Intents de conciliació
“Posem en una gàbia un home irreflexiu, i en una altra de separada, un home reflexiu. Sembla fàcil si ho diem així, fredament, abstenint-nos de donar més detalls. Però no és tan senzill. L'home irreflexiu haurà de complir totes les condicions que, pel fet de pertànyer a aquesta classe social, se li atorguen i sobreentenen: no ha de fer ús de la reflexió, no ha de meditar, la raó no ha d'ocupar un fonament en la seva vida, no s'ha de dedicar en absolut a filosofar. Així mateix, l'home reflexiu ha de reunir els requisits de la seva condició en la societat: ha de ser un savi, en tant que pugui fer-se preguntes transcendents i raonar una resposta o, més aviat, un procediment per respondre, ha de prosperar el seu ideari, ha de pensar, ha de ser un filòsof.
Veureu de seguida, en donar un tomb pels carrers, en fer una mirada al vostre voltant, en qualsevol situació en què us trobeu, una gran quantitat de candidats a ocupar la primera gàbia. Penseu-ho bé: al cap de la vostra vida haureu vist centenars, milers, potser desenes de milers de persones que encaixarien en la descripció d'home irreflexiu que hem proporcionat.
No ocorrerà el mateix amb la segona gàbia. Ben poques persones, entre les quals no hi sereu vosaltres (per descomptat), podrien reunir els atributs necessaris per ocupar l'espai destinat a un home reflexiu, savi, filòsof, a un ens veritablement pensant. De tota manera, com que us desitgem una llarga i pròspera carrera vital, pressuposarem que amb algun us hi trobareu; ens atrevirem a pressuposar, fins i tot, que algun rastre de la seva sapiència romandrà en el modus operandi que feu servir per enfrontar-vos a tot un món que, desinteressadament, us dona l'esquena.
Un cop hageu omplert les dues gàbies, dediqueu-vos amb paciència a estudiar el comportament dels individus. No ha de faltar-los de res: tindran beguda en abundància i aliments exquisits; qualsevol entreteniment virtual que us demanin els l'heu de proporcionar; si desitgen contactes amb d'altres persones (i això abasta des de la simple conversa, passant pel diàleg i la discussió, la companyia, la dependència, i fins arribar a les relacions sexuals) teniu l'obligació de complaure'ls; en definitiva, abastiu-los materialment de tot allò que us demanin; mai, però, heu de satisfer el que serà, segurament, el seu principal anhel: la llibertat física i externa.
Persones sotmeses a aquestes circumstàncies han intentat al llarg de la història deslliurar-se de les cadenes que els heu imposat ara als vostres dos homes, privant-los de la llibertat d'ocupar un espai que ells han triat lliurement. Sapigueu també, però, que el lliure albir mai no podrà ser fet presoner per gàbies: la llibertat interior de l'individu va associada a l'individu, de manera que no s'entén una persona sense aquesta característica, sense aquest atribut.
Serà precisament el lliure albir el que, segurament, tergiversarà l'ordre natural de les coses, provocarà fins i tot un convuls canvi en l'ordenació social dels dos individus que teniu a les gàbies: és molt probable que l'home irreflexiu, mogut pel síndrome d'abstinència que li ha provocat el ser abstemi de llibertat externa, intenti molts cops d'escapar de la gàbia, de deslliurar-se, de fugir. L'home reflexiu, en canvi, amb tota seguretat intentarà oblidar el desig de llibertat i concentrar-se en altres assumptes, car sap des del primer moment que no pot fugir. Ens trobem llavors amb una situació curiosa: un home irreflexiu, i que per tant no fa ús de la raó ni del filosofar, conspirarà per tal d'aconseguir un valor racional, suprem, humà: la llibertat. Podem dir amb seguretat que l'irreflexiu s'ha tornat, momentàniament, reflexiu per antonomàsia.
L'home que inicialment era reflexiu, el que ocupava la segona gàbia, no perdrà els seus atributs socials pel fet de no intentar escapar de la gàbia. Conclusió: en situacions de pèrdua de llibertat, les persones s'adonen que l'única sortida és reflexionar, escoltar-se a elles mateixes i dedicar esforços a desentranyar el seu propi significat dins l'amalgama gegant de la Humanitat...”
Varen deixar de llegir. Ell pensava que l'enfocament era erroni i incomplet, que el text era una autèntica fal·làcia, mal muntada i enganyosa. Ella pensava que allò era inintel·ligible, que no hi havia al món ningú capaç d'entendre-ho, que allò no era el seu fort. “Ens veurem aquesta nit?”, va dir ell. “Sí. T'estimo”. “T'estimo; fins després”. Ella no sabia pensar. Però ell no va voler pensar. No havia reflexionat. Estaven a la mateixa alçada: la ignorància. Ara, a la fi, podrien gaudir plegats.
