arranjaments són més senzills. Vindria a ser la cara B del single. El caràcter del tema és força similar a les parts acústiques de "A Flash!...". Naylor juga amb els canvis d'intensitat, però la instrumentalització és menor i hi destaca sobretot la seva guitarra acústica. Segons ell mateix explica, utilitza una acústica de 12 cordes usant una barreja de cordes toves i dures. També hi incorpora, amb encert, seccions de corda, a més de realitzar algunes modulacions.

Agraeixo a Marvin B. Naylor que m'hagi enviat la maqueta perquè ha estat un plaer escoltar-la. És una sort que es continuï fent bona música, encara que els canals de distribució siguin petits, per fer front a la porqueria que sona cada dia per les ràdios.

Rick Wright naix a Londres l'any 1943. El 1964 s'incorpora a la formació d'un petit grup de l'escena "underground" de Londres anomenat Sigma 6: l'embrió de Pink Floyd. Gran amic i company de Syd Barrett, fou un dels membres més dolguts per l'abandó i la decadència del diamant boig, compartint aquest dolor amb Roger Waters. Ell i Waters foren llavors considerats els dos membres "arquitectes" del grup, donat que enfocaven el treball de Pink Floyd cap a la representació teatral i el joc de llums i de so. No era casualitat: Roger Waters havia estudiat arquitectura.

Richard Wright comença a destacar en l'ombra des dels inicis de Pink Floyd. Cap dels temes de l'etapa psicodèlica seria el mateix sense els seus teclats. Mai no fou un líder com Gilmour o Waters, però sí que aportà un bon grapat de bones idees que es materialitzen en temes com "A Saucerful of Secrets", "Echoes", "Atom Heart Mother", "Us and Them", "The Great Gig in the Sky", "Shine on you Crazy Diamond"... Tots ells obres mestres del grup britànic.

Richard Wright tenia formació musical acadèmica i a més sentia una inclinació natural envers el jazz. El 1978, quan Pink Floyd estava dividit i dominat per Waters, enregistra i llança el seu primer àlbum en solitari, "Wet Dream", un àlbum que segons el propi Wright és un "error". Potser va ser el primer error d'uns quants que s'acumulen a partir d'aquest moment. Un any després, Wright és forçat a abandonar Pink Floyd, participant en la gira "The Wall" únicament com a músic contractat. Òbviament, la seva aportació als àlbums "The Wall" i "The Final Cut" és nul·la en l'àmbit compositiu. Per si fos poc, l'any 1982 es divorcia de la seva esposa, Juliette Gale (companya de la infància i vocalista de Sigma 6).

Wright es recupera del fracàs i enregistra l'àlbum "Identity" juntament amb el músic David Harris sota el nom de Zee. El 1987 es reincorpora a Pink Floyd i participa plenament en els àlbums "A Momentary Lapse of Reason" i "The Division Bell", així com a les gires "Delicate Sound of Thunder" i "Pulse". L'èxit l'anima a composar el seu segon àlbum solista, "Broken China", que fins i tot té una estructura conceptual digna dels millors àlbums de Pink Floyd.

Darrerament, Roger Waters va oblidar totes les discussions del passat i convidà Rick Wright a acompanyar-lo en la seva gira "Dark Side of the Moon". El teclista estava preparant un nou àlbum en solitari.

La música màgica de Richard Wright romandrà per sempre.

Què usarem per omplir els espais buits
on abans parlàvem?
Com omplirem els llocs finals?
Com completaré el mur?

Al film, "Empty Spaces" és substituït per un tema més llarg i molt més asfixiant. S'anomena "What Shall We Do Now?" (en referència a la pròpia lletra d'"Empty Spaces"). Parla no només del fracàs de l'amor, sinó per extensió també del fracàs de la nostra civilització.

Què usarem per omplir els espais buits
on bramen les onades de fam?
Creuarem aquest mar de rostres
cercant més i més popularitat?

Comprarem una guitarra nova.
Conduirem un cotxe més potent.
Treballarem durant tota la nit.
Ens buscarem baralles.
Deixar engegats els llums. Llançar bombes.
Fer viatges a l'Est. Contraure malalties.
Enterrar ossos. Destruir llars.
Enviar flors per telèfon. Donar-nos a la beguda.
Anar arrugant-se. Deixar carn.
Mai no dormir. Mantenir a les persones com a mascotes.
Entrenar gossos. Competir amb rates.
Omplir l'àtic amb diners. Enterrar tresors.
Acumular oci. Sense relaxar-nos mai.
D'esquenes al mur.

Aquest fracàs personal de Pink és representat amb una de les millors animacions de Gerald Scarfe: les flors amants.

Els tints autobiogràfics també són presents en aquest quart maó. Roger Waters travessava moments de més o menys èxit en les seves relacions i, en l'època de The Wall, va declarar que mai no podria haver tirat endavant sense l'ajuda de la seva esposa, Carolyne. Els afortunats que posseeixin una edició de l'àlbum en LP podran comprovar com, en passar el tema "Empty Spaces" a l'inrevés, es pot escoltar amb relativa facilitat el següent missatge...

Congratulations, you have found the secret message.
Please send your answer to Old Pink in care of the Funny Farm.
- Roger, Carolyn's on the phone.

...missatge que, a més, pot ser vist com una declaració d'intencions del propi Roger Waters. Ell ("Old Pink") es troba "a cura" de Pink Floyd ("the Funny Farm"). Aquest fet mostra com, en aquests moments, Waters se sentia l'únic i indiscutible líder del grup.

El tema del fracàs afectiu no té més importància que la que ja hem comentat. Malgrat això, podem dir que és el principal maó en el mur de Pink, més transcendental que no pas la mort del seu pare. Scarfe dedica una gran part de les animacions a mostrar aquest fracàs. A més, és el darrer maó en el mur de Pink (encara que aquí els comentem de manera desordenada). Després d'adonar-se que no pot superar-ho, Pink es tancarà completament.

L'escena més simbòlica que simbolitza el principi d'aquest aïllament és la de la conversa telefònica. L'escena té tanta importància, que ja era una idea gestada abans ni tan sols de començar a pensar en fer una pel·lícula: ja apareix descrita al propi àlbum The Wall, incloent les paraules de la telefonista i el so d'un telèfon que comunica.

En aquesta escena, Pink, de gira pels Estats Units, fa una trucada a cobrament revertit a la seva esposa i contesta un home, de manera que Pink s'acaba de deprimir pensant (i encerta) que la seva dona l'enganya. Després sabrem que, en realitat, ella havia marxat de casa, farta del seu comportament.
Ignoro si això va ocórrer en realitat, però el que sí és sabut és que l'escena en què una "groupie" (Jenny Wright) entra a casa de Pink, intenta fer-lo reaccionar i Pink acaba destrossant l'apartament es basa en una destrossa similar que va fer, en una mala nit, el músic Roy Harper a una de les camionetes de Pink Floyd. Harper havia cantat "Have a Cigar" (de l'àlbum Wish You Were Here, 1975).

L'escena de la "groupie", descrita perfectament pel tema "One Of My Turns", té un doble caràcter i simbolitza un canvi important en el film. Hi ha un aspecte de "Pink Floyd The Wall" que encara no s'havia comentat, i és el fet que el personatge protagonista no només es "basa" en les experiències de Roger Waters; també s'inspira, precisament a partir d'aquesta escena, en la decadència de Syd Barrett.

Així doncs, aquesta escena en particular s'inspira en els incidents amb Roy Harper, però alhora també en alguns moments de la vida de Barrett. A aquest respecte, l'autor Nicholas Schaffner en ressenya un parell, amb Barrett en plena bogeria, que convé destacar:

[Storm] Thorgerson diu que Barrett va estar prop de complir amb aquests criteris en una ocasió "realment horrible", quan va començar a colpejar el cap de la seva companya amb una mandolina. "Ella era al terra cridant i ell al seu damunt, immobilitzant-la. Vam haver d'arrencar-lo d'allà i prendre-li la mandolina".

"[Libby Gordon, companya de Barrett] conta una història força trista de quan ell es va quedar a casa d'ella; tot semblava anar bé durant un o dos dies, fins que un matí, molt aviat, ella se'l va trobar amb un parell de tisores a la mà, després d'haver tallat totes les flors del seu jardí. Aquest tipus d'actituds no semblen pensades com per a agafar-li afecte a algú, de manera que el va fer fora". *

Pink, malgrat tot, se sent víctima de la incomprensió de la seva esposa. Arriba a sentir-se fins i tot intimidat, imaginant-se-la a ella convertida en una mena de monstre que l'ataca al seu apartament. El tema "Don't Leave Me Now" és el lament desesperat de Pink per haver-la perdut. Més tard, un Pink totalment immers en la bogeria i aïllat del món descriurà com, malgrat que li truca insistentment per telèfon, mai "no hi ha ningú a casa" ("Nobody Home", tema que descriu molts aspectes reals de la personalitat de Syd Barrett).

El fracàs afectiu serà un desencadenant més del judici final i l'esposa es presentarà com a acusadora, atacant Pink, preguntant-li si ha "destruït alguna llar més" i desitjant que el tanquin i que perdin la clau. Però la sentència anirà enfocada precisament a l'inrevés: Pink serà condemnat a "ser mostrat davant dels seus iguals" i el mur serà, finalment, enderrocat.

(*) Storm Thorgerson, segons Nicholas Schaffner. Saucerful of secrets. The Pink Floyd Odyssey (2005). Planes 118 i 126.

I've got my bag, run to the station... ("One After 909").
Liverpool Lime Street Station. Una estació de tren enorme i monumental.

When you're listening late at night, you may think the band are not quite right... ("Only a Northern Song").
Torre de ràdio de Liverpool. Pel que sembla, una icona de la ciutat.

Standing in the dock at Southampton... ("The Ballad of John and Yoko").
Albert Dock. Patrimoni de la humanitat i la zona més "in" de Liverpool. Plena de bars, botigues de souvenirs i el museu dels Beatles. Els molls de Liverpool funcionen desviant el cabdal del riu Mersey, i retenint l'aigua quan la marea és baixa.

Let me take you down, 'cause I'm going to strawberry fields... ("Strawberry Fields Forever").
Strawberry Field. Orfenat de Liverpool on John Lennon anava a tocar quan era petit.

When I was younger, living confusion and deep dispair... (Lennon: "Borrowed Time").
Casa de Mimi, tieta de Lennon. Lennon va viure aquí durant la seva infància.

Come on and twist a little closer now... ("Twist And Shout").
The Cavern Club. "The place where everything began". Els maons estan gravats amb els noms de tots els músics i grups que han actuat al local.

Well, see her walking down the street... ("Ain't She Sweet").
Mathew Street. El "carrer major" de Liverpool, zona de pubs i bars per on els Beatles es movien en els seus inicis. Actualment, gairebé cada local del carrer és una referència als Beatles.

Eleanor Rigby died in the church and was buried alone with her name... ("Eleanor Rigby").
Metropolitan Cathedral. Catòlica. Situada a prop de Chinatown.

Nothing to kill or die for and no religion too... (Lennon: "Imagine").
Liverpool Cathedral. Anglicana. Cinquanta vegades més gran que l'anterior. Inclou una mena de bar en el seu interior (??).

Picture yourself in a boat on a river... ("Lucy in the Sky with Diamonds").
Mersey River. Forma un ample estuari just abans de desembocar al mar. A l'altra banda hi ha la ciutat de Birkenhead.

The Beatles Story (Albert Dock):

I'm gonna walk right down that street... ("Searchin'").
Abbey Road (àlbum). La mundialment coneguda portada. Abbey Road és a Londres.

I don't believe in Beatles, I just believe in me... (Lennon: "God").
Aquestes fans furioses sí que hi creien, en els Beatles...

The only thing you done was yesterday, and since you're gone you're just another day... (Lennon: "How Do You Sleep?").
Pòster psicodèlic dels Beatles.

Penny Lane is in my ears and in my eyes... ("Penny Lane").
Placa de Penny Lane. Les originals foren retirades del carrer en qüestió perquè alguns fans se les enduien.

The magical mystery tour is waiting to take you away... ("Magical Mystery Tour").
Autobús de Liverpool. N'hi ha tres que fan itineraris circulars i van decorats d'aquesta manera.

Above us only sky... (Lennon: "Imagine").
És el lema del Liverpool John Lennon Airport.

Get back to where you once belonged!
En algun punt entre Liverpool i Reus.

That's all folks!

Nou estadi de Wembley. Tot el complex del voltant està encara en obres.

Trocadero. Principalment botigues, pantalles, estàtues i sobretot, molta, molta gent.

St. James Park. A la vora de Buckingham Palace. Un parc grandiós, però ben petit en comparació amb Hyde Park.

Big Ben. El campanar icona de Londres. És realment impressionant.

La cera fa meravelles. Humphrey Bogart, però no l'original, sinó el de cera. Es troba al Madame Tussauds.

Westminster Abbey, al centre de Londres, darrere de les Houses of Parliament.

Houses of Parliament. En primer pla, el riu Thames. El Big Ben, a la dreta. "Comparin amb el Palau de la Generalitat, apreciaran la diferència".

London Eye. Una sínia ("nòria", vaja) gegant a l'altre costat del Thames. Donar tota la volta costa uns trenta minuts. Vistes impressionants.

Hyde Park. Com tenir un bosc dins de la ciutat. Pots llogar les gandules o tirar-te al terra.

Camden High Street. Si vols comprar alguna cosa extravagant (no cal que sigui de Londres) i menjar estranys àpats d'arreu del món, has d'anar per aquí.

British Museum. Sense paraules. Sens dubte, la visita és imprescindible i, a sobre, gratuïta. Però cal anar amb compte: el museu és enorme i tanquen a quarts de sis de la tarda. Horaris britànics.

Tower of London. Una fortalesa medieval a la vora del Thames. A l'interior hi ha les joies de la corona i altres artefactes acumulats al llarg del temps per l'Imperi.

Tower Bridge. El pont creua el Thames deixant la Torre de Londres a un costat. Creuar és de franc, però per pujar cal pagar.

National History Museum. Un altre museu dels que deixen bocabadats. Aquests anglesos hi han posat a dins una maqueta de balena, tamany real. Evidentment, ocupa tota una sala.

Properament, unes quantes fotografies de Liverpool. See you later.

Ante la señal R-2 (detención obligatoria o “stop”) todo conductor deberá detener su vehículo ante la próxima línea de detención o, si no existe, inmediatamente antes de la intersección, y ceder el paso en ella a los vehículos que circulen por la vía a la que se aproxime.

Si, por circunstancias excepcionales, desde el lugar donde se ha efectuado la detención no existe visibilidad suficiente (addéndum: O SI AL EXAMINADOR LE DA ESA IMPRESIÓN), el conductor deberá detenerse de nuevo en el lugar desde donde tenga visibilidad (addéndum: O EN EL LUGAR DONDE EL EXAMINADOR LA TENGA), sin poner en peligro a ningún usuario de la vía (addéndum: EXCEPTO AL RESTO DE CONDUCTORES, QUE COMENZARÁN A QUEJARSE, TOCAR LA BOCINA Y CAGARSE EN LA MADRE QUE LO PARIÓ).

Arrencant-ne els llençols, i llençant-los ben lluny.

Fa dues setmanes vam conèixer que la discoteca Wonder oferia la seva darrera sessió i que tancava perquè no obtenia prou rendibilitat. Bé, doncs sembla que a partir d'això la cosa s'ha desinflat tant que si tens ganes de sortir una nit, és millor quedar-te a casa mirant el Teletienda.

La veritat sigui dita, jo mai no vaig arribar a trepitjat la Wonder i encara gràcies que no se'm va acudir d'acceptar la invitació d'anar-hi l'última nit, perquè pel que sembla allò era com una llauna de sardines. La cua donava la volta pel pàrquing. Quin desastre. Diuen ara que al setembre tornen a obrir-la com una sala de festes de noséquè. Aquest cop no m'ho pensaré dues vegades, veient el panorama general.

Ahir a la nit, passejar per Lleida per la zona dels "vins" (plena de pubs que en principi haurien d'estar animats) era depriment. Tot tancat. Només vam aconseguir donar voltes i voltes. El River, un pub dels Camps Elisis, estava encara a les dues del matí totalment desert. La música sonava i no sé per a qui. Vam marxar d'allà per donar voltes per Lleida i comprovar que allò era una tomba.

Així les coses, després vam acabar tornant al River, però em sembla que no se'ns tornarà a acudir. Llavors ja eren les quatre i pico i sí, estava ple... però la gent que hi havia podien haver estat els nostres pares. Ja em diràs tu què divertit és veure com un calb ja crescudet s'intenta fer a una tia de trenta i tants, o més. I mentrestant estàs recolzat a la barra bevent el cubata perquè no tens res millor a fer i pensant: "joder!"

L'últim antre que ens quedava era el City Arms de la plaça Europa, però a que no endevineu com estava? Doncs sí: tancat. Bé, l'últim últim no: també hi havia la Pachá (Lleida, eh? No La Pineda). Un local estret ple de macarres. De puta mare.

El que deia: el proper dia vaig al Gurugú (que no us penseu, eh? És una carpa a dalt d'una muntanya, si bé t'ho mires). I si no em quedo pensant si em compro el Fitness Home All-in-one que anuncien per Antena 3 a les quatre del matí. I de grat.

David Gilmour: No puc entendre com algú pot voler sentir alguna cosa més sobre Waters i el seu pare mort. Un cop i un altre.

Roger Waters: M'agradaria pensar que "The Final Cut" va ser realment la fi de Pink Floyd.

• Història

The Wall ens va explicar una història de fòbies. Va assentar la base d'una gran obra. Va ser un èxit fosc i depriment. Una crítica mordaç a la repressió. Però el maó definitiu que va tancar el mur no va ser "Outside The Wall" (l'últim tema de l'àlbum), sinó el seu epitafi: The Final Cut.

Al·ludint a la darrera modificació d'un film (l'àlbum era originalment la BSO del film "Pink Floyd The Wall"), l'àlbum darrer de Pink Floyd amb Waters -o més aviat l'àlbum últim de Waters dins Pink Floyd- va passar una mica desapercebut. "Un altre cop?", va dir Gilmour, limitant-se a interpretar la seva part. Wright no hi era: havia participat a The Wall com a músic contractat. Mason no va dir gran cosa; fins i tot fou substituït a "Two Suns In The Sunset". Waters era el director d'orquestra, i Pink Floyd un instrument al seu servei.

L'àlbum està dedicat explícitament a Eric Fletcher Waters, el pare del lletrista. Les lamentacions, la crítica despietada i la cançó intimista es barregen amb espectaculars efectes de so, els "holophonics" i un art-work cuidat i tan depriment com el de Animals, que culmina amb el soldat al qual, d'esquenes, li han clavat un ganivet. El sagnant conflicte de les Malvines aflora arreu, i Waters crida: "Oh Maggie Maggie... what have we done?".

Sembla que, finalment, ell mateix es va aplicar la solució final. Fi de la història.

• Aspectes musicals

L'àlbum mostra una complexitat i riquesa sonora bastant evident, però d'una mena molt diferent a la dels àlbums anteriors. La gràcia de Pink Floyd havia estat que oferia composicions diverses i variades en les quals, passant per diferents estils, imprimia sempre el seu segell de qualitat. Ara, en canvi, tot l'àlbum -o gairebé tot- està format per cançons "d'autor", acústiques i evocadores. Malgrat això, la "gràcia" consisteix a que un tema no sembli una còpia de l'anterior i efectivament Waters aconsegueix el seu propòsit.

Potser, després de tot, l'àlbum no és una joia musicalment parlant com sí ho eren Wish You Were Here o Animals (o tants altres), però l'espectacularitat no només ve donada per la varietat. En aquest sentit, els aspectes tècnics i d'enregistrament van jugar un gran paper. Waters va escollir un cop més James Guthrie com a enginyer de so i els dos van proposar una innovació, els "holophonics". De sempre, Pink Floyd s'havia interessat per l'aspecte tècnic del so, amb propostes trencadores com l'"Azimuth Co-ordinator" o l'enregistrament en Quadraphonic.

Els "holophonics", desenvolupats per Zuccarelli Labs (com figura als crèdits), tenien la particularitat de recrear un so 3D a partir dels canals d'àudio stereo. L'invent, actualment, pot semblar poc desenvolupat, però en aquell moment era molt innovador i realment l'atmosfera que The Final Cut crea gràcies als "holophonics" és densa i enriquida. Especialment emocionants són els efectes d'àudio, com el míssil que es pot sentir a "Get Your Filthy Hands...", el qual passa "per sobre" de l'oient i explota a l'altra banda. Això sí, sempre i quan utilitzem auriculars.

• Concepte

El projecte de The Final Cut com a BSO del film del mur es va acabar desestimant. Waters i Alan Parker (director del film) tenien els seus "estira i arronsa" i el membre de Pink Floyd va acabar una mica com el personatge del seu àlbum: amagant-se rere un mur i acabant una obra intimista i potser inútil, sense el suport de la resta de membres del grup. Per a ell, Pink Floyd havia acabat definitivament.

Després de The Wall només quedava publicar un nou àlbum amb material addicional procedent del film d'Alan Parker, però l'esclat de la Guerra de les Malvines (1982) va fer replantejar el concepte de l'àlbum a Waters, qui va construir una nova història lligant les experiències imaginàries del seu pare, en cas que hagués sobreviscut, amb la crítica directa al conflicte i a l'actuació de les grans personalitats polítiques, especialment la primera ministra britànica, Margaret Thatcher ("Maggie").

David Gilmour no estava disposat a criticar el seu govern i va al·ludir "diferències personals, polítiques, filosòfiques i musicals" per limitar-se a fer una feina d'intèrpret. "Parlar amb Waters durant aquella època era impossible". Perquè vertaderament a Waters li importava ben poc l'opinió de la resta del món.

La portada sembla estranya, però no ho és: mostra quatre medalles militars de la Segona Guerra Mundial.
- Distinguished Flying Cross: una medalla per honors en vol.
- Defence Medal: una medalla per servir 3 anys a la guerra.
- Africa Star: medalla per la participació a la campanya africana.
- 1939-45 Star: medalla especial per participants a la guerra.

A continuació explicarem la història que conté aquest àlbum. Sorprenentment, malgrat ser l'últim treball de Pink Floyd amb Waters, fa moltíssimes més al·lusions als temes habituals del grup que tota la resta d'àlbums anteriors junts.

Una puntualització: el quart tema, "When The Tigers Broke Free", s'ha afegit com a "bonus" a la nova reedició de l'àlbum de 2004. El tema pertany, en realitat, a la BSO de "Pink Floyd The Wall".

1> Imatge ben curiosa. Sembla clar que qui parla aquí és Pink, protagonista del film, que es passa la seva vida tancat en una habitació i, precisament, mirant la televisió.
2> Referència als "kamikazes" japonesos.
3> És a dir, i com ja va preguntar Waters a "Goodbye Blue Sky": "t’has preguntat mai per què hem de tornar als refugis quan ens han promès un orgullós nou món desplegat sota un cel ben blau?".

Aquesta serà la nostra pregunta. "Què va passar amb el somni de la postguerra?". Potser no voldrem saber la veritat, potser no. Potser ens semblarà tan depriment que preferiríem no haver preguntat res de res. A través del mur veiem una petita espurna d'esperança i no volem que s'apagui tornant a repetir tota la història. Tornant a repetir el joc de la mort, tornant a fer que la sang dels innocents s'escoli per les clavegueres. Ens van prometre una vida tranquil·la sota un cel ben blau, però no ho han complert. Maggie, ens donaràs explicacions? Te les reclamem, però el teu criminal silenci et delata. Ets vertaderament la dama de ferro. Explica'ns, Pink: què va passar amb el somni de la postguerra?

4> Primera referència als soldats traïcionats, que duen ganivets clavats a l'esquena.

Doncs això va passar amb el somni de la postguerra. Així ens trobem ara. Amb un passat destrossat i el profund desig de tornar enrere i canviar-ho tot. Hem oblidat aquest passat per conveniència, però no n'hem après res. Perquè el desastre retorna. Les flors que havien crescut sobre les cendres de la guerra tornaran a ser calcinades, mentre a milles de distància la culpable pren té amb suficiència. "Pare, te'n recordes de mi? Te'n recordes de com érem?". Eric Fletcher Waters parlarà ara, des d'un dels seus possibles passats. Un passat horrible, el d'una vida destruïda, una vida que va ser trepitjada un miserable matí en un pont d'Anzio. Una vida que no val la pena viure.

5> És a dir, un dels pocs que ha tornat viu de la guerra.

A això et dediques. Ensenyes, fas de professor i davant teu tens els teus alumnes. Faràs que se sentin culpables, faràs que se sentin patriotes i els convertiràs en allò que tu ets. Per què els has de tractar bé? Qui et va tractar bé, a tu?
Si vas tocar la sang dels teus companys... si vas morir amb ells... si vas matar per no res... llavors faràs que aquells nens se sentin com tu. El càstig serà la teva venjança. Te'n recordes encara, del que vas haver de viure? Del que vas haver de veure?

Així va ser com Eric Fletcher Waters i tots els seus companys van morir aquell dia. "Dins de les venes / vida és la sang; / vessada és morta" (J. Maragall). Imaginem-nos que això no va ocórrer, que aquell soldat va tornar a casa un dia, després de la guerra... ara el veiem lamentar-se, parlar a soles, pegar els seus alumnes. Mireu-lo...

6> El bombardeig de Dresden (13 de febrer de 1945) va ser un dels moments més tràgics de la Segona Guerra Mundial.

Perquè aquell soldat va morir demanant ajuda per un intercomunicador... va fer rutllar la manisa i mentre esperava que algú, a l'altra banda del fil, a l'altra banda del caos, respongués la seva trucada, un Stuka va engegar un míssil contra el post de comunicacions.
Aquest record no es pot oblidar.

7> El repicar de campanes va associat a les creences religioses, i aquestes, a la placidesa i la tranquil·litat de la ignorància i de la fe. La referència s'havia fet anteriorment al tema "Time" (secció "Breathe Reprise", del Dark Side of the Moon): "far away across the field / the tolling of the iron bell / calls the faithful to their knees / to hear the softly spoken magic spells".
8> Curiosa metàfora per descriure el funcionament de la guerra, on uns "maníacs" (comandaments) "foraden els homes" (els envien a morir al front) "per control remot" (sense anar-hi ells).
9> Roger Waters ja havia tocat el tema dels efectes de la guerra sobre els nens a "Bring The Boys Back Home" (The Wall). Ho tornarà a fer al seu àlbum en solitari "To Kill The Child & Leaving Beirut".

Pareu compte, perquè el seu somni acaba amb la mort. I la noia dels cabells de plata es fon. Els vells herois agonitzen. La gent desapareix, s'amaga pels refugis subterranis de la ciutat. Cauen les bombes, i la llei és només un seguit de lletres ordenades en algun llibre enterrat sota la runa. I els nens moren, i marxen, i veuen la barbàrie. Dorm, artiller. "Perquè només en somnis aconseguiràs el teu somni".

10> Claríssima al·lusió a The Wall. Al tema d'obertura de l'àlbum, "In the Flesh?", Pink ens adverteix que "si volem descobrir què hi ha darrere d'aquests ulls freds, només ens hem d'obrir camí a través de la disfressa".
11> Igual que va passar amb Syd Barrett, qui "va arribar al secret [de la fama] massa aviat i va plorar per la lluna..." ("Shine On You Crazy Diamond, Part IV", a l'àlbum Wish You Were Here).

Així. Ets un heroi de guerra. No deixis que descobreixin que darrere de la disfressa hi ha un passat destrossat. Uns ulls paranoics amaguen la vivència d'un desastre massa gran. Riu i beu, fes el possible per oblidar. En el teu estat, no podem fer res més que perdonar-te. Quan hagis begut prou, veuràs clarament com funciona l'assumpte. Com els poderosos es reparteixen les postres.

12> La Unió Soviètica va intervenir a l'Afganistan el 1979 contra l'ascens dels islamistes radicals. El conflicte va generar un embargament generalitzat per part dels EUA.
13> Israel va envair el Líban suposadament per tal de controlar les milícies de l'Organització per l'Alliberament de Palestina. La caiguda de Beirut i les matances de Sabra i Xatila foren els moments de major descrèdit del primer ministre Menájem Begin i del seu ministre de Defensa, Ariel Sharon.
14> Militar i president de fet de l'Argentina entre 1981 i 1982, va envair les Malvines, provocant el conflicte amb el Regne Unit.
15> És a dir, obligarà Galtieri a retornar la bandera britànica ("Union Jack") a les Malvines.

El conflicte es va dir Guerra de les Malvines (The Falklands War). Entre Leopoldo Galtieri i Margaret Thatcher, van matar mil persones. I en van ferir dues mil. En nou setmanes. Soldats dels dos bàndols. Civils també. Per unes illes. Colonialisme. La història retorna, però no ho volem. Quina política és aquesta, Maggie? Vols que proposem una solució? La solució final? És ben senzill...

16> Ronald Reagan, 40è president dels EUA de 1981 a 1989.
17> Douglas Haig, mariscal britànic durant la Primera Guerra Mundial.
18> Ian Paisley, polític unionista i ultraconservador d'Irlanda del Nord.
19 Joseph McCarthy, senador republicà dels EUA, responsable de la "caça de bruixes".
20 Richard Nixon, 37è president dels EUA, de 1969 a 1974.

I ja hauríem volgut fer-ho. Però deixem-ho córrer: és ira, és embriaguesa. Després recordarem només com els soldats van tornar a casa, com van desembarcar als molls de Southampton. I ara, Thatcher s'acomiada d'uns altres soldats al mateix moll, uns soldats que parteixen per no res. Ens estan enfonsant el ganivet ben al fons, però no ens el podem traure, perquè està clavat a l'esquena...

21> És a dir, havien tornat molt pocs. Per això a la línia o columna de soldats hi ha "massa espais". Pot ser una referència també cap a la solitud i el sense sentit de viure esclau del record en una societat que va massa de pressa. El tema ja s'havia tractat, mitjançant la mateixa metàfora (espais buits) al tema "Empty Spaces" (The Wall).
22> És un atac a la moral britànica: davant la desesperació o l'emergència, romanen impassibles. Pink Floyd havia usat amb anterioritat l'expressió "silenciosa desesperació", concretament al tema "Time" (Dark Side of the Moon): "hanging on in quiet desperation is the English way...".
23> En paraules de Roger Waters: "The Final Cut tracta una mica sobre el sentiment que tinc d'haver traït el meu pare. Perquè no hem tractat de millorar gaire les coses".

El soldat va veure l'escena i ell també va sentir el tall profund, el tall final. Aguantava sota el braç l'última bobina de film, enmig d'un camp de roselles on bufava l'aire de la llibertat. Una il·lusió, un miratge, res més. I l'horitzó s'anava tornant fosc, envaït un cop més pel record tortuós. Sí, sent el tall final. Però, tindrà valor per agafar el ganivet i acabar amb tot definitivament?

24> Els gossos, com a Animals, tornen a ser un símbol de repressió, de vigilància. De vegades no hi ha més que remei que colpejar-los, sobretot si no som més que ovelles ("Sheep").
25> Les paraules "what's behind the wall" (què hi ha rere el mur) queden amagades per un fort soroll de trets. La simbologia és ben clara: nosaltres, espectadors o curiosos que volem conèixer tota la història, havíem de superar "les escopetes del vestíbul" i no ho hem aconseguit. Però si el tema no continués, mai no sabríem què hi ha rere el mur. El muntatge entre lletra i música és, si més no, curiós.
26> Les "al·lucinacions" ja havien aparegut a The Wall. Així es pot considerar el somni que té Pink al tema "Comfortably Numb", quan recorda una malaltia de la infància. De la mateixa manera, al film apareix una escena en què Pink, d'infant, apaga el llum i espia una noia mentre s'està despullant. No és pròpiament una al·lucinació (perquè ocorre de debò) però sí una mena de "somni inaccessible".
27> Referència clara a The Dark Side of the Moon.
28> Revista musical molt popular als anys 70. Fundada el 1967, encara existeix.
29> El mateix que va passar-li a Pink (encara que ells no tenien nens). La seva esposa va marxar, i quan ell trucava "no hi havia ningú a casa". El tema de l'abandonament amorós és recurrent i a The Wall constituirà un sòlid maó que s'afegirà al mur.
30> Tirar avall la cortina ("tear the curtain down") o enderrocar el mur ("tear the wall down") ve a ser el mateix. Implica mostrar-se amb sentiments i ser ferit. Tant Pink com el seu pare haurien demostrat que no tenien el valor suficient per fer-ho.

És clar que no. Traure's la vida significaria poc menys que rebaixar-se al seu nivell. El soldat està igualment condemnat a mort, perquè el ganivet que du a l'esquena es va clavant lentament. El va dessagnant. Passa per moments angoixants, tristos, melancòlics. I també té un lloc pels seus atacs de fúria, i s'excita, i de sobte sembla que tots tornem a tenir un projecte i que el tirarem endavant...

31> El fragment és un conjunt d'expressions inconnexes i asfixiants. Pink Floyd (Roger Waters) ja havia fet una cosa semblant a "What Shall We Do Now?".
32> L'oient es queda amb el dubte de saber a què es refereix.
33> Crítica clara, un cop més (ja s'havia fet a Wish You Were Here) a la indústria de l'entreteniment. Ara enfocada directament sobre la indústria del cinema, potser arran de les diferències d'opinió que van sorgir entre Waters i Parker. El primer sempre va acusar el segon de voler crear un "film comercial".

... però tot era obra de l'alcohol. Recaurà. Un cop més. I un altre. Aliens a la realitat, tots recaurem. I quan la guerra total, la destrucció en massa, ens colpegi a tots nosaltres, ens adonarem dels nostres errors. Ni el mur més alt ni la cortina més gruixuda no ens podran protegir de nosaltres mateixos. Quan veurem dos Sols en l'horitzó, en fer-se fosc, serem a punt per descansar, però no en pau.

Coses Nostres és un àlbum doblement important. D'una banda significa l'aposta definitiva pels de Sunyer per enfocar-se principalment en el jazz fusió. D'altra banda, és l'àlbum que refunda el grup (desapareix el vocalista Àngel Riba, present al primer àlbum, "Tutankhamon", d'orientació simfònica) i assenta el que serà la tònica: extenses -i no tan extenses- jams conduïdes pels dols Sunyer-Kitflus. La qualitat de "Coses Nostres" és EXCEPCIONAL.

"Iceberg en Directe" (àlbum posterior) mostra una qualitat també impressionant, fins al punt de convertir-se en un àlbum imprescindible en qualsevol discografia. Ara bé, malgrat l'espectacularitat del directe i la força del grup, l'àlbum té un inconvenient: la inconnexió. Són quatre grans jams (doble vinil), però cadascuna tira pel seu lloc (com ja vam comentar al post corresponent). "Coses Nostres" aconsegueix salvar aquest discurs relativament inconnex.

D'entrada, Iceberg vol seduir-nos sense ni tan sols haver d'utilitzar la música. Per això el grup fins i tot "enfoca" l'àlbum vers una temàtica concreta. L'interior del llibret diu el següent:

Aquest àlbum va dedicat a tothom qui es trobi tancat entre les reixes d'una incomunicació a nivell sentimental i diàleg home-univers. Per a tots aquests oferim una porta a un món-illa fet de coses nostres.
Coses nostres, plenes de reflexes de les coses del món-món, fetes música. Violències, crits-remors, sentiments-pell de gallina, pànic, alegria-tristesa, mort-vida.
Però la cosa que més ens interessa és comunicar el sentiment de força-energia que alimenta el nostre món-illa.
Aquest do n'és un de preciós que l'home no ha de perdre, al mateix temps que el de senzillesa-humilitat.
Dons. Atributs de l'home. Desequilibri.
Aquí no es tracta de trobar un equilibri.
La fi de l'àlbum és obrir una porta per als tancats.
Per als oberts, ja no fa falta dir res.

Tota una declaració d'intencions. Magnífica.

L'àlbum comença amb tota una joia introduïda de manera gairebé celestial: "Preludi i record", el tema potser estrella del grup. És el més curt de l'àlbum, amb només 2 minuts i 20 segons. L'alegria i moviment que transmet es contagia.

Amb "Nova (música de la lluna)", Iceberg introdueix, com és habitual, harmonies mediterrànies (però no només catalanes, al contrari... la lluna és un símbol recurrent), tot ben rodejat d'una aura misteriosa (creada per baix i bateria, sobretot) i de l'aire folklòric desenvolupat pels teclats d'en Kitflus. De tant en quan apareix una cadència suspensiva molt peculiar, que ens recorda que ens movem pels terrenys pantanosos del jazz-fusió. Cap al minut 3:30 apareix un passatge conjunt dels dos músics que retorna a les harmonies de "Preludi i record", passatge que també es "fusionarà" cap al final. Tots els membres destaquen, al seu torn, i això és un fet poc habitual en Iceberg. El tema, malgrat això, està conduït pels dols entre Max Sunyer i Josep Mas.

"L'acústica..." és el tema més llarg de l'àlbum. Són 9 minuts i 18 segons de deliri col·lectiu (relaxat, això sí) amb harmonies i efectes realment innovadors en el camp del jazz-rock. Iceberg dibuixa un paisatge de somni utilitzant tots els recursos que els seus membres tenen a l'abast. La introducció psicodèlica finalitza al minut i 40 segons, aproximadament, per donar pas a un tema acústic (tant guitarra com piano) esquitxat de ritmes inquietants i que, ben aviat, acaba desembocant en una amalgama de temes barrejats i intercal·lats, un recorregut tant per les harmonies clàssiques com de rock i sobretot de jazz. Els membres més destacats són, per variar, Sunyer i Kitflus.

"La d'en Kitflus" no condensa, com seria lògic, el protagonisme de Kitflus, sinó que tots els membres s'hi llueixen Absolutament tots. El tema és més curt (7 minuts) i desenvolupa diversos girs de jazz-rock a partir d'un curt passatge inicial, del qual van emanant altres passatges més elaborats i amb la inconfusible "marca de la casa". Tots aquests passatges apareixen gairebé del "no-res", sembla que la pròpia jam els va confeccionant -però en realitat penso que Iceberg ho tenien molt ben treballat-. Cap a la meitat del tema s'acaba aquest caràcter improvisatori i es forma un desenllaç sòlid sobre un obstinat del baix (el qual, per cert, té una distorsió ben curiosa). El final és molt aparatós i sobtat -fet habitual en el grup, i si no escolteu "Sentiments"-.

"La flamenca elèctrica" és la joia de la corona. És el tema que es pot sentir a l'àlbum "Iceberg en Directe", justament al final, quan s'acaba l'últim tall, "Històries". Malauradament, Iceberg va deixar en aquell àlbum només el passatge inicial. Ara podem sentir-lo íntegre. Començant pel passatge inicial (virtuós i gairebé violent) i continuant pel llarg desenvolupament (basat en modulacions cromàtiques) en clau completament de jazz-rock. El caràcter andalús hi és perfectament present. Els dols Kitflus-Max són espaterrants. El tema complet és insuperable.
Com a curiositat dir que en l'àlbum "Senogul" del grup asturià homònim (breument comentat en aquest post) existeix un tema anomenat "La mulata eléctrica", entenem que com a homenatge a la feina d'Iceberg (encara que, vés per on, mai no vaig preguntar-li a l'Edu García, el teclista del grup).

"A València" és potser un tema més orientat al rock, on les harmonies de jazz es deixen més de banda. Es basa en la repetició d'un motiu alternat amb ponts on la bateria pren un protagonisme especial (com a element rítmic). Els teclats de Kitflus acaben d'amanir-ho tot, donant al tema un caràcter momentàniament simfònic, mentre Max Sunyer afronta la part més virtuosística de l'assumpte. El tema finalitza amb un digne "desmadre" jazzístic.

"11/8 (manifest de la follia)" deixa ben clar en el seu títol que té un objectiu primordial: trencar. I trenca, de debò que sí. En poc més de sis minuts i mig desfà patrons rítmics (espectacular inici de bateria), harmònics (trobeu una tonalitat que es mantingui més de vint segons) i melòdics (lleus i greus dissonàncies irrompen en els discursos de Kitflus i Max). Tot això mostrant un virtuosisme comparable al de gent com Al di Meola, John McLaughlin o Lenny White (amb estils òbviament diferents). Final apoteòsic, i a més amb una cadència suspensiva no gaire clara. L'àlbum no pot gaudir de millor cloenda.

OBRA MESTRA. I punt.

Podeu descarregar l'àlbum gràcies a l'enllaç que ofereix el bloc "Music from the solar system".

--> DESCÀRREGA

Algú ho va gravar amb un ganivet sobre la làpida de pedra tosca uns dies més tard.

• El preludi

Amb Animals, Waters canvia la visió de conjunt: ell reflotava Pink Floyd conduint-lo per camins més crítics a partir de les seves lletres (únicament seves). Per tant, el grup es convertia en un instrument al SEU servei: la qualitat no minva en absolut, però el missatge ultra-crític es converteix en la pedra angular del grup de Cambridge. Pink Floyd va mantenir el seu èxit i fins i tot el va augmentar, però començaria a entrar en una dinàmica autodestructiva alhora que brillant per a la història del rock.

Waters criticava l'èxit, fonamentalment. Ell, que se n'havia aprofitat i l'havia desitjat més que ningú (l'objectiu de Pink Floyd el 1972, durant les sessions del Dark Side, era sobretot "arribar a la fama"), entrarà juntament amb la resta del grup en un estat de reflexió lírica i onírica: d'aquí sortirà Wish You Were Here, en què Pink Floyd es pregunta "com hem pogut arribar a aquests extrems". Això que sembla no tenir gaire connexió amb Pink Floyd The Wall és en realitat el punt de partida del tercer maó, l'èxit.

La reflexió lírica es tornarà en autocrítica dura i extensible a tota la societat. "Dogs" és el segon tema de l'àlbum Animals (1977) i un dels més crítics de tota la carrera de Pink Floyd. La lletra pot servir com un veritable antecedent del que pensa Pink sobre el tema. La primera part de "Dogs" diu així:

Hauràs de ser boig, hauràs de tenir una veritable necessitat.
Hauràs de dormir de peu, i quan siguis al carrer,
hauràs de ser capaç de caçar la carn fàcil amb els ulls tancats.
I llavors, silenciosament, ràpid com el vent i d'amagat,
hauràs d'atacar en el moment precís, sense pensar-ho.

Després d'un temps, podràs preocupar-te de les formes,
com ara portar corbata o saludar amb una encaixada de mans (1).
Fer una mirada determinada i lluir un somriure sincer.
T'has de guanyar la confiança d'aquells a qui enganyes,
per tal que, quan es girin,
tinguis l'oportunitat de clavar-los la punyalada.

Hauràs de tenir sempre un ull obert que vigili per sobre l'espatlla.
Ja saps que conforme et tornis vell la cosa s'anirà complicant cada cop més.
Al final, plegaràs i desapareixeràs,
amagaràs el cap sota la sorra,
només seràs un altre vell ressentit,
tot sol i morint-te de càncer.

I quan perdis el control, destruiràs tot allò que hagis sembrat.
Mentre la por va en augment, la mala sang confon i desorienta.
Llavors ja és massa tard per perdre tota la influència de la qual t'has aprofitat.
Que et vagi molt bé mentre t'enfonses, mentre vas avall, tot sol,
arrossegat per la pedra.

Respecte d'aquest criticisme, la resta de membres del grup han fet declaracions contràries. Waters estava usant Pink Floyd com si depengués només d'ell. La música es va tornar fosca, obscura.
Si Wish You Were Here va ser un àlbum magnífic per a Gilmour i Wright (aquest darrer l'ha alabat molts cops), Animals provocarà el següent comentari de Wright: "No m'agradava la majoria de la música de l'àlbum, però he de dir que tampoc no hi vaig posar res de la meva part, ni vaig fer el més mínim esforç. No tenia res a aportar. Simplement vaig interpretar la meva part, i crec que ho vaig fer bé. Però Roger [Waters], em sembla, estava prou satisfet que jo no aportés res. Suposo que va ser el començament de tot l'ego autodestructiu de Pink Floyd". (2)

El contrast és evident. A dalt, una imatge del Llac Mono (Califòrnia), extreta del llibret de Wish You Were Here. A baix, una fotografia de la Battersea Power Station (Londres), extreta del llibret de Animals.

• El maó

Al film d'Alan Parker, el tema de l'èxit es tracta de passada, però d'una manera totalment significativa. Pink és precisament una estrella del rock que plena concerts multitudinaris i assisteix a les millors festes VIP amb productors i gent de l'alta societat, però es troba completament alienat d'aquest món.

El guió del film ens mostra com l'èxit i la fama també han constituït un nou maó en el mur de Pink. Les escenes són totalment descriptives: des de la "groupie" (interpretada per Jenny Wright) i les seves amigues que, per tal d'entrar en una festa, faran el que sigui -això inclou fel·lacions al guarda de seguretat i despullar-se gratuïtament davant els assistents dins un camió-, fins a la repugnant luxúria que desprenen els suposats "amics" de Pink, principalment el seu representant.

El tractament de l'èxit a Pink Floyd The Wall es veu reforçat pel tema "Young Lust", amb una lletra com aquesta: "Desitjo moltes dones en aquest desert que em facin sentir realment com un home. Em quedo en aquest refugi de rock and roll. Oh, noia, fes-me lliure. Necessito una noieta bruta".

L'èxit culminarà amb la bogeria col·lectiva de Pink, reconvertit en líder feixista, esperonant el seu públic a "posar contra el mur" als "maricons", els "jueus" i, en definitiva, tots els que són diferents. La lletra del tema "In the Flesh!" (no confondre amb "In the Flesh?") és l'inici de la bogeria de Pink i el principi de la seva fi, en la qual l'èxit juga un paper molt important.

A l'inici del film, diferents imatges representen uns disturbis en un concert en els quals la policia intervé repressivament. Els concerts es comparen amb la guerra: era així com Waters va arribar a veure'ls, com una batalla entre els músics i l'audiència. Els disturbis no són ficticis: estan basats en fets ocorreguts durant la gira "Wish You Were Here" (abril de 1975). Als 5 concerts que Pink Floyd va oferir a Los Angeles, la policia de la ciutat va arrestar 511 persones, la majoria acusades de possessió de marihuana. La policia de Los Angeles va justificar l'actuació en base a les sospites que als concerts es traficava amb cocaïna i amb armes de foc.

En realitat, les sospites eren fictícies. Però el mur de Pink Floyd s'anava alçant lentament.

(1): l'encaixada de mans és totalment simbòlica. Només cal recordar la portada de Wish You Were Here i l'enganxina amb els quatre elements.

(2): Rick Wright, novembre de 1994, BBC Omnibus Pink Floyd Special 1994.

Aquest sobreproteccionisme que Pink rep de la figura materna -dona conservadora i amb un paper estranyament protagonista al film, malgrat que el seu personatge és molt passiu-, ve donat per l'exercici d'una doble moral que permetrà la mare de Pink de desocupar-se'n, relegant la seva educació a les institucions escolars (les quals exerciran, personificades en la figura del professor, la seva repressió contra la llibertat de pensament, com ja veurem en el quart maó), alhora que quan el seu fill creixi voldrà tenir-ne el control absolut i permanent, incapaç de veure que, així, està esdevenint un element més de repressió, un maó més en el mur.

Pink és (o més aviat "ha estat", encara que la trajectòria vital de la mare no es descriu en el film) un sobreprotegit amb seriosos problemes emocionals, i així se'ns mostrarà en reiterades ocasions. Per exemple, una de les fòbies més grans que desencadenen la "metamorfosi" del personatge és un record de la infància, en què es barreja una malaltia aparentment greu amb els dictàmens de la seva mare (dita fòbia motiva el tema "Comfortably Numb", el títol del qual no és més que un símbol de la placidesa i despreocupació dels infants).

Un altre exemple és potser encara més clar, i en aquest cas il·lustra la doble moral materna: Pink és "abandonat" en un parc amb altres nens de la seva edat que, a diferència d'ell, tenen pares a la seva vora. Pink acabarà gronxant-se tot sol adonant-se que no coneix el seu pare i que la seva mare l'ha deixat sense res ni ningú. Un altre símbol claríssim, el de la solitud, que comportarà el creixement només físic de Pink, mentre que la seva ment continuarà essent la d'un infant. És per això que Pink, havent conquerit la fama i l'èxit, potser massa aviat ("you reach for the secret too soon...", cantava Waters a "Shine On... part 1"), continua duent un rellotge amb el Mickey dibuixat a l'esfera.

No és tampoc agosarat afirmar que el sobreproteccionisme es mostra al film com un factor més de determinisme ambiental o educacional. Ignorem si la mare de Pink va ser criada en un ambient sobreprotector i alhora passiu, com ha ocorregut amb Pink (però és probable que sí); en canvi, no ignorem que Pink, el sobreprotegit, farà el mateix amb la seva esposa, i de la mateixa manera (resultant també, alhora, un amant passiu i fins i tot violent, a jutjar per la lletra de "Don't Leave Me Now"). Això provocarà el fracàs afectiu del personatge (tema a tractar més endavant, com a cinquè maó) i la seva caiguda definitiva, el tancament del mur després que el telèfon soni repetidament, sense que hi hagi "ningú a casa" ("Nobody Home").

El tema es tracta de manera determinista perquè, aparentment, el protagonista no té altra sortida que ser com és; i en aquestes circumstàncies ha de resultar forçosament il·lícit atribuir-li qualsevol mena de responsabilitat. De fet, Pink no és jutjat ni reprovat per ningú fins al final del film, quan l'escenificació del judici moral ("The Trial") comportarà no només la negació d'aquest determinisme (el propi Pink s'adona dels seus errors, i per això concorre a judici) sinó també la condemna del protagonista.

Així, el sobreproteccionisme es converteix en un tema clau, un element que possibilitarà el judici i la condemna morals alhora que marcarà el tràgic desenllaç de la història. Una història que té com a punt d'inflexió la "metamorfosi" de Pink, abans esmentada, causada per tots els factors que componen el mur, però pel sobreproteccionisme d'un mode especial. Al cap i a la fi, no és el feixisme (*) un sistema proteccionista més?

(*): entès, com al film, no [només] com a ideologia política, sinó com a qualsevol sistema repressiu.

Portes fang a les butxaques i diners a les sabates. (ironia...)
I l'estada ha esdevingut en fugida,
i la fugida en estada. (...i oxímoron!)

La calor sublima la monotonia asfàltica,
la grisor dels punys en alt. (metàfora...)
Se senten de lluny les sirenes,
se cerquen arreu lligats al màstic. (L'Odissea?)

Fuges. Qui et podria seguir,
enmig d'aquest mar de silenci incontrolable? (Imatge)
Ens veurem lluny, mes no ara.

Com avança el temps, què lents es tornen (antítesi)
els minuts que van passant amb resignació i aridesa.
Dóna'm la mà, que lluitarem plegats.

T'has evadit sense fil; jo el necessito. I encara així
no aconseguiré marxar. M'immisciré
dins el recipient, amb el sol parant la taula, (pro-so-po-pe-ia!)
les cadires preparades per rebre convidats
que no són enlloc. M'immisciré -ho he dit- (paronomàsia... oi?)
en el monòton, i tot haurà estat, en un moment,
una fugissera, estúpida, enganyosa voluntat de viure.
(hem casat Espriu i Schopenhauer)
De resistir.