Lluïen arreu l'estança descrivint una lleu dansa al ritme del moviment dels ventiladors. Probablement, algú hauria pensat que el mort tenia calor. Per tal d'apaivagar aquesta sensació de xafogor, havien col·locat dos aparells dins de l'habitació; un d'ells, potser massa proper al fèretre. Per això els crespons negres de la caixa es movien suaument, de la mateixa manera que les fulles tardorenques dels arbres dels parcs durant l'octubre.

I és que aquelles despulles no eren despulles qualssevol. Pertanyien -si es pot establir una relació de pertinença en aquests casos- a la persona d'Artur Vicenç Serra, il·lustre, què dic, il·lustríssim (faltaria més) alcalde de la vil·la. Home de família, la mort l'havia sorprès en un moment molt delicat. El senyor Serra havia d'abandonar l'alcaldia pròximament per ocupar alts càrrecs en l'esfera política nacional.

Això va dificultar la redacció i posterior publicació de la consegüent esquela que anunciava lànguidament la mort del senyor Serra. La seva dona, aparentment entristida per la quantitat de diners que deixarien de ser ingressats cada mes en els comptes corrents del seu marit a causa de la mort d'aquest, féu un darrer esforç i trucà per telèfon un servei barat d'esqueles del diari -un que s'anunciava a peu de plana-. La pobra vídua va dictar el text que havia de contenir la petita secció sense parar esment al futur càrrec del senyor Serra. Quan es va publicar l'esquela, tan sols hi deia que havia fet traspàs “l'honorable Sr. Artur Vicenç Serra”. Alguns dels llepaculs de l'ajuntament van objectar que hi hauria d'haver dit “honorable alcalde” i altres amics més propers, fins i tot, manifestaren que una esquela de categoria hauria de contenir, com a mínim, el títol d'alcalde, els possibles títols que el senyor Serra aconseguiria en un futur i inclús una fotografia del difunt.

La vídua contestava, sense parar, que posar “alcalde” no s'hi avenia, perquè ja no ho era -és que potser s'imaginen vostès, deia, un alcalde fèretre?-, i que posar altres càrrecs, encara era pitjor, doncs ni els ocupava ni els havia ocupat mai; ni molt menys els ocuparia algun dia.

El cas és que, al final, després de les visites de rigor, de la vetlla durant tota la nit, dels plors i les lamentacions, de les fórmules estereotipades més ocurrents per expressar dolor i compassió, del cotxe fúnebre, les flors i els crespons que es movien amb el vent prefabricat dels ventiladors en aquella sala horrible de la funerària, després de la quantitat gens menyspreable de diners utilitzada per pagar la caixa, de la llarga espera, de més plors i més lamentacions, de tot això i molt més, al final, com dèiem, una espectacular reacció química controlada reduí el senyor Serra a un recull de cendres que, dipositades prèviament en un gerro blau, foren escampades per turons circumdants. La major part de les cendres se les endugué el vent i arribaren a caure al mar. Una altra part prou important formà part de la terra d'aquells turons. I una darrera part, gens menyspreable, caigué amb poca fortuna del gerro i s'amuntegà sobre el sòl.

Durant tres dies les banderes que lluïen a la façana de l'ajuntament es col·locarien a mig ast, i després tot tornaria a ser com abans. O gairebé tot. Perquè el senyor Serra no es va prendre gens bé tot aquell sarau i, aquella mateixa tarda, tornà a casa de manera imprevista.

Al senyor Serra no li semblava gens bé, des del país on estava fent inversions i, de pas, coquetejant amb la seva amant de categoria, haver-se assabentat de la trampa tot llegint, al matí, un diari nacional. “Mor un alt càrrec polític al país veí”, resava el titular. “A.V. Serra, alcalde del municipi de Tal, va morir ahir a la matinada fruit d'un atac cardíac. Les seves cendres seran espargides avui pels voltants”. Ràpidament va trucar la seva dona per preguntar-li pel motiu d'allò. Paraules del senyor Serra: “I és que ser ben viu i, de sobte, llegir la teva mort en un diari, és realment sorprenent, creu-me”. I la vídua fictícia: “Però què estàs dient, cel, et trobes bé?”. I l'altre: “No intentis ara prendre'm el pel, eh? De qui eren les cendres? Només el taüt cremat o també hi vàreu posar un maniquí, perquè fes més efecte?”. L'home estava histèric. Finalment, després d'uns quants minuts de trucada a cobrament revertit -una altra cosa no, però de garrepa, el senyor Serra ho era força-, la dona li confessà, entre plors i crits histèrics, que ho havia fet per cobrar l'assegurança de vida, aquella a qui el senyor Serra tenia tant d'apreci. Ell ja s'ho imaginava, que d'estúpid, no n'era pas. D'alguna manera havia arribat a la posició que ara ocupava. “I tu et penses que pots enganyar-me a mi i als de l'assegurança? Et penses que no ho sabria o què?”. “Doncs sí, mira, em pensava que et quedaries allà amb les teves inversions i les teves companyies i no tornaries més!”.

I és que, el dia abans de marxar, el senyor Serra i la seva atenta esposa havien mantingut una discussió sense precedents en la història d'aquella relació de parella. Tot va començar amb un altre fet destacat: la senyora havia descobert què feia el seu marit algunes nits en que, deia, es quedava al despatx del seu bufet. Collonades! Ni bufet ni punyetes! El senyor Serra agafava l'americana, es perfumava i anava a un curiós edifici amb llums de neó i aspecte de discoteca californiana. No quedava gaire lluny del bufet. Quan sortia d'allà eren les tantes de la matinada i, segons el detectiu, se'l veia bastant satisfet, realment cofoi.

De manera que un detectiu. Allò va enfurismar l'alcalde. Com era possible que la seva pròpia dona hagués contractat una persona per fer-li fotografies en els moments de feblesa i debilitat? És que no sabia confiar en ell? “Doncs no, i les fotos m'han demostrat que no mereixes la meva confiança!”. Llavors el senyor Serra canvià d'actitud, oblidant el seu lamentable caràcter i tractant de dissuadir l'esposa perquè anés a demanar el divorci al seu propi bufet d'advocats. S'imaginen quina escena? El marit tramitant la separació de la seva dona amb els membres del seu gabinet? I els periodistes esperant a l'entrada, ansiosos d'espectacles sensacionalistes? Hauria estat penós. I és que Matilde Guíxols, la senyora de l'alcalde, els tenia ben posats. No era una bleda, no. Ni subordinada al marit ni propensa a la submissió. Per això, no només no volia saber res més del seu home, sinó que a sobre pretenia tramitar aquest allunyament a costa d'ell.

Ja era de nit. Davant la impossibilitat, en aquell moment, de parlamentar res en absolut amb la Matilde, l'home anà a la seva habitació i féu la maleta. “Me'n vaig a París”, anuncià. “Tinc assumptes per atendre”. La dona no va dir res. Va veure com el senyor Serra introduïa quatre camises mal doblegades en una maleta de pell bruna, trucava un taxi i marxava cap a l'aeroport.

Ara el senyor Serra tornava a la ciutat on residia habitualment en un altre avió. Només havia passat un dia i dues nits a París, i no havia perdut el temps. La borsa estava controlada i, un cop més, se sentia novament viril després de l'estança amb la jove senyoreta anteriorment mencionada. Però tornava molt revolucionat, trasbalsat perquè havia assistit al seu assassinat virtual gairebé en directe. I a sobre, llegint un diari. Ell, que sempre s'havia estimat més escoltar la ràdio.

Tornaria a casa i increparia la seva dona durament, recriminant-li la seva actitud i proposant-li solucionar les coses. Però, com ja hem dit, la senyora Guíxols no era fàcil de convèncer. Quan el taxi deixà en Serra davant la porta de casa seva fou rebut amb una galleda d'aigua freda, directament caiguda del balcó i, evidentment, llençada per la seva dolça esposa. Va encaminar-se cap a la porta moll i enfadat, lleugerament per sobre dels seus límits. Però la Matilde havia canviat el pany. Ni totes les súpliques del món foren suficients perquè obrís la porta i deixés entrar al seu marit. El senyor Serra va haver de trucar un nou taxi des d'una cabina situada a gairebé tres-cents metres de distància, perquè el seu telèfon s'havia espatllat amb la pluja que li havien tirat a sobre. Quan va arribar a la cabina encara anava xop però no tenia monedes per introduir a l'aparell. Va entrar en un supermercat proper per tal de canviar bitllets per monedes. Però els bitllets també eren molls i el dependent es mostrava reticent a acceptar-los i donar-li monedes al senyor Serra. L'home va pegar un fort crit i començà a remugar i renegar sobre tot el que sabia, alhora que vaticinava un futur negre al dependent si no li canviava els bitllets, tot recolzant-se en el seu càrrec. “Així, vostè és l'alcalde, no? Quina mala pinta que fa. Però, disculpi'm... vostè no va morir ahir?”. Allò ja era massa. Aquell pobre conciutadà les passaria agres tan aviat com el senyor Serra pogués restablir-se en el seu càrrec. Encara donaria guerra a l'alcaldia. “Doni'm les monedes!”. El senyor Serra va rebre finalment les monedes i pogué trucar un taxi inserint-les en el telèfon públic. A la fi, dues hores després d'aterrar a l'aeroport va poder estirar-se al llit de l'habitació de l'hotel i engegar a fer punyetes tot el que li va passar pel cap.

Mentre es dutxava, poc temps després, va rebre una trucada al telèfon, que havia assecat prèviament i sembla que funcionava bé. Era la seva amant francesa. A ell li excitava que el tractés de vostè. Una veu dolça va sonar per l'auricular. “Què, com va a la ciutat de l'amor, senyor Serra? És divertit? Vol que quedem aquesta nit?”. En aquells moment, el senyor Serra va tenir la convicció que tot allò no era un somni sinó la pura realitat. “La ciutat dels collons!”, va respondre, i acte seguit penjà el telèfon.

Mentre s'assecava amb la tovallola la jove tornà a trucar. “Què li passa, senyor? Que l'he ofès?”. “Mira, t'ho diré ben clar; primer, no estic a Paris; segon, estic molt emprenyat; i tercer, llegeix el diari i t'assabentaràs de per què ho estic. Ah, i una altra cosa: no trigaré molt a tornar. Quan ho faci t'ho explicaré tot”.

Aquella nit el senyor Serra s'ocupà de vàries coses. En primer lloc, va decidir demanar el divorci, tal com la senyora Guíxols desitjava, i per descomptat el tramitaria el seu bufet. En segon lloc, dimitiria en l'alcaldia. N'estava fart d'ensurts, inconvenients i de viure sempre al mateix lloc. Ben pensat, el dependent de la botiga del canvi es lliuraria dels problemes. En tercer lloc, deixaria el seu soci a càrrec del bufet i ell muntaria una nova seu a Paris. I en quart lloc, aniria a veure la seva amant per formalitzar la seva relació. Ah, i per últim, no tornaria a visitar cap altre bordell.

Al dia següent va presentar la dimissió per “motius personals”. Algun graciós de l'ajuntament ho va comprendre perfectament: tal i com havia dit la senyora Guíxols, “és que potser s'imaginen vostès un alcalde fèretre?”. I, és clar, per a tots, el senyor Serra era ara un mort. Davant l'estupor general de tots els membres de l'alcaldia, la dimissió va ser acceptada, deixant com a successor el número dos de la seu local del partit. Llavors l'oposició va demanar que es convoquessin noves eleccions mentre es desfermava la polèmica sobre les causes de la dimissió del “ressuscitat”. Ara, però, res d'això importava al senyor Serra. Acte seguit es reuní amb el soci per comunicar-li que el deixava a càrrec de la seu i ell n'obriria una de nova a Paris, on viuria.

Quedava el més important i difícil: trucar la seva dona per comunicar-li que aviat seria ex-dona.

Però llavors tornaren a aparèixer nous crespons negres.

Dos somnífers. Volia dormir però no podia deixar de plorar i pensar en tot el que havien viscut junts. I en els seus dos fills, un noi i una noia ja gairebé adults. Com era possible que tot això ja no tingués cap importància? Dos somnífers. De la nit al dia tot s'havia esvaït sobtadament. Ara estava sola, no tenia a ningú. Dos somnífers. Necessitava descansar, i demà seria un altre dia. Hauria de reflexionar sobre la seva situació, arreglar els papers de la separació que, probablement, li faria signar el seu marit, pressionat per ella mateixa. Dos somnífers. En el fons, ella s'estimava al seu marit; no era mala persona, ni ella era incapaç de perdonar-lo. Però sí era, en canvi, massa orgullosa per fer-ho. Dos somnífers. Ai Déu meu, que aquesta pena m'acompanyarà sempre, que no me'n podré lliurar, d'aquest mal d'ànima, que em dol el cor. Dos somnífers. La senyora Guíxols no s'adonava que la seva preocupació augmentava de manera directament proporcional a la quantitat de pastilles que anava ingerint. I durant la nit, en algun moment, el seu cor es va aturar, fart de tants somnífers i de tants problemes.

Va ser el senyor Serra qui la va trobar, quieta, estirada. Era morta. Malgrat els intents per despertar-la, la Matilde restà immòbil damunt el matalàs. L'únic que pogué fer el senyor Serra va ser estirar-se al seu costat, en el lloc del llit que havia ocupat durant tant de temps, i plorar.

El pot de somnífers era encara allà, sense màcula, com el gran vencedor del combat, a sobre de la tauleta de nit. El senyor Serra l'agafà entre llàgrimes i hi entreveié encara una darrera pastilla al fons del recipient. Dubtà seriosament si prendre-se-la per tal d'apaivagar el seu dolor vital. Finalment, però, s'alçà del llit, impotent, i llençà amb força contra el terra el pot de plàstic.

“Jo t'estimo, Matilde. Jo t'estimo”. Semblava que la senyora Guíxols el recriminés encara per la seva actitud, doncs havia mort amb l'expressió desagradable. El gest tort ja no s'endreçaria més per voluntat pròpia, i el senyor Serra preferia recordar la seva esposa viva i alegre, o inclús enèrgica i empipada, però no pas morta. De cap manera. Abandonà la cambra donant un fort cop en tancar la porta, mentre les llàgrimes li regalimaven per la cara.

Al senyor Serra, els convencionalismes que imposava la feixuga societat li eren totalment indiferents. Li relliscava que l'anomenessin mal marit, que en lloc d'estar al tanatori fos en un parc, pensant, o que constantment els llepaculs de l'ajuntament vinguessin a donar-li el condol. Li relliscaven els comentaris sobre la maldat de la seva esposa, qui havia traçat un simulacre de defunció del propi senyor Serra per cobrar els calés de l'assegurança. En aquella situació, l'ex-alcalde passava de tot completament.

El senyor Serra recordava la Matilde assegut en un dels múltiples bancs d'un parc cèntric. Al seu voltant, els infants corrien i jugaven. Alguns es barallaven per arribar primers a un lloc, o per ser els primers en alguna cosa. Més tard comprendran, es deia el senyor Serra, que no serveix per a res ser primer si abans no penses en els qui mai no ho seran.

Al dia següent, el senyor Serra intentava oblidar el dolor per la pèrdua de la Matilde. Havia cancel·lat els compromisos del bufet d'advocats i, és clar, tothom havia comprés que passava per un moment difícil i no se li podien exigir responsabilitats. Però ara ja no era alcalde ni seria res de res, i ningú li exigiria res de res. Ell volia sortir-se'n i reemprendre una vida normal lluny d'allí, a Paris, per exemple. Però ara, en l'horitzó més proper, el senyor Serra només veia

crespons negres

que lluïen arreu l'estança descrivint una lleu dansa al ritme del moviment dels ventiladors. El vent que els aparells generaven feia moure suaument els crespons de la caixa, de la mateixa manera que les fulles tardorenques dels arbres dels parcs durant l'octubre.

Durant molt de temps les emocions que lluïen a la façana del senyor Serra es col·locarien a mig ast, però res no tornaria a ser com abans.